Christopher Nolan és l’home del moment! L’estrena de la seva esperada versió de L’Odissea l’ha tornat a posar en boca de tothom. A més, cal tenir en compte que fa només dos anys triomfava als Oscars. L’èxit d’Oppenheimer encara està ben fresc… Toca analitzar Nolan però no ho farem des de l’admiració cega i fanàtica.
Parlarem d’algú que precisament podríem considerar com el narcisisme personificat en el món del cinema. Però que, tanmateix, i donada la seva cridanera personalitat ha estat portat fins al paroxisme de la paròdia pels seus detractors com elevat a un Olimp egòlatra pels seus admiradors. Avui, doncs, parlarem del director més capaç de crear bàndols irreconciliables. Parlem a fons de Christopher Nolan.
Christopher Nolan, un cine diferent
La veritat és que no sempre va ser així. De fet, Christopher Nolan, amb el seu debut Following i la posterior Memento, va crear una certa unanimitat quant a estar davant d’una promesa fermesa, d’algú amb una visió única i impactant. Quelcom que, malgrat la minsa repercussió en l’àmbit públic, va acabar confirmant en l’escala crítica amb Insomnia. I fins aquí el Nolan menys polèmic, el Nolan exclusivament director. A partir d’aquí és quan la seva dimensió comença a agafar la forma de tòtem de la polèmica.
Insomnia de Christopher Nolan, 2002
Tot comença, un cop més amb l’èxit de Batman Begins. Aconseguir ressuscitar una icona com Batman no era pas tasca fàcil i el fet d’aconseguir-ho reafirma la seva condició d’enfant terrible del cinema, ja que va saber combinar certs tocs d’autor i una personalitat marcada amb la capacitat de crear un blockbuster superheroic de matisos profunds i reflexius. Així doncs, podríem parlar que Batman Begins és una mena de ‘Nolan Begins‘, una plataforma de sortida per posicionar-se com a cineasta de referència tant pels amants del cinema més comercial com per a aquells qui gaudeixen de productes més elaborats.
La marca personal
El currículum de Nolan ja és doncs conegut per tothom, però on està doncs la polèmica? Ja no es tracta només de la manera amb què aborda els seus films: exigència, precisió i una tendència molt marcada a sobre explicar les coses (que arriba al seu paroxisme a Interstellar) fan que, lluny de sentir-se interpel·lat pel repte, molta audiència senti que la tracten com a analfabeta cinematogràfica. Tot això es complementa amb una presència cada cop més gran de Nolan als mitjans on, amb les seves declaracions, dona a entendre moltes vegades que pràcticament ha reinventat el cinema.
Interstellar
Per tant, no és d’estranyar que cada estrena del director nord-americà suposi una nova onada de debat i polèmica entre apassionats defensors i detractors extrems. Un conflicte amor-odi que, per inversemblant que sembli, acaba per impedir moltes vegades una anàlisi més freda i desapassionada de les seves pel·lícules. Sigui com sigui, el que resulta evident és que cada nou film de Christopher Nolan es converteix en un esdeveniment d’obligada assistència per fer gaudir del cinema quasi en mode hooligan. I això, tot s’ha de dir, independentment de l’opinió que cadascú tingui del director, és tot un mèrit.
Nolan a l’olimp
Els seus últims films no han fet sinó accentuar aquesta doble cara. Dunkirk va demostrar que Nolan podia convertir un episodi històric en una experiència gairebé física. Ho va fer reduint el relat al temps, el soroll i la supervivència. A Tenet es va quedar una mica amb nosaltres… Va portar la seva obsessió pel trencaclosques temporal fins a un punt gairebé autocomplaent, amb una trama tan preocupada per exhibir el mecanisme que sovint s’oblidava de generar emoció.
Amb Oppenheimer va trobar potser el millor equilibri entre ambició, espectacle i profunditat dramàtica, construint un blockbuster de tres hores al voltant de la culpa, el poder i la responsabilitat científica. Ara, amb L’Odissea, Nolan torna a elevar l’aposta i es disposa a convertir un dels grans mites fundacionals de la cultura occidental en un nou monument a la seva pròpia manera d’entendre el cinema. Gegantí, solemne, tècnicament incontestable i, probablement, tan fascinant per als seus seguidors com irritant per als qui ja no suporten que cada nova pel·lícula sembli anunciar-se com la reinvenció definitiva del setè art.
