Quan s’adapta un videojoc d’èxit en forma de sèrie, s’han de prendre una gran quantitat de decisions, d’entre les quals algunes seran bones i d’altres, dolentes. Abans de la primera temporada de The Last of Us (2023), ens havíem acostumat a veure adaptacions on els errors superaven amb escreix els encerts, però la ficció creada per Craig Mazin i Neil Druckmann va capgirar aquesta dinàmica gràcies a una gran reverència per l’obra original de Nuahgty Dog combinada amb l’addició de novetats que aportessin valor.
A la segona temporada, els encerts han continuat: un bon guió, una direcció a l’altura de les grans sèries d’HBO, un nivell de producció altíssim que es veu en escenaris com la impressionant Seattle postapocalíptica i un repartiment brillant, per molt odi a xarxes que rebi una Bella Ramsey que en aquests episodis ha fet un pas endavant. Ara bé, a diferència de la primera entrega, aquest cop la sèrie ha comès un error. I no és un error menor, perquè és la base sobre la qual s’aguanta tota la resta. És un error estructural.
@elcinefilcat Val la pena veure la segona temporada de ‘The Last of Us’? #thelastofus #tiktokat #estiktokat #català #encatalà #sèries @Jan Romaní
La valentia de ‘The Last of Us’ (T2)
Al final de la primera temporada de The Last of Us – i a partir d’aquí hi haurà espòilers -, havíem viscut un fascinant viatge, tant físic com emocional, amb l’Ellie i el Joel, interpretat per un magnífic Pedro Pascal. Però a l’inici de la segona, ja al segon episodi, la dinàmica central que aguantava la sèrie es trenca per complet amb l’assassinat del seu personatge principal.
La decisió (que és del videojoc) és valenta i arriscada, i fàcilment comparable a la mort d’Eddard Stark o la Boda Roja de Joc de Trons. La diferència és que l’impacte cultural ha estat menor (potser massa gent ja sabia que passaria) i que la sèrie basada en les novel·les de George R.R. Martin tenia molts altres personatges potents per seguir amb la història. Aquí, l’Ellie es queda gairebé sola, per bé que funcioni l’aparició d’Isabela Merced com a Dina en el que es converteix en la nova relació central.
Del que no hi ha cap dubte és que el capítol de la mort del Joel en si és increïble, perquè, a més, ve acompanyat d’un atac d’infectats a Jackson d’una èpica i espectacularitat a la qual poquíssimes sèries poden aspirar. El problema és que el moment més apoteòsic i el més impactant de la temporada arriben tots dos en aquest segon capítol, i l’estructura acaba quedant completament descompensada quan tens un gran clímax a l’inici i, sobretot, no en tens un al final.
Una temporada incompleta
S’ha convertit en una tendència habitual darrerament fer segones temporades que són només una primera part i ho deixen tot obert. Ho havíem vist amb El Joc del Calamar o amb La Casa del Drac, i ho veiem ara a The Last of Us: entregues de capítols que no completen les trames i arcs narratius dels personatges, fent que sigui impossible per l’espectador que acabi tenint una sensació completament satisfactòria quan acaba la temporada, perquè realment no ha acabat.
Ens estan acostumant al coitus interruptus – i d’interrupcions llargues, perquè ara haurem d’esperar dos anys – i això només fa que generar frustració. En aquest cas, no és només pel cliffhanger final (sempre a favor dels cliffhangers), sinó perquè es presenten pinzellades de subtrames, com la de la secta dels Serafites o la de l’infrautilitzat Jeffrey Wright, en les quals no s’aprofundeix gens, generant aquesta sensació de temporada incompleta.
Més complexitat moral
Ara bé, si bé The Last of Us ha patinat pel que fa a l’estructura, on ha demostrat una millora és en l’àmbit temàtic. La complexitat moral augmenta gràcies a la incorporació de nous punts de vista que ens fan qüestionar qui és realment “bo” o “dolent” en aquest món, presentant la venjança com una arma de doble fil que motiva als personatges i, a la vegada, provoca una inevitable escalada de violència que no duu a enlloc positiu.
La conclusió de tota aquesta escalada no l’acabarem de veure fins a la tercera temporada, i tant de bo aquesta s’estrenés demà mateix. Perquè si he estat crític amb què The Last of Us ens hagi deixat a mitges és perquè tinc ganes de més. Tots els capítols de la sèrie són d’una qualitat altíssima i són capaços tant d’emocionar com de mantenir-te en tensió. Una llàstima que només hagin sigut set… Que tornin les sèries de vint-i-quatre episodis per temporada!
Veredicte
Agradarà: Als amants de les ficcions de qualitat i dels thrillers postapocalíptics.
No agradarà: A qui el frustri les històries inacabades i als que busquin una representació idèntica del videojoc.
Enganxòmetre: 8,5
Nota: 8