Després del decebedor final de Joc de Trons, es va instaurar entre els espectadors una certa apatia envers el fascinant món creat per George R.R. Martin. El que va aconseguir House of the Dragon l’any 2021, doncs, és d’un mèrit immesurable, retornant-nos les ganes de visitar els Set Regnes gràcies a una primera temporada escrita, dirigida i interpretada al nivell dels inicis de la sèrie original.
Aquesta segona temporada, però, ha estat lleugerament menor. Sense deixar de tenir diàlegs intel·ligents, escenes i plans visualment molt potents i un repartiment brillant, liderat per Emma d’Arcy, Olivia Cooke i Matt Smith, el regust que deixa aquesta nova entrega és una mica més amarg. I ho és per dos motius: l’estancament dels protagonistes i la pèrdua de les figures més sensates. A partir d’aquí, alerta amb els espòilers.
Personatges estancats
Si bé la primera temporada de House of the Dragon premia l’accelerador amb salts temporals que ens permetien examinar molts anys de la història dels persontages, el que fa la segona és prémer el fre. I potser el prem una mica massa fort. La Rhaneyra gairebé no es mou de Dragonstone i l’Alicent gairebé no ho fa de Kingslanding, totes dues amb molt poc marge d’actuació. I tenir a les dues protagonistes aturades sense massa cosa a fer pot provocar una sensació d’estancament.
Una sensació que s’accentua encara més amb la trama més tediosa de la temporada: la del Daemon. Vuit episodis tancat al castell de Harrenhal amb somnis que no ens diuen res que no sabéssim o haguéssim pogut saber d’altres maneres. Com si calgués aturar l’acció d’un personatge per poder explorar-lo internament, quan potser són les accions i decisions externes el que més ens ajuden a conèixer-lo. Un autèntic desaprofitament.
La fi de la sensatesa
I a la inactivitat dels tres grans protagonistes s’hi afegeix un altre problema: la pèrdua dels personatges més adults, complexos i sensats. A la primera temporada ja havíem dit adeu al rei Viserys Targaryen, un dels personatges més interessants i ben construïts de la sèrie. Però en aquesta segona desapareixen també, per motius diferents, Rhaneys Targaryen i Otto Hightower, intel·ligència i carisma a parts iguals.
La pèrdua d’aquestes peces clau, que sabien bé el que era jugar al joc de trons, provoca que ara el joc esdevingui un joc de nens, amb Aegon, Aemond o Jace prenent les decisions. Un joc entre menors, que provoca un joc menor. I potser és aquesta la idea de House of the Dragon, explicar com els Targaryen ho perden tot per culpa de la falta de sensatesa, de l’estupidesa agafant les regnes, però per l’espectador és menys estimulant que no veure persones intel·ligents maniobrar amb elaborades estratègies.
Els dracs i la música no fallen
Tot i això, House of the Dragon continua sent una gran sèrie que en cap moment ha perdut el rumb. De fet, fins i tot hi ha un aspecte on aquesta temporada millora totes les predecessores, i és en la utilització dels dracs. Aquest cop, aquests no són emprats només per l’espectacle, sinó que tenen una entitat pròpia i cada vegada ens endinsem més a entendre el seu funcionament.
Tampoc no decep mai el compositor Ramin Djawadi, amb peces com la de la seqüència final, on barreja els temes dels Targaryen amb les melodies de “The north remembers” quan apareixen els Stark i “The Rains of Castamere” quan ho fan els Lannister en un medley de pell de gallina. I salva així, com ho va fer tantes vegades a les darreres temporades de Joc de Trons, el desencantament amb un vuitè episodi que sembla més un tràiler de la tercera entrega que no pas un final de temporada.
Haurem d’esperar, doncs, un parell d’anys per veure com es resol el conflicte entre el bàndol dels verds i el dels negres, que no serà cap sorpresa per qui s’hagi llegit el llibre del qual parteix la sèrie: Foc i Sang. I en aquesta tercera temporada, esperem que Ryan Condal i George R.R. Martin tornin a prémer l’accelerador per sortir de l’estancament d’aquesta segona temporada, que, tot i mantenir una alta qualitat, ha resultat ser menor.
Veredicte
Agradarà: Als fans de la primera temporada que agraeixin la desacceleració.
No agradarà: A qui n’esperi més guerres i acció i a qui trobi a faltar més personatges intel·ligents capaços de jugar al joc de trons.
Enganxòmetre: 8
Nota: 7,5
