La tercera adaptació del best-seller de 1928 de l’alemany Erich Maria Remarque, que narra els horrors del front occidental durant la Primera Guerra Mundial, és la primera que realitzen els mateixos alemanys. Les dues anteriors són d’àmbit saxó: l’esplèndida de Louis Milestone, el 1930, gairebé un master piece, fou el primer film bèl·lic sonor de Hollywood. El telefilm de 1979 de Derbelt Mann —un dels exponents importants de la dita Generació de la Televisió—, amb Ernest Borgnine, fou una coproducció entre el Regne Unit i els EUA força digne.
Edward Berger és responsable de la sèrie Deutschland 83 —entorn de l’espionatge est-oest a Berlín amb un tractament peculiar que després han seguit d’altres sèries com ara Kleo—, i dels films Jack i All my Love. El seu nou film ha conegut un curt trajecte a sales cinematogràfiques per a tot seguit senyorejar en acabat a Netflix.
La nova adaptació ha generat rebombori en ser nominada a nou Oscars en la gala de l’Acadèmia d’enguany: millor film, film estranger, guió adaptat, fotografia, disseny de producció, maquillatge, música, so, i efectes visuals. Un cop vist el material, hem de confessar que hem quedat un xic astorats pel que fa, si més no, a la nominació al millor guió adaptat.
Espectacle imponent amb realisme desmesurat
Podríem admetre que la direcció d’aquest sidral té mèrit, Berger sens dubte és un professional competent. La cinta està ben lligada quant a estructura, ritme i timing. Ofereix l’espectacle imponent del camp de batalla amb tot el seu realisme desmesurat posat de moda des que Spielberg va realitzar Saving Private Ryan (1998). Sens dubte que la factura visual és de primera: excel·lent fotografia del veterà anglès James Friend, i efectes visuals. El CGI de la producció està al dia i contribueix a l’hiperrealisme tan sovintejat en films actuals d’acció. El so s’hi afegeix amb les perceptives exageracions pròpies del millor Ridley Scott, i la música de Volker Betelmann contribueix a subratllar la sensació de cruesa sorda, d’implacabilitat, d’inexorabilitat d’un context bèl·lic sòrdid i inclement. En suma, tot està a nivell, com manen els canons de Netflix; però, com sovint és també marca de fàbrica de Netflix, el que manca en el fons és un bon guió, del mateix Berger, l’escocesa Lesley Paterson —tota una atleta guanyadora de triatló, actriu i productora—, i l’anglès Ian Skotell.
I diem guió, no pas interpretació, que també està a l’altura, particularment el newcomer Felix Kammerer, un austríac que debuta aquí en cinema tot fent el paper protagonista de Paul Bäumer, tot i que ja té currículum als proscenis. Hi passeja sovint una expressió d’estupefacció davant els horrors del camp de batalla que competeix amb la d’Aleksey Kravchenko a la igualment cruenta i notòria cinta russa Masacre (Ven y mira), d’Elem Klimov, on es narren les bestialitats comeses pels nazis a Bielorússia. És més, Berger fa que Kammerer sovint dugui el rostre ple de fang entre groguenc i verdós, el que gairebé esdevé una màscara que recorda els rostres de les pintures expressionistes alemanyes, amb les seves visions deformades i alterades, un corrent que semblava que preconitzés, s’ha dit, d’acord amb l’estat d’ànim del moment, la Primera Guerra Mundial. També caldria esmentar l’actor alemany Albrecht Schuch, en el paper del veterà Kat, i l’internacional català Daniel Brühl tot encarnant Matthias Erzberger, el representant del Reich en la signatura de l’Armistici de novembre de 1918 que posava fi a la conflagració.
Però és cert que tret de Brühl amb el seu personatge torturat per la pèrdua de vides i la pèrdua del seu fill (l’alemany bo), i potser en alguna petita mesura Schuch i el seu drama, lluny de la dona i el fill, la dimensió dels altres personatges, inclosa la de Paul, és superficial. No sabem ben bé qui són.
Paul aquí, com a la novel·la i als dos films precedents, occeix un poilu francès que si no hauria acabat amb ell, tots dos enxampats enmig d’un bombardeig a un forat d’obús; Paul sent immediat penediment i mira de salvar-lo, o si més no consolar-lo: l’agonia és insofriblement lenta; però el bombardeig es fa etern —al film de Milestone dura dos dies— i la seva ànima queda dividida entre la folia i la contrició: és el més humà que veurem a un personatge al qual Berger li va afegint elements kubrickians estil Full Metal Jacket: va esdevenint un Born to Kill, per bé que era un noi intel·ligent i sensible. No sabrem d’ell ni del seu background gaire cosa més.
Cinema bèl·lic modern
Com sovint passa a Netflix, la pel·lícula no presenta grans originalitats en res. El director ha begut de tot el cinema bèl·lic modern. Des de la carnisseria d’Spielberg, com hem dit, tot passant per Kubrick —els tràvelings a les trinxeres de Paths of Glory són palesos—, fins al 1917, de Sam Mendes, i el seu revolucionari tractament de càmera de mobilitat imponent, un film, per cert, que tot i excel·lentment espectacular tampoc brillava per la seva profunditat de continguts.
Sovint s’ha considerat la novel·la de Remarque com a antibel·licista, però probablement això es deriva de la intenció primera de l’escriptor, que era reflectir, a través de Paul Bäumer, la seva pròpia experiència horrorosa com a soldat d’aquella guerra, on el 1917 va quedar ferit de cama i braç esquerres i al coll per acció d’un obús, el que el va apartar del conflicte definitivament.
El règim de Hitler l’odiava: va ser un escriptor prohibit i la seva novel·la considerada antipatriòtica; sobre ell hi van vessar tota mena de calúmnies i falsedats, com ara que era jueu i que es deia Kramer, Remark a l’inrevés. En realitat el cognom era Remarque, d’origen francès, però al segle XIX el seu avi el canvià per Remark. Aquest origen francès del cognom també va ser denunciat pels nazis en un altre moment. Tanmateix, l’escriptor va generar tal impacte al món que es pot dir que la seva novel·la va ser la pionera de tot una allau de memòries de soldats, i fins i tot va inspirar el gènere bèl·lic al cinema.
L’absurditat de la guerra
Remarque, com així ho mostren tots tres films, volia parlar de la vida de trinxera, d’haver de buidar-hi l’aigua de pluja sovint, de procurar no treure el cap perquè t’hi anava la vida, de la fam, fred i humitat als ossos constants, de les legions de rates, de les explosions de les bombes al damunt, del gas mostassa, i dels tancs que passen per sobre i aixafen soldats, de les càrregues de l’enemic cos a cos, d’haver de sortir corrents cap a la trinxera enemiga per ser mort només treure el cap per una bala, o de les carreres enmig de bombes, dels llançaflames, del metrallament dels avions, dels trossos de companys que cauen al damunt… També parla d’absurditat, de no saber per què es lluita, de morts gratuïtes; de l’agonia sense fi del soldat que ignora quan s’acabaran els combats, la guerra, el patiment; del patriotisme còmode i cec del professor de l’escola —reflex imbècil del clima del país— que gairebé obliga els seus alumnes de setze i disset anys a anar a la guerra com si es tractés d’una festa: serà curta, diu; dels oficials que ignoren el patiment dels soldats i només pensen criminalment en les seves glòries, i que per cert Kubrick recollia admirablement a Paths of Glory… Tot això hi és al film de Berger. I també la camaraderia.
Però el que no hi és, i es troba a faltar al seu film, i que tant Mamoulian com ara Mann recollien de la novel·la, és una major reflexió sobre els interessos de la guerra, la política i la qüestió social; gairebé que no hi ha res de l’ensinistrament militar dels protagonistes, on un carter, que al film de Mamoulian es mostra simpàtic i empàtic amb els conciutadans, es transforma en un tirà que maltracta els nois tan bon punt li donen galons. Sobretot hi manca un aspecte crucial per a Remarque: la guerra dificulta molt el retorn dels que sobreviuen. Els soldats esdevenen uns inadaptats, les seves experiències els han trastocat i els alienen dels seus, el trauma els ha marcat per sempre més. En un permís de convalescència que Berger no recull —no hi ha cap moment amb la família—, Paul visita els seus, i es troba amb un pare que només veu la glòria i que sembla saber més de la guerra i d’estratègia que ell que la pateix. Al film de Mamoulian, Paul visita el professor, el qui el presenta davant els alumnes com un heroi i exemple a seguir. Paul no se sap estar de denunciar la cruesa viscuda, i no enardeix gens ni mica perquè s’apuntin a files, com el professor espera que faci.
Bona acció i poca cosa més
La pel·lícula de Berger, amb tota la càrrega dramàtica que es vulgui, només es queda amb el circ: hi ha bona acció, això segur, però no hi ha gaire cosa més. De collita pròpia, el director hi ha afegit l’episodi de l’Armistici, que per bé que tingui el seu interès, potser no calia. Els aliats, al capdavall dels quals el Mariscal Foch, es mostren inflexibles. Berger els fa fins i tot inclements. La reconstrucció del vagó a Compiegne és impecable.
Altrament, també recrea una escena final de la seva invenció en la qual un general alemany és capaç d’enviar a la mort els seus soldats un quart d’hora abans que comenci l’Armistici, a les onze hores de l’onze de novembre de 1918, en un intent idiota de conquerir un terreny que passarà igualment a mans franceses. El que és cert és que per part alemanya sí que van succeir coses semblants pocs minuts després de l’entrada en vigor de l’Armistici: existia la irritant sensació, sobretot dels oficials alemanys, que la guerra encara no s’havia perdut, una incomoditat que amb el temps va contribuir a l’aparició d’un Hitler.
En tres ocasions, Berger fa un interessant gir cíclic al film amb valor de paradoxa: els dos cops que Paul i Kat roben oques d’una granja francesa —els ulls del fill del granger són un pou d’odi justificat mentre es parla del dilema que aquest drama és, on tothom mira de subsistir—; la lluita cos a cos entre dos soldats enemics que es torna a repetir al desenllaç per subratllar que tothom és víctima; i la recollida de xapes dels morts, que sempre recau en un recluta, a inici i final del film.
Un bon grapat de pel·lícules realitzades no gaire després de la conflagració ja van recollir plenament la dimensió del desastre; sovint combinen encertadament uns personatges rics en matisos i drama, per bé que la majoria es mostren tendencioses. N’esmentem unes poques de les moltes que hi va haver: destaca la francesa Verdun, visions d’histoire (1928), de Leon Poirier, que encara recollia escenaris dels fets amb les destrosses dels obusos. Però ja el mateix 1918, Charles Chaplin captava tot i que còmicament, molt del drama de trinxera a Should Arms, i D.W. Griffith, que havia rodat escenes reals a les trinxeres per als britànics, va dur a terme l’antigermànica Hearts of the World. King Vidor, també des de la perspectiva nord-americana, va portar a cap l’excel·lent The Big Parade (1925). Existeix una bona adaptació d’una altra novel·la pionera sobre la Primera Guerra Mundial, també des de la perspectiva francesa: Les croix de bois (1932), de Raymond Bernard, segons la novel·la de Roland Dorgelès de 1919. James Whale dirigí una adaptació de la seqüela que el 1931 va escriure Remarque del seu best-seller: The Road Back (1937), on es recull el drama que es va patir a Alemanya en perdre la guerra. El productor, Carl Laemmle va patir serioses pressions dels nazis que es traduïren en sagnants modificacions pel que fa a l’original de Whale. Raoul Walsh va realitzar What Price Glory? (1927), segons la peça teatral de Maxwell Andersen i Laurence Stallings; i John Ford va fer una altra adaptació homònima el 1952. Howard Hawks va realitzar el 1941 Sergeant York, amb Gary Cooper.
El conflicte s’ha anat abordant fins als nostres dies, amb un bon grapat de bons títols cinematogràfics a cada dècada. Aquest títol, però, no passarà als annals.
Veredicte
El millor: El seu hiperrealisme espectacular.
El pitjor: Omissions importants de la novel·la d’Erich Maria Remarque.
Nota: 7
