El concepte de websèrie és un format molt poc explotat i desenvolupat en aquest país (i altres). És per això que l’espectador acostumat a anar al cine o a empassar-se hores i hores de sèries a la plataforma a la qual està subscrit li pot semblar estrany que una sèrie duri menys de 40 minuts (tota la sèrie) i els capítols tinguin una durada de 6 o 7 minuts.
Aquest és el cas de El Ramon de les olives, una petita història escrita i dirigida pels guionistes Carmen Marfà i Yago Alonso que explica el dia a dia de tres joves que tenen un somni, convertir-se en estrelles de la música sense tenir ni un pla, ni cançons, ni (possiblement) talent. La trama juga bé amb els deliris de grandesa de Biel Duran (Cites, La teta y la luna) i la manera (tan mediterrània) d’estirar de col·legues i favors d’aquí i d’allà per fer possible el teu tinglado. En aquest sentit, són molt refrescants els cameos dels diversos capítols on veiem convidats especials com Aida Folch, Nausicaa Bonnín, el cantant Joan Dausà, els periodistes Albert Om o Jordi Basté i una Bibiana Ballbé imaginària… Tot plegat amb referents molt nostrats i amb un humor també molt proper que ajuda a l’espectador a connectar amb una història que té la virtut de ser curta i gustosament digerible. El producte ve amb l’aval d’haver guanyat el premi a la millor websèrie a la 1a edició de la Mostra VOC d’Omnium Cultural.
El principal problema és que el seu final inacabat et deixa una mica fred. També és evident la manca de recursos del conjunt que queda compensada per les ganes de fer cine i la naturalitat dels intèrprets Roger Batalla i Pau Vinyals liderats pel ja mencionat Biel Duran. El Ramon de les olives és un producte fàcil de consumir, que podeu trobar a FilminCat i que us farà passar una bona estona de sofà i manta entre somriures i situacions quotidianes d’artistes fracassats portades a l’exageració.
Veredicte
El millor: és curt, directe i divertit. Ah, i els cameos.
El pitjor: et deixa a mitges, està inacabat.
Nota: 6,5
