Sempre ens quedarà el Tívoli… Sempre ens quedarà el Tívoli…
La música de Casablanca és també un clàssic Sempre ens quedarà el Tívoli…

En molts dels meus articles mensuals per El Cinèfil he fet cròniques de concerts de música de cinema, un tipus d’espectacle que fa anys eren un luxe impensable a casa nostra però que avui dia estan en auge. En especial els que es componen de la projecció d’un film amb la interpretació en directe de la seva banda sonora. La saga The Lord of the Rings, Pirates of the Caribbean, The Artist, Titanic, Gladiator, Indiana Jones, Harry Potter… són uns quants dels exemples del que s’ha pogut gaudir a auditoris i esdeveniments de Barcelona. I tots tenen dues coses en comú: totes gaudeixen de música clarament recognoscibles pel gran públic, i a més totes són pel·lícules força actuals: de les que he esmentat, únicament Raiders of the Lost Ark i Titanic NO són del segle XXI.

És per això que les propostes de Reel Solutions Barcelona són especials, perquè aposten per films igual de coneguts però que són grans mites del cinema clàssic. Durant la castanyada del 2015 van projectar Psycho, d’Alfred Hitchcock (1960) amb l’Orquestra Simfònica del Vallès interpretant la famosa banda sonora que va compondre Bernard Herrmann. I aquest any han apostat per un gran clàssic del cinema de Hollywood amb el mateix format de música en directe: Casablanca (1942), l’obra mestra de Michael Curtiz protagonitzada per Humphrey Bogart i Ingrid Bergman, i que va musicalitzar Max Steiner (el compositor tres anys abans d’una altra obra mestra, Gone With the Wind (1939)).

L’escenari escollit on aquest esdeveniment va tenir acte els passats 30 i 31 de maig del 2017 va ser el Teatre Tívoli. Reconvertit ara en teatre, als anys 40 era un cinema, i va ser precisament al Tívoli on es va estrenar Casablanca a Barcelona l’any 1946. I els encarregats d’interpretar la meravellosa música del film durant la projecció van ser la jove formació tarragonina Orquestra Camera Musicae. Més de 60 músics els quals vaig tenir el plaer d’escoltar en directe al Palau de la Música el passat desembre junt amb l’Orfeó Català a l’espectacle “La música contraataca”, on van interpretar brillantment música de John Williams com Jurassic Park, Superman, Schindler’s List, i per suposat, Star Wars.

Sota la batuta del seu director titular, Tomàs Grau, la tasca de reproduir una banda sonora com la de Casablanca mentre el mateix film es projecta en una pantalla va simbolitzar un doble repte per a Camera Musicae:

  1. Primer de tot, la sincronització: com sabreu els qui heu vist Casablanca, la major part del film succeeix en un local musical, el Rick’s, on una big band i un pianista, el ja famós Sam, amenitzen les nits als clients. Doncs bé, si bé el piano del Sam (tot i no ser Dooley Wilson qui el toca realment sinó Elliot Carpenter fora de càmera alhora que Wilson canta) es deixà intacte en el cel·luloide, la big band sí que està deliberadament silenciada per deixar pas als músics de Camera Musicae, que es convertiren en la real orquestra del Rick’s. Per tant ja no es tracta només de saber interpretar la música per cada escena, sinó que hi ha moltes seqüències on la banda sonora va lligada a la música que està sent tocada i cantada a la mateixa pel·lícula.

  2. I segon, però no per això menys important, el repte de “com” s’escolta la banda sonora: les limitades tècniques de gravació dels anys 40 fan que, davant d’una orquestra en viu, la partitura de Max Steiner cobri una altra dimensió podent-se sentir com realment es va concebre.

El resultat final va ser més que lloable amb una sincronització perfecte amb el film, destacant sobretot la gran escena on, encoratjant la big band, tot el Rick’s canta La Marseillaise en una clara reivindicació anti-nazi. O també el divertit moment al començament del film quan en Sam canta Knock on Wood acompanyat de la big band del Rick’s i del mateix públic, fent cors i picant tres cops al final de cada estrofa:

Va ser un molt bon cop d’efecte (i mai millor dit) que Camera Musicae acompanyés al Sam de la pantalla com a big band des del Tívoli, i alhora també fessin els cors i fessin els tres cops, amb els peus contra el terra. En acabar la cançó, el públic del teatre vam arrencar a aplaudir a l’orquestra que teníem a l’escenari alhora que els clients del Rick’s aplaudien a en Sam i a la big band, creant una sinergia gairebé màgica.

Lamentablement no hi ha gravacions disponibles de l’espectacle en si, però és fàcil fer-se una idea veient el següent vídeo oficial de la Orchestra of Sant Paul‘s de desembre de 2015:

La música que va escriure Max Steiner per Casablanca li va suposar una de les seves 26 nominacions a l’Oscar, però tot i no guanyar-lo per aquest film, la forma com Steiner feia confluir la seva música amb cançons tradicionals com La Mairsellaise o peces de jazz, i sobretot com va usar la base musical de la cançó “As Time Goes By” per generar tot un score, ha fet d’aquesta una de les bandes sonores més famoses de la història del cinema clàssic de Hollywood. Cal recordar que “As Time Goes By” ni és de Max Steiner (és una composició de Herman Hupfeld) ni va poder optar a millor cançó pels Oscar d’aquell 1942 (ja que va ser composta anys abans, el 1931, per a una obra de Broadway, “Everybody’s Welcome”), però sí que gràcies a Steiner la cançó ha esdevingut immortal.

Però tornant al Tívoli, no tot va ser perfecte, sempre hi ha coses a millorar. Si bé l’Orquestra Camera Musicae va estar meravellosa en l’execució, i el director Tomàs Grau va saber donar-los els impulsos necessaris per afrontar Casablanca, trobo necessari recalcar dos punts febles que van fer trontollar el resultat final de l’espectacle. L’excessiu volum de la pel·lícula, que molts cops ocultava el meravellós treball de l’orquestra, en va ser un, però sens dubte el més notori va ser l’escassa llum que hi havia per observar l’orquestra. Sóc conscient que dec ser dels pocs espectadors que està més pendent de l’orquestra que de la projecció (la qual miro de reüll per no perdre’m el factor “banda sonora”, és clar), però que els membres de Camera Musicae haguessin de portar faristols amb llum per poder veure les partitures us donarà una idea de la poca llum que hi havia a la sala: estava condicionat més com a cinema que com a auditori, com sol fer l’OBC a la qual estic més acostumat. Una llàstima, perquè no es podia gaudir bé de la formació tarragonina com s’haguessin merescut.

Tot i això, l’experiència va ser més que satisfactòria, amb una secció de corda sublim que va saber transmetre romanticisme i drama a parts iguals de forma gairebé contínua, mentre els vents, la percussió i els metalls se succeïen creant una música que, si bé és coneguda, adquiria una presència brutal amb el so net i sense límits del directe. Tant de bo més propostes de cinema clàssic amb banda sonora en directe arribin a Barcelona, ja que és una forma de reviure cinema sumant-li un plus sonor inigualable.

Marc Musquera

Marc Musquera BSOnoritzat

Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per les bandes sonores ve de quan feia primària i, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs als quals jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*