De forma recurrent, apareixen notícies als mitjans de comunicació que fan referència a agressions injustificades sense cap motiu aparent (si és que hi hagués d’haver algun motiu), encara que en algunes ocasions s’indiquen motius racials, homofòbics, xenòfobs o misògins, per exemple, o poden estar induïts per un episodi relacionat amb alguna malaltia de salut mental. Independentment de l’origen marginal del detonant del que podríem considerar com a violència gratuïta, el que és interessant és observar com hi reaccionem. El març de 2024 s’estrenen a les sales de cinema espanyoles dues pel·lícules de ciència-ficció sociològica que, curiosament, coincideixen en alguns dels plantejaments i desenllaços, malgrat les grans diferències en l’argument i la intenció.
Agressivitat esgarrifosa i bizarra
D’una banda, la pel·lícula francòfona Vincent debe morir (Vincent doit morir, 2023), dirigida per Stéphan Castang. Nascut el 1973 a Versailles (França), aquesta és la seva òpera prima en el llargmetratge, després d’una dilatada carrera en teatre, com a actor i dramaturg, amb què comparteix experiència i estrena amb el guionista Mathieu Naert. La pel·lícula parteix d’una premissa excepcional que l’espectador ha d’acceptar: algunes persones, de manera inexplicable, ataquen sense motiu aparent (sense ni tan sols conèixer-lo) el protagonista de la pel·lícula, un quarantí Vincent, interpretat per Karim Leklou, en el paper d’un dissenyador gràfic, que rep dos atacs inesperats i contundents al lloc de treball, el primer per part d’un estudiant en pràctiques, i el segon per un company del departament de comptabilitat. Més tard, els atacs es normalitzarien de manera contínua.
Un cop acceptada la singularitat (no sabem en cap moment si es tracta d’un virus, encara que sí que sembla que la reacció es produeixi un cop s’intercanvien les mirades), la resta de la història hauria de ser versemblant, i és aquí on l’espectador pot reflexionar sobre la seqüència d’esdeveniments que es van succeint, els primers en l’àmbit laboral. La primera reacció de l’empresa és deixar que el jove agressor continuï les pràctiques: “Total, les acabava a final de setmana, no val la pena dir-li que deixés de venir”. Després, reunir l’agressor de comptabilitat amb l’agredit de disseny perquè es donessin la mà i convidar-los a prendre alguna cosa, i, a continuació, la direcció acaba proposant a la víctima que faci teletreball, així tots estaran millor, especialment els companys que van haver de veure com agredien un dels seus (per cert, amb el testimoni en vídeo de l’agressió, ja que alguns van decidir que era més assenyat gravar l’agressió que ajudar la víctima).
El ritme de la pel·lícula és vertiginós amb certs tocs d’humor negre, especialment pels llocs inesperats on esdevenen algunes de les agressions i per la forma i el perfil del responsable de l’agressió en qüestió, comportaments extrems potenciats per la fotografia de Manu Dacosse i la música de John Kaced, que ens anticipen i mostren en tota la seva esplendor l’esclat efímer de violència de cada escena.
La pel·lícula es va presentar en una sessió especial a la 62a edició de la Setmana de la Crítica del Festival de Cannes del 2023, destacant per aquesta representació i crítica de la societat contemporània protagonitzada per un treballador d’aspecte corrent, atacat per altres ciutadans corrents, de tota mena de característiques, inclosos ancians i nens, tots amb una agressivitat esgarrifosa i bizarra. La sàtira laboral de l’inici desemboca cap a una sàtira social quan descobrim la solitària vida del protagonista (recentment separat), amb la necessitat de recuperar les velles amistats a través de tornar a fer servir les xarxes socials (pujant fotos de les marques de les agressions, buscant l’atenció de la seva xarxa, de manera compassiva, s’entén, encara que el que rep són comentaris feridors en les respostes), i cercant noves relacions a través d’aplicacions de cites. Res d’això no funcionarà realment, bé, com a la vida real, encara que, a la seva manera, també és una pel·lícula romàntica en narrar una història d’amor en un context hiperindividualista.
Els somnis es converteixen en malsons
Vincent debe morir es va poder veure a la 56a edició del SITGES Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, que va tenir com a pel·lícula de cloenda Dream Scenario (2023), dirigida pel noruec Kristoffer Borgli i producció de la singular empresa nord-americana A24, que arriba el primer dia de març a les sales de cinema espanyoles. La pel·lícula és protagonitzada per Nicolas Cage, que realitza una de les seves millors interpretacions, i que li va valer la nominació com a Millor Actor de Comèdia a l’edició 2024 dels Globus d’Or.
Cage interpreta Paul Matthews, un professor universitari de mitjana edat i amb un físic corrent que no es caracteritza per la seva capacitat proactiva, potser desbordat per la rutina del dia a dia de les classes, les correccions, etc. En qualsevol cas, el veiem reaccionar de manera tímida davant del que sembla un robatori d’una idea de recerca per part d’una antiga col·lega, per a la qual no té possibilitat de defensa, ja que fa anys que està a punt de començar a escriure el llibre sobre la seva teoria científica. Un llibre que mai no va arribar a escriure.
L’anodí professor es converteix en una gran celebritat a la comunitat després d’un fet insòlit: aparèixer en els somnis de tots els ciutadans, independentment de si es coneixien o no. De fet, la seva projecció a les xarxes socials i els mitjans de comunicació permet que tothom que hagi somiat amb ell pugui posar nom i cognom a aquest misteriós personatge que apareix en els somnis sense fer res, només observar… fins que sí que fa alguna cosa i els somnis es converteixen en malsons.
El guió està escrit pel mateix Borgli, un autor singular que destaca per diversos curts impactants, el seu primer llarg en forma de documental fictici, DRIB (2017), sobre una agència publicitària que pretenia fer una campanya publicitària falsa que semblés real per aconseguir la viralitat (que, alhora, s’inspirava en històries reals que eren falses també), i del seu primer llarg de ficció, Sick of Myself (Syk pike, 2022), una comèdia negra sobre l’obsessió per la imatge. A Dream Scenario, Borgli es va interessar per una notícia del 2018, en què un professor universitari era acomiadat, aparentment d’una manera injustificada, però la notícia es referia, a més, a com els estudiants el seguien i insultaven al campus, destrossant el seu cotxe, entre altres accions.
L’interès per aquest tipus d’històries el va portar a recopilar unes quantes de similars, algunes de tan estrambòtiques i narcisistes com la de professors que asseguraven que Premis Nobel els havia robat una idea seva. Tot i que totes tenien en comú l’afany de la societat per cancel·lar el professor, actuant de jutges i botxins alhora. “Em sonava a pel·lícula de l’Oest, quan una persona és bandejada d’un poble o expulsada pels vilatans amb torxes, com li va passar a Frankenstein. L’escenari em va semblar molt cinematogràfic“, afirma el director en una de les entrevistes promocionals de la pel·lícula.
El popular professor universitari amb què tothom volia fer-se un selfie, incloses les seves filles adolescents amb qui abans patia el cruel menyspreu característic de l’edat, acaba acomiadat de la seva feina, en una polèmica decisió de la direcció, per alguna cosa en allò que realment no és responsable, és a dir, el que fa en els ara malsons de la gent, però que no tenen cap relació amb el seu comportament al món real. Però això no importa. I, d’aquesta manera, s’evidencia una de les lliçons que el mateix professor explica a les seves classes com a professor de biologia evolutiva: “Per què les zebres tenen aquest color cridaner a la sabana, on clarament se les identifica a distància? Doncs per no destacar de la bandada, si mantens el cap ajupit quedes protegit enmig de tota la comunitat. En el moment en què destaques (aixeques el cap), ets carnassa per als lleons en convertir-te en el seu objectiu“.
Aquesta sensació de societat agressora és molt més implícita a la pel·lícula Beau tiene miedo (Beau Is Afraid, 2023), amb guió i direcció d’Ari Foster, que és productor també de Dream Scenario. A Beau tiene miedo, que acaba d’arribar a les plataformes digitals, el protagonista, encarnat per Joaquin Phoenix just després de guanyar el Premi Oscar, viu en un món aterridor al qual s’ha d’enfrontar en un viatge kafkià. A la seva manera, el professor Paul Matthews també haurà de seguir el seu peculiar viacrucis amb el consegüent acomiadament i desterrament familiar i social, no sense abans mostrar com n’és de ridícul l’arquetip de masculinitat subjacent amb una jove admiradora. I no sense abans poder comprovar com, alguns editors desaprensius, decideixen explotar el que és morbós a costa de l’interès de l’afectat, a la qual cosa el professor es presta amb vista a la popularitat. Tot s’hi val pels diners. O, potser, ni això. El personatge que reflecteix millor la societat contemporània probablement és la nena de la pel·lícula Dejar el mundo atrás (Leave the World Behind, 2023), basada en el llibre homònim de Rumaan Alam, on enmig d’un cataclisme mundial, a ella l’única que us interessa és saber com acaba la seva sèrie favorita.
