En una indústria on cada vegada es prenen menys riscos, es repeteixen més fórmules i s’espremen fins a l’última gota les sagues que han funcionat, s’agraeix l’arribada d’una sèrie que, per davant de qualsevol altra cosa, demostra ambició i originalitat. Es diu Paradise, la teniu a Disney+ i és la nova proposta de Dan Fogelman, conegut en el món seriòfil per ser el creador de This is us.
Però que sigui original no vol dir que no ens remeti a referents coneguts. De fet, és més fàcil citar-los que no intentar explicar de què va Paradise sense fer quinze espòilers de la seva trama. Sense assemblar-se gaire a This is us, sí que manté la seva habilitat per la manipulació emocional i a un dels seus protagonistes, Sterling K. Brown. De fet, d’entrada, sembla més un thriller polític a l’estil Bodyguard, però ràpidament es converteix en una distopia amb elements de Black Mirror i El show de Truman combinat amb un episodi catastrofista que agafa i millora el que han fet pel·lícules com 2012.
L’enèsima hereva de ‘Lost’
Citats tots aquests referents i explicant que el personatge que interpreta Sterling K. Brown és un guardaespatlles que a l’inici de la sèrie troba assassinat el president al qual ha de protegir, un ja es pot fer una idea de què va la sèrie. Però per parlar del com, cal anomenar-ne un altre, potser la més influent per com tantes altres sèries l’han volgut replicar: Lost.
Paradise planteja preguntes constants (“Qui ha mort el president?” és només la primera de moltes), presenta girs de guió atrevits amb grans cliff-hangers al final dels capítols i fa ús dels flashbacks per endinsar-nos en la història dels personatges tal com ho feien Damon Lindelof i Carlton Cuse en la mítica sèrie estrenada el 2004. I tot i que la sèrie funciona en tots els punts, especialment en el dels flashbacks, que Fogelman ja dominava a This is us, la diferència aquí és que hi ha girs que resulten previsibles i respostes que es donen massa mastegades, sobretot a l’episodi final.
Potser perquè ja no s’espera de l’audiència que resolgui els misteris amb les pistes que se li donen o perquè no busca reflexionar sobre diferents capes de profunditat com ho feia Lost, però, en comparació, Paradise acaba quedant com una ficció que, entre tota la complexitat, tendeix a ser més aviat senzilla i superficial. O potser el millor és deixar de comparar-la amb Lost, perquè sempre acabaràs perdent, i valorar-la pel que és.
Interpretacions i música de qualitat
Com a thriller, els seus misteris entretenen i et mantenen enganxat, i com a distopia, té idees molt interessants que presenta de forma eficaç. En l’àmbit que menys excel·leix és en el drama, però allà on no arriba el guió ho fan les grans interpretacions dels actors, amb un entregat Sterling K. Brown com al més destacat, però també amb un gran paper de James Marsden en el rol de president i de Julianne Nicholson fent de Sinatra, la gran antagonista que sembla moure tots els fils.
Qui també eleva la sèrie des del seu departament és el compositor Siddhartha Khosla, que ja havia treballat amb Fogelman a This is us i a qui també hem pogut gaudir a Only murders in the building. La banda sonora que ha creat per Paradise, especialment una melodia que es repeteix una vegada i una altra i que és tant bonica com magnètica, aporta un segell de qualitat que ajuda la sèrie a diferenciar-se.
Perquè per moltes sèries i pel·lícules que presentin similituds amb aquesta, Paradise és una sèrie que sap diferenciar-se. Ben poques ficcions actuals tenen la valentia d’arriscar amb una premissa força marciana i continuar buscant subvertir les expectatives contínuament, per molt que en algun cas puguis venir a veure el gir d’una hora lluny. Sempre a favor de les sèries ambicioses, encara que no sigui perfecta. Ningú ho és, ni tan sols al paradís.
Veredicte
Agradarà: als amants dels thrillers distòpics plens de misteri.
No agradarà: ni a qui busqui una rèplica de This is us ni a qui odiï This is us.
Enganxòmetre: 8,5
Nota: 7,5
