Els lectors de la meva secció de bandes sonores a El Cinèfil hauran notat que l’historial d’articles està poblat majoritàriament de cròniques de concerts de bandes sonores de pel·lícules, interpretades en directe per orquestra (i de vegades cor) durant el passi del mateix film. Per un melòman fanàtic de les bandes sonores com jo, això és el més semblant a què vingui de gira el teu grup o cantant preferit, ja que ho sents en directe i alhora amb les imatges, i és clar, són concerts molt ben rebuts pel gran públic.
El primer on vaig anar va ser el de Lord of the Rings: The Fellowship of the Ring el gener del 2012 a L’Auditori de Barcelona, i a part del bombàstic so de la OBC amb els cors que posaven la pell de gallina, el que més em va sorprendre va ser el nivell de sincronització de la música interpretada per l’orquestra amb la pel·lícula el qual era gairebé perfecte. I sempre ha estat així a tots els posteriors concerts als quals he assistit d’aquest tipus. Sens dubte, això és 100% treball addicional del director de l’orquestra, que ja no està exactament al comandament de l’orquestra sinó que està supeditat a uns temps marcats per la mateixa pel·lícula, que no s’atura.
Curiosament, als següents concerts als quals vaig assistir vaig poder observar com el director té una pantalleta on es projecta el film en petit, juntament amb un pampallugeig al mig de la pantalla, i ratlles verticals que creuen la pel·lícula. Vegeu aquesta gravació de 2 minuts de Titanic Live des de les primeres files, on es pot veure claríssimament:
https://youtu.be/ox_nSizdxdU
Havia de saber què era aquest sistema i com funcionava exactament. I és extremament senzill i infinitament potent per un director perquè la música soni exactament com ha de sonar, però també quan ha de sonar.
Com es dirigeix una orquestra
No pretenc aquí fer un assaig tècnic sobre direcció simfònica, faltaria més. A més, no en sóc pas un expert, i segur que acabaria dient quelcom erroni i seria contraproduent. Però abans de poder parlar de com s’adapta la direcció d’una banda sonora al passi d’un film, crec que un petit esquema sobre en què consisteix ser director no estaria de més.
Com bé indica el seu nom, la tasca d’un director d’orquestra és dirigir el vast conjunt d’intèrprets que té al davant, tant instrumentistes com cantants, i tant seccions d’instruments com solistes. Per tal missió, el director d’orquestra modern usa les mans per diferents indicacions:
- la mà dreta, ajudada comunament per la batuta, s’usa per indicar els aspectes mètrics de la partitura. Això és, el compàs de la música i el seu tempo o velocitat a la qual s’ha d’executar per tots els instruments.
- La mà esquerra, en canvi, serveix per marcar la intensitat interpretativa o el volum al qual han de sonar les diferents seccions instrumentals, així com la seva entrada i sortida (és a dir, en quin moment han de començar a tocar i en quin instant han d’aturar-se).
Els codis de temps
Aquesta classe de concerts són, doncs, més peculiars ja que, si bé l’orquestra ha d’adaptarse al director com és habitual, el director ha d’adaptar la direcció musical a uns codis de temps marcats per la projecció del film. Un fragment musical no pot començar en qualsevol moment, així com tampoc pot acabar en qualsevol moment. En les sessions de gravació de la banda sonora oficial, aquesta ni es grava seguida, ni en ordre, i es poden fer múltiples preses. En un concert, això no passa, és feina del director indicar a l’orquestra degudament quan començar cada fragment de música, i per cada fragment, quadrar els seus codis de temps interns.
Per exemple, imaginem-nos la seqüència d’un tiroteig en un film policíac, on l’orquestra es prepara per interpretar la frenètica música. Aquesta començarà just amb el primer tret, i acabarà en un clímax de tota l’orquestra, el qual ha d’aturar-se just en el precís moment en què s’acaba l’escena i comença al pacífic menjador d’un domicili particular. I podríem complicar-ho encara més: hi ha un solo de violí just quan l’amic del protagonista cau abatut en mig del tiroteig i és socorregut pel protagonista, amb l’orquestra en un crescendo fins que el solo acaba just quan el protagonista torna a disparar, moment en què sonen els plats a tota intensitat, tota l’orquestra reprèn la música del tiroteig.
Si en el concert l’orquestra entra tard respecte el primer tret, o toca massa lenta aquesta frenètica peça, el solo de violí encara estarà sonant quan el protagonista torna a disparar enrabiat; i per molt preciós que sigui el solo, quan tota l’orquestra torni a aparèixer no tindrà el mateix impacte, i de fet els plats sonaran a destemps, i la música del tiroteig acabarà quan faci estona que estem al tranquil menjador. L’orquestra pot interpretar la peça de forma magistral, però si no s’ajusta perfectament als codis de temps, el resultat serà un desastre absolut.
En aquest sentit, dirigir una banda sonora mentre s’està projectant el film és similar a quan es dirigeix una orquestra durant un ballet, o durant una opera, on els actors, siguin ballarins o cantants, marquen els inicis i finals amb la seva interpretació, mentre el tempo de la música sí que ve marcat pel director.
El sistema Newman
Així com abans no he pretès en cap moment realitzar un estudi aprofundit de la tasca d’un director d’orquestra, aquí no aprofundiré ni en la nomenclatura ni en estructuració o definició formal de les cues, o entrades musicals d’una banda sonora sinó que aniré directe al gra. Per fer-ho de forma abstracta i resumida, direm que una cue consta de:
- un temps d’inici;
- un temps de fi;
- un o més tempos, depenent del que requereixi l’escena i la música;
- moments de clímax o de tensió on s’aguanta una nota, previs a la fi o a l’inici d’un altre tempo;
Basant-se en això, Alfred Newman (el famós compositor de la Fox, creador de la famosa fanfare de la productora i la música per més de 200 films, i superat per John Williams en nominacions als Premis Oscar), va crear als anys 30 del segle passat el que s’anomenaria Sistema Newman, un sistema visual basat en punts i línies en una pantalla on es passa la pel·lícula i que només veu el director. S’ha de dir que va ser una idea tan revolucionària, que encara avui dia, gairebé 100 anys després, encara s’usa, tant per a les sessions de gravació com per als concerts.
En el següent vídeo, Nicholas Hersh, director adjunt de la Baltimore Symphony Orchestra, ho explica perfectament i en menys d’1 minut (en anglès, per això) aquest Sistema Newman, tant senzill com eficaç:
Bàsicament consisteix en una còpia especial del film on hi apareixen unes bandes verticals que circulen d’esquerra a dreta, i uns punts grossos al mig de la pantalla que van apareixent intermitentment (vegeu el minut 1:28 del vídeo):
- les barres marquen els inicis o els finals de les cues en el moment en què desapareixen per la dreta; apareix primer una de groga per “avisar”, i després una de verda que és la “definitiva”.
- els punts marquen el tempo del compàs de la música en cada moment; com que apareixen intermitentment, pel director és força més senzill saber si l’orquestra s’està avançant o endarrerint cada pocs segons, i aplicar correctius.
Cal destacar el moment en què Hersh explica com Alfred Newman va inventar el sistema en un atac de ràbia en la sessió de gravació d’una de les seves primeres bandes sonores i va literalment foradar el cel·luloide marcant el tempo, i dibuixant les barres manualment per aclarir-se.
En el següent vídeo es pot veure com el Sistema Newman funciona a les mil meravelles dins de les mines de Moria a Lord of The Rings: The Fellowship of the Ring després de mig minut de tensió sense música. Observeu com, després de mig minut sense música, la franja vertical a la pantalla del director marca l’inici del cor i després de l’orquestra, mentre els punts pampalluguegen i marquen totalment el tempo que marca amb la batuta:
El curiós cas de Casablanca i els films anteriors a 1930
Arran de la meva crònica del concert de Casablanca amb la projecció del film en directe, vaig tenir el plaer de poder parlar amb Tomàs Grau, director de l’Orquestra Camera Musicae, la formació encarregada de la interpretació de la música al Teatre Tívoli. I em va explicar que Casablanca, tot i ser un film de 1942, no va usar el Sistema Newman sinó l’original i pedestre sistema de posicionament temporal usant rellotges d’agulla amb funcionalitat de cronòmetre, i anotacions de durada i temps d’inici a la mateixa partitura.
En la següent imatge, cortesia del mateix Tomàs Grau, es pot percebre el grau de dificultat que tenia interpretar Casablanca en directe respecte films moderns com Lord of the Rings, Gladiator, o la ja esmentada Titanic. Observeu les anotacions de la partitura en referència al rellotge, “clock starts at…”:
Amb tot això, espero haver aportat el meu petit granet de sorra dins de les “bambalines” del món dels concerts de bandes sonores en directe, i que s’apreciï més la gran labor artística de les orquestres que les interpreten i els directors que les dirigeixen.
