Challengers (Rivales) manté l’estil cinematogràfic del seu director, Luca Guadagnino. Assistim al transcurs d’un triangle amorós ambientat en el món del tenis que està estructurat amb una fórmula ja vista anteriorment: durant la disputa del partit clau que canviarà les vides del seu trio protagonista, se’ns mostren diversos flashbacks a diferents anys anteriors que ens ajuden a situar la història que ens ha dut fins aquest moment crucial.
Un trio protagonista fallit

El film té un gran hàndicap: el seu trio protagonista. Cap dels tres personatges desperten la més petita empatia ni interès en les seves respectives facetes ni històries personals. Deixant de costat que la seva química és nul·la, ja siguin els dos amics Art i Patrick (impassible Mike Faist i pobre Josh O’Connor, respectivament), o bé si els sumem el detonant de la història, Tashi (Zendaya en el seu millor paper en la pantalla gran des de la intensa Malcolm & Marie i que, sense cap esforç, es converteix en el millor del film amb diferència). Tampoc millora quan els aparellem: d’una banda, la subtrama principal d’Art i Zendaya no desperta interès i, per l’altra, si bé les discussions de Patrick i la mateixa Tashi ens brinden els millors moments del metratge, resulten pinzellades massa esporàdiques per esmenar la sensació d’avorriment absolut que desprenen els seus eterns 131 minuts.
S’ha de reconèixer la seva notable factura tècnica (especialment el seu muntatge) i una composició de plans en alguns passatges certament interessant, així com la realització del final del transcendental partit, però, tot s’ha de dir, en una recreació desmesurada i innecessària que es fa llarga per arribar a un final alarmantment sobtat i precipitat, fet que fa preguntar-se a l’espectador: tants minuts i tantes voltes per deixar-nos així?
En definitiva, ens trobem davant d’una proposta pobre, tramposa i molt presumptuosa, que promet molt més del que realment ofereix; deixant com a resultat final una sensació d’estafa i d’autèntica presa de pèl.