HBO ofereix aquesta sèrie britànica sobre una parella o, potser, exparella en crisi, Loise, Rosamund Pike (Gone Girl) i Tom, Chris O’Dowd (Bridesmaids). Dit així es podria pensar que aquesta és una de les moltes sèries que formen part del catàleg de les plataformes de pagament i que, com la majoria, passen sense pena ni glòria entre els abonats, sigui per falta de temps o interès. Però precisament State of the Union juga i guanya la partida a moltes altres per això, pel temps, oferint 10 capítols de 10 minuts de durada. La fórmula és atractiva, tot i que no innovadora, ja que tant el director, Stephen Frears (Dangerous Liaisons) com el guionista, Nick Hornby (An Education) formen un tàndem ja conegut per haver estat també rere les càmeres de la tan elogiada High Fidelity (2000).
És un reclam trobar una sèrie a la qual només cal dedicar 10 minuts al dia per veure’n un capítol, sobretot si tenim en compte que vivim en una societat en què ens manca precisament això: temps. En aquest sentit State of the Union aconsegueix un efecte contrari al que estem acostumats: ens fa sentir rics en temps. Les píndoles seriòfiles que consumeixes a cada entrega són curtes, i se’ns presenta en cada una la parella protagonista minuts abans de la sessió setmanal de teràpia. Ella, doctora. Ell, crític musical. Ella pren sempre una copa de vi blanc. Ell una cervesa. Els uneix el pub on es troben, el Thatched House, que és prop de la consulta, i els voltants d’aquest, que són els únics escenaris de la sèrie. Els separa el moment de crisi que estan vivint a causa d’una infidelitat d’ella.
El que fa gran la sèrie és el duel interpretatiu dels dos protagonistes. La història podria esdevenir asfixiant, no només pels plans rodats en un espai tancat, amb només dos personatges i pocs secundaris, sinó també pel tema a tractar en les trobades de la parella. Però lluny d’això, State of the Union respira amb els diàlegs brillants de Loise i Tom, farcits d’enginyosos i sorprenents girs, i de punyents atacs i retrets, basats en la (des)confiança mútua, que no sabem si arriba a escoltar el terapeuta.
Lluny d’esdevenir una sèrie estanca, hi ha petits indicis que ens la fan sentir viva i meravellosa. En primer lloc, a cada píndola de deu minuts els protagonistes es canvien de taula al pub on són, fet que permet crear una nova forma visual en cada entrega. I en segon lloc, el fet que cada capítol, ambientat en una setmana diferent de la vida dels protagonistes, permet explorar un segment diferent de la seva relació, fent això que la seva història vagi avançant.
Una sèrie farcida d’austeritat que ens porta a sentir-nos molt a prop dels protagonistes, amb els que ens podem sentir identificats i reflectits en ambdues visions per igual. Uns diàlegs emotius, intensos, banals i demolidors alhora, que ens atrapen i ens posicionen com a espectadors incapaços de jutjar als protagonistes i a veure’ls sentir-los com a coneguts.
Veredicte
Agradarà: als que busquin una petita joia amb una estructura del tot senzilla, difícil de trobar a les plataformes.
No agradarà: als que necessitin una gran trama plena de personatges per enganxar-se a una sèrie.
Enganxòmetre: 6
Nota: 8
