Abans que el cine fos sonor, les pel·lícules ja tenien banda sonora. Tots heu vist les imatges d’aquells pianistes, mai reconeguts als crèdits del cine mut, que sabien arpegiar sobre vells pianos verticals, sovint desafinats, les melodies justes que ens aclarien una acció no sempre ben explicada. El llenguatge cinematogràfic no s’acaba d’entendre sense la música. Potser per això alguns dels més grans cineastes han compost la de les seves pel·lícules. Com a mínim, han mostrat una cura especialíssima a l’hora de triar els autors o, més recentment, en seleccionar peces aparentment inconnexes que acaben bastint un conjunt formidable. Tarantino o Sofia Coppola són potser els més coneguts per les seves playlists.
Així, doncs, és el mateix director qui, amb la pel·lícula al cap, hi posa la música. Avui, però, vull parlar-vos de la situació inversa, de posar-li pel·lícula a una banda sonora. Potser és una aproximació difícil, com quan penses en les pel·lícules que s’han fet de grans novel·les o, simplement, de best-sellers. Parlo, és clar, dels biopics de grans estrelles del rock. Bohemian rhapsody ha fet una de les millors taquilles, prop dels mil milions de dòlars el 2019, amb l’oscaritzat Rami Malek trencant-nos el cor en interpretar potser no tant una pel·lícula sinó una gran part de la banda sonora més emocional de les nostres vides. Sí, un brillant biopic de llibre, amb èpica, lírica, drama i emoció. I això que abans d’acabar van acomiadar el director, Brian Singer, i van confiar-li a Dexter Fletcher, que ignoro si ja, en aquell moment, estava treballant en una altra superproducció similar, Rocket man. Per cert, el mateix Brian May va dir que una seqüela és impossible, però que tenen altres idees.
Pel que fa al cas d’Elton John, no sembla que hagi estat un intent tan reeixit, tot suposant que fos un projecte més enllà d’aprofitar l’impuls del moment i oferir una altra opció d’un geni també amb un costat fosc. Malgrat la col·laboració del mateix músic, l’argument és massa tòpic i, fins i tot, ha d’insinuar una inexistent relació amorosa entre John i Bernie Taupin, el seu lletrista, per buscar un punt de narrativitat. Personalment, em va encantar l’episodi de les ulleres, aquest verídic, i la influència de Buddy Holly en la dèria oftalmològica de l’home coet.
En tot cas, ni l’un ni l’altre són els millors intents d’aproximació a grans estrelles de la música. Us proposo que busqueu, en alguna plataforma, Bird, una petita joia intimista que Clint Eastwood es va treure del barret en un llunyà 1988, amb Forest Whitaker interpretant un obscur, maleït, genial Charlie Parker. I posats a cercar aproximacions ben diferents, Let it be, del director de vídeos musicals, cineasta i fill d’Orson Welles, Michael Lindsay-Hogg, posa una càmera de simple testimoni del final dels més grans, el 1970, sense narració ni entrevistes, per acabar en el mític concert al terrat d’Apple Records, ara que se’n parla tant de tot això dels concerts i els terrats. Per cert, l’Òscar a la millor banda sonora adaptada sembla un acudit, potser haurien d’haver inventat un premi a la millor pel·lícula adaptada a una banda sonora.
Al final, els referents musicals de grans directors (i no tan grans) els han portat a participar en projectes com aquests, o a acceptar encàrrecs, més o menys reeixits, de documentar concerts històrics, com el mític Woodstock (1970) de Michael Wadleigh, triple icona musical, generacional i cinematogràfic, i potser un dels millors documentals mai filmats per a la pantalla gran, o The last waltz (1978), en què Martin Scorsese es permet el luxe de traspassar la quarta dimensió i xerrar amb els seus personatges, segurament perquè Dylan, Clapton, Van Morrison, Robbie Robertson o Neil Young eren més referents de la banda sonora de la seva pròpia vida que no pas actors d’una pel·lícula que no és exactament una pel·lícula.
Per acabar, no vull deixar de mencionar el curiós cas de The Commitments, film del 1991 d’Allan Parker, el primer d’una trilogia que adapta les novel·les de l’escriptor irlandès Roddy Doyle, i que acaba resultant el biopic anticipat d’un grup de soul i rythm&blues que naixerà després de la pel·lícula que el retrata. Vells rockers.
