Explica Stephen Graham en diverses entrevistes que després de llegir dues notícies sobre nens adolescents que havien assassinat a nenes al Regne Unit, va decidir que volia fer una sèrie per examinar perquè estava passant això. Per fer-ho, es va unir amb Jack Thorne per escriure quatre magnífics episodis que conformen una minisèrie que ja s’ha convertit en el nou fenomen de Netflix: Adolescence.
L’objectiu de Graham i Thorne era assenyalar els pilars que fallen en la nostra societat perquè es pugui produir un crim així: la família, l’educació i el sistema. És per això que cada un dels episodis ens situen en un espai diferent, començant per la detenció de l’acusat de 13 anys, Jaime Miller, per després analitzar la seva escola, la seva ment i la seva família. Tot plegat, amb una tècnica cinematogràfica que fa especial la sèrie: el pla seqüència.
Triomf de la forma
En algunes ocasions, hi ha directors que utilitzen el pla seqüència com un virtuosisme gratuït per demostrar de què són capaços. No és el cas de Philip Barantini, que ja ens va demostrar la seva habilitat amb aquesta tècnica en la magnífica Boiling Point. A Adolescence, l’ús d’un pla continu sense talls tampoc és cap artifici, sinó que serveix per connectar l’espectador de ple amb el que s’està vivint, dotant d’un realisme a la ficció que ajuda a transmetre amb més força els temes que es volen comunicar.
En aquest sentit, cal posar en valor el brutal exercici de coreografia que requereixen seqüències com les del segon episodi, en una escola amb 320 extres fent d’infants i 50 de professors movent-se amunt i avall. Evidentment, van repetir el rodatge diverses vegades, i es van acabar quedant amb la presa número 13. En el cas del darrer episodi, va ser la número 16, però al primer van decidir que la millor era la segona que havien gravat, segons ha explicat Netflix a les xarxes.
Però potser el més important dels capítols és el tercer. D’una banda, perquè va ser la primera vegada que el jove Owen Cooper es posava davant d’una càmera per impactar-nos amb una grandíssima estrena com a actor. L’ajudava interactuar amb la brillant Erin Doherty, així com també estan excel·lents Stephen Graham i Christine Tremarco en els papers de pare i mare i Ashley Walters en el de policia. D’altra banda, perquè el tercer episodi és el que més claus ens dona sobre el gran tema de la sèrie: el perill dels discursos que arriben als joves a través del món digital.
Adolescents exposats
Adolescence és un crit d’alerta a una realitat que era necessària i urgent denunciar. Ensenyem als nostres infants a menjar bé, a creuar el carrer i a respondre educadament, però no a navegar per les xarxes i internet, que és allà on passen més temps. I, tal com mostren els desolats i desorientats pares de la sèrie, no som gens conscients de tot allò a què estan sent exposats quan són davant d’un mòbil o l’ordinador.
Ser adolescent sempre ha estat complicat. És una època especialment propensa a les inseguretats i la falta d’autoestima, i això els fa susceptibles a ser influenciats per discursos tan terribles com els de la cultura incel, plena d’homes que creuen que la seva falta d’èxit amb les dones és resultat d’una suposada conspiració social contra ells, cosa que els porta a desenvolupar discursos d’odi i misogínia, fins al punt d’arribar a la violència extrema.
El masclisme i la ultradreta creix entre els joves, en gran part, perquè el contingut que constantment consumeixen està controlat per empreses amb aquesta ideologia. I perquè els avenços tecnològics arriben tan de pressa que ho fan abans que qualsevol consideració ètica o possible regulació. El resultat: la propagació de missatges terribles que acaba amb casos com el que mostra Adolescence.
Un primer pas
El problema que planteja la sèrie, doncs, és un que no estem preparats per resoldre, perquè la majoria d’adults ens trobem completament desconnectats d’aquesta realitat i molts joves es troben sols i desprotegits davant d’un món digital en el qual no han estat educats. Ara bé, posar el tema sobre la taula és un primer pas importantíssim que ha fet Adolescence per ajudar-nos a ser-ne conscients.
I, a més, ho ha fet amb una execució tècnica privilegiada i unes interpretacions magistrals que han proporcionat a la sèrie la qualitat necessària per esdevenir un èxit de masses. Celebrem, doncs, que el nou fenomen de Netflix sigui una necessària denúncia social i no l’enèsima producció formulaica que trobem al catàleg de la plataforma.
Veredicte
Agradarà: a qui busqui una minisèrie que l’enganxi i el faci reflexionar.
No agradarà: a qui ho passi malament amb històries de patiment.
Enganxòmetre: 9
Nota: 9
