Daniel Brühl és un dels protagonistes de la sèrie The Franchise (La franquicia) estrenada aquest octubre a la plataforma Max. L’actor català criat a Alemanya, interpreta un director de cinema europeu de reputat prestigi immers en el rodatge d’una caòtica pel·lícula de superherois. El que va ser el Baron Zemo a l’Univers Cinematogràfic de Marvel, gira la truita i es posa al capdavant d’una ficció televisiva que es burla obertament de les franquícies basades en còmics. Per presentar la sèrie, ha visitat el Festival Serielizados i ens ha explicat els seus nous projectes com a director i les seves inquietuds artístiques. Per Daniel Brühl, nascut a Barcelona, venir a Catalunya és trobar-se una mica amb els seus orígens.
De ser un personatge en una franquícia de superherois a mofar-se del tema… Com ha estat aquest viatge per a Daniel Brühl?
Pensant en les meves aventures a Marvel, la veritat és que tot va funcionar força bé. És una màquina que funciona. Ho és perquè crec que Kevin Feige és un geni. Ho controla tot, fins als detalls més petits. Tot! Així que, la veritat, és que mai hi va haver la sensació de caos o de bogeria com la que mostrem a la sèrie The Franchise. I, a més, em van tractar molt bé.
El seu personatge m’ha recordat una mica a Christopher Nolan… Es va inspirar en ell?
I tant! Nolan i Sam Mendes, que és un dels directors de la sèrie. Ell va tenir una experiència similar en una franquícia com James Bond i va compartir amb nosaltres tota la seva l’experiència. Jo vaig voler donar-li un toc més europeu/alemany. Vaig pensar molt en Werner Herzog i vaig veure molts documentals on ell posa la veu a sobre i moltes entrevistes. Per casualitat, en aquell moment també vaig conèixer el director suec Ruben Östlund amb el qual treballaré aviat. Ell també té una manera força peculiar de parlar i expressar-se. Per a mi, va ser una barreja de tots ells. En el cas d’Östlund, sempre porta una bufanda fins i tot en els interiors i quan em van mostrar tot de fotografies de directors europeus em vaig fixar molt en ell. Vaig pensar: “així és com ens veuen als directors europeus”.
Suposo que Hollywood no sempre és així de caòtic?
No… Vaig fer una pel·lícula que sí, que la recordo com un desastre total. El vaixell ja s’enfonsava des del primer dia. I un cop entres en aquesta dinàmica és gairebé impossible sortir-ne perquè notes que hi ha una disfunció i una manca de comunicació. I moltes vegades això ve de dalt, dels productors. Ve dels diners. I llavors arriba la por. Volen que funcioni de qualsevol manera i aplicar-hi una fórmula, pensant que no sempre pots adaptar aquesta fórmula… Recordo la meva cara, mirant-me al mirall cada nit, quan tornava a casa… Uff, la depressió, la frustració, la ràbia, fins i tot les llàgrimes. Pensava: com sobreviuré aquests tres mesos? Una autèntica merda. Així que sí… Sí que he estat allà, i això m’ha ajudat molt per enfrontar-me a la situació que planteja The Franchise.
Fa poc va dirigir Next door. Té previst continuar combinant la interpretació i la direcció?
Tenim una estructura muntada amb una productora a Berlín. Estic treballant amb un soci productor molt amic meu. Fa poc vam tenir molt èxit amb el projecte de Sin novedad en el frente. Va ser el nostre projecte més gran i ambiciós. Això ha obert portes i possibilitats. El meu productor em va dir: “Mira, si t’ha agradat tant l’experiència amb la teva primera pel·lícula, per què no vols créixer una mica més també com a director?”
I com serà aquesta segona experiència?
Serà una pel·lícula per a mi una mica més gran. Complicada i no tan continguda. Segurament no tan personal, però és un repte igualment. Un desafiament que em motiva: ser un altre cop el capità del vaixell.
El veurem de nou actuant en català?
Sí! Si ve una bona oferta… Jo vaig on faci falta. M’encanta explorar els idiomes, com vaig fer en el seu moment amb Salvador. Està clar que era important parlar en català per la pel·lícula. Ho he fet, de nou ara amb la sèrie Becoming Karl Lagerfeld que és en francès. A mi, d’on vingui. No em veig actuant en japonès, però bé…
Daniel Brühl gaudeix igual la interpretació que la direcció?
Sí. De fet, em veig més com a actor, perquè és d’on vinc… Ho he estat fent des de fa molt temps, i encara m’omple, eh. Però cada cop busco projectes més específics i reptes concrets. M’estic fent gran. Ja no em ve de gust fer de tot… o tantes coses com abans. Un ja sap millor el que li ve de gust, el que omple i el que motiva. Ara noto que això de dirigir, com que és un repte tan gran, amb totes les disciplines, doncs sí, em ve de gust.
Dirigir és com un salt a l’aigua fresca o a l’aigua freda, com diem a Alemanya, i que és sortir de la teva zona de confort.
Què busca Hollywood quan truca a un intèrpret europeu? Hi ha molt estereotip?
Bé, crec que sobretot si són personatges europeus, ara ja han notat que hi ha una autenticitat que es nota. Que no només al nivell d’interpretar, sinó també en tot el que comporta ser una persona europea. Actitud, cultura, passat, fins i tot la imatge. Tot això li dona aquest punt de realisme. I estic content amb això, perquè no és com als anys 80 o 90, que tots els personatges, fins i tot els famosos europeus, sempre els feien americans. Això ja ha canviat una mica. Encara hi ha Napoleons que no són francesos… Però ara hi ha més feina i esperança per a nosaltres per poder brillar també allà.
