Ser xef d’un restaurant de categoria és una feina que té, des de fora, té molt glamur, però, des de dins, la cosa canvia. Com en totes les feines hi ha dies difícils i dies molt difícils, i això ens ve a dir el director anglès, i ex-cuiner, Philip Barantini amb Boiling Point, l’adaptació a llargmetratge del seu curt amb el mateix títol de 2019, també protagonitzat per Stephen Graham (Taboo, 2017).
En un pla seqüència de poc més de 90 minuts, el cineasta segueix incansablement al protagonista, Andy Jones, xef d’un dels restaurants de moda de la nit londinenca, que viu una complicat servei, amb la visita inesperada d’un inspector de sanitat, un exsoci i crític gastronòmic, i tota mena de problemes amb els seus treballadors i clients. Baratini, amb Graham com a mestre de cerimònies, ofereix un espectacle cinèfil-culinari de primer ordre que té la gran virtud d’aconseguir que l’espectador es submergeixi totalment en l’ambient de treball d’un restaurant sense pràcticament adonar-se, talment com si fos un més dels cuiners o cambrers.
La tensió augmenta progressivament a mesura que avança el metratge i l’audiència no pot fer res per evitar veure’s arrossegada per una voràgine de fets imprevistos i incontrolables, que poden arriben a provocar una indigestió visual. Però, Baratini controla perfectament el tempo de la narració per evitar l’abandonament del respectable abans que acabi la nit al restaurant.
Graham, sense dubte és qui porta el pes de la pel·lícula, però sense el gran planter de secundaris, seria com un gran cuiner sense el seu equip. I és que aquesta obra, com totes les obres cinèfiles, és un gran treball d’equip, però en aquest cas encara més, ja que la planificació i coordinació entre totes les parts implicades, tant equip tècnic com artístic, ha estat extremadament acurada, en tractar-se d’un veritable pla seqüència sense cap mena de tall de muntatge.
Amb tan sols un curt, el ja citat Boiling Point, i un llarg, Villain (2020), a la seva trajectòria com a director, que la compagina amb la d’actor (Chernobyl, 2019), Philip Barantini ha demostrat que posseeix un gran talent amb el treball d’actors i un ferm pols en la realització cinematogràfica. Un jove cineasta que s’haurà de seguir de ben a prop per veure créixer la seva carrera en qualitat i quantitat com si un restaurant amb estrelles Michelin es tractés.
Veredicte
El millor: un brillant i complex pla seqüència amb un ritme i una execució perfectes.
El pitjor: algunes ‘trames’ paral·leles innecessàries que perden focus en el protagonista.
Nota: 7
