Després de dècades de sequera creativa i intent rere intent de reviure el mite del Predator, ningú s’esperava que el camí per redimir la criatura passés per l’animació. Però aquí el tenim: Predator: Killer of Killers, una antologia animada tant violenta com elegant, tant clàssica com moderna, que confirma que la temporada de caça no només no ha acabat, sinó que tot just comença.
Predator: Killer of Killers
El film —estrenat a Disney+ i Hulu— recupera tres moments històrics (Vikings, Japó feudal i Segona Guerra Mundial) per enfrontar guerrers de llegenda amb l’icònic Yautja, aquest alienígena amb rastes que caça per honor, no per fam. I ho fa amb estil visual d’Arcane i un to narratiu que combina l’èpica més salvatge amb la introspecció melancòlica. Si Prey va obrir un nou camí fa dos anys, Killer of Killers el recorre amb pas decidit i ganes de marcar territori.
Acció, animació i reverència
La proposta no és perfecta. L’animació és desigual: alguns segments brillen amb un traç fluid i expressiu, mentre que d’altres grinyolen amb textures que freguen el videojoc de mitja gamma. Però la direcció artística és valenta, l’acció és crua i, el més important, el Predator torna a fer por. I no per múscul, sinó per presència.
Predator: Killer of Killers
Especial menció mereix l’última història, que connecta subtilment amb Prey i recupera la figura de Naru (Amber Midthunder), en un moviment narratiu que demostra que Dan Trachtenberg no només sap què fa, sinó que té un pla. I amb Predator: Badlands ja a l’horitzó, aquest pla comença a fer molt bona pinta.
En definitiva, Killer of Killers no és només una curiositat animada per fans devots. És una carta d’amor —i de sang— a tot allò que va fer gran el primer Predator del 1987. Un exercici de respecte, creativitat i risc. I un avís clar: la bèstia no només ha tornat. Està evolucionant.
Veredicte
El millor: L’ambició visual, el to èpic i la recuperació del Predator com a figura temuda i reverencial. El capítol final, enllaçant amb Prey, és pura orfebreria de saga.
El pitjor: L’animació és irregular i no tots els segments tenen el mateix pes emocional o dramàtic. Se’n podria esperar més de la banda sonora.
Nota: 7
