Una mica de John Le Carré, una mica de Phillip K. Dick i la guerra freda com a teló de fons. Counterpart s’ha erigit ja en una de les sèries sorpresa del 2018 gràcies a la seva combinació de ciència ficció, negre clàssic i un J.K. Simmons immens que protagonitza per partida doble aquesta ficció d’HBO que està meravellant mig món. La premissa és senzilla i complicada a la vegada. En algun moment abans de la caiguda del mur de Berlín a la capital alemanya es va crear un portal que portava a un univers paral·lel. Des de llavors els dos móns han evolucionat de manera diferent i tot i que la població no sap res sobre aquesta dualitat hi ha un cos diplomàtic entre els dos llocs que manté unes tenses relacions. Tot es complica quan els serveis secrets d’espionatge dels dos móns comencen a sospitar que l’altra part (la contrapart) no està jugant del tot net.
En tot aquest entramat de secrets, diplomàcia i postureig el que més sobte des de la part personal és saber que cada persona té un altre jo a l’altre costat. Quan al primer capítol (no és spoiler) Howard Silk (J.K. Simmons) descobreix que el Howard Silk de l’altra banda no és un avorrit funcionari gris i insuls com ell sinó un despietat i descarat espia amb més ego que educació el seu món es trasbalsa. I a l’inrevés passa una mica al mateix. El doble joc d’identitats és una delícia per un actor que sap esprémer l’oportunitat i J.K. Simmons aprofita l’ocasió per lluir-se de valent. Deixant a part la trama, el periple personal entre els dos Howards (enveges, rancúnies, retrets, il·lusions…) és del millor de la sèrie.
També és força interessant la trama d’espionatge en si. El toc de ciència ficció no és gaire invasiu. Una vegada assumim que enlloc de dos països les conspiracions passen entre dos móns amb les mateixes persones (aparantment) a l’altre costat la història podria ser la de qualsevol bon llibre de Le Carré. La de Counterpart és una trama que no es precipita. S’agafa el temps necessari per presentar personatges, desenvolupar les seves vicissituds emocionals i descol·locar-les per culpa del canvi de móns. En altres paraules, hi ha un guió treballat i cuidat que prioritza el foc lent sense deixar de banda del tot la brutalitat i fredor requerida en tot bon entortolligat d’espies. A nivell interpretatiu també destaca la tasca de Stephen Rea (inquietat i majestuós) i el descobriment de la italiana Sara Serraiocco en un paper contundent que recorda la Lisbeth Salander del malaguanyat Stieg Larsson però amb unes gotes de Termiatrix. Tot plegat una sèrie molt recomanable a tots els nivells que gaudiran especialment els amants de les novel·les negres i els que sàpiguen apreciar les dosis exactes de distòpia de ciència ficció. Jo espero amb ànsies la segona temporada que ja ha estat confirmada per HBO.
Veredicte
Agradarà a: qui sàpiga apreciar una bona història d’espies amb els tocs justs de ciència ficció.
No agradarà a: qui busqui una sèrie trepidant (model Homeland) o una història fantàstica de còmic (model Arrow)
Enganxòmetre: 8
Nota: 7
