Després del recorregut pel Festival de Cannes i la preestrena al Festival de Sitges, arriba a les sales Club Zero. La nova cinta de Jessica Hausner és protagonitzada per Mia Wasikowska, qui s’emporta gran part de la feina de posada en escena. La història, senzilla, es desenvolupa al voltant d’una classe sobre alimentació conscient que es retorça a mesura que les propostes es tornen més radicals.
El film desprèn una aura semblant a La ola (Dennis Gansel, 2008) en termes narratius i de posada en escena. L’aula i el complex educatiu es converteixen en gairebé un camp de batalla quan la professora implementa una visió diferent sobre el món als alumnes. En aquest cas, sobre com es pot menjar (o fins i tot deixar de fer-ho) per garantir la responsabilitat en diferents sentits. Els alumnes, amb més debilitats que fortaleses, ho porten a l’extrem, encegats per una admiració genuïna cap a una figura adulta que aprecien més que els pares.
La representació del Club Zero
Hausner cuida tots i cadascun dels plans de forma mil·limètrica i se n’aprofita per crear una representació dels personatges. La professora Novak apareix sempre darrere de finestres o en segon pla, remarcant la vigilància, el control i la influència que exerceix sobre els seus alumnes, a més de remarcar-ho amb constants zooms quan els alumnes actuen segons les indicacions de la docent. Tot i que alguns recursos, com per exemple aquest, es repeteixen durant tota la pel·lícula arribant en algun cas a l’esgotament. No obstant això, aquesta desídia per la imatge pulcra resta certa credibilitat a la història que està a cavall entre el conte i el realisme. Hi ha una certa mimesi amb Wes Anderson, però és tan tímida que el registre es perd entre els dos estils. De la mateixa manera, els temes centrals es mostren, s’insinuen, però no s’aprofundeixen en tots.
Al voltant de com menjar
El tema central és l’alimentació en tots els sentits i les seves variants. La narració contempla unes possibilitats distòpiques (o utòpiques segons el que pensi cadascú) sobre com s’hauria de menjar per ser més responsable. Des dels beneficis pel mateix cos a la responsabilitat mediambiental o les exigències que es reben per part de tercers. La narrativa també té en compte alguns trastorns que es generen deguts a aquests tipus de pressions. No obstant això, el missatge de la pel·lícula es dissol a mesura que avança, perquè cada cop les situacions són menys inversemblants i, junt amb una posada en escena que no acaba de trobar l’estil, el film es torça.
El tercer acte es converteix en un seguit de situacions deliberades (i en algun cas forçades) que porten als personatges a una illa enmig del no-res. D’aquesta manera, la pel·lícula no acaba de ser una distopia, però tampoc té un missatge directe clar, convertint-se en una nebulosa de temes que no s’acaben de profunditzar.
Veredicte
Millor: la representació dels personatges a través dels recursos cinematogràfics.
Pitjor: el desenvolupament dels fets.
Nota: 7
