El debut a Hollywood del cineasta Juan Carlos Fresnadillo és un conte familiar típic, tòpic i francament pobre, malgrat el seu desplegament de mitjans i el seu reconegut estol d’intèrprets (resulta sorprenent trobar entre les seves secundàries a actrius de la talla de Robin Wright i Angela Bassett).
Trama fàcil i de manual
El plantejament de la trama és fàcil i de manual: una simple excusa per arribar al nus. En aquest primer bloc destaca la seva artificiositat en la direcció artística, que no resulta creïble. Posteriorment, quan la protagonista (omnipresent Millie Bobby Brown) arriba a la cova el guió pren un gir fosc i es converteix en un survival que ofereix els millors minuts del metratge (malgrat que topar amb un drac que parla resti intensitat a la història).
Aquest interès es dissipa immediatament en el moment en què Elodie deixa d’estar sola i ja passem a un clímax i desenllaç absolutament precipitat i poc treballat que denota la sensació de ser només un apèndix del tram del cau del drac, igual que el seu epíleg: només sumat per si la pel·lícula funcionés i s’hagués de rodar una, innecessària, seqüela.
En definitiva, Netflix ha volgut aprofitar l’èxit de la seva sèrie estrella Stranger Things i donar continuïtat a la popularitat de la seva protagonista amb un projecte que, a part d’oferir-li un canvi de registre, només té un objectiu: el seu lluïment. Ens trobem davant la típica proposta que anys enrere haguéssim definit com a ‘carn de videoclub’ i ara només és una opció més per ampliar el catàleg de la plataforma.
