El nom de Mark Cousins està associat ineludiblement a la història del cinema o, més ben dit, a la divulgació de la història del cinema. A la seva obra destaquen obres imprescindibles, com la memorable sèrie de quinze episodis La historia del cine: una odisea (The Story of Film: An Odyssey, 2011), el documental sobre les directores de cinema al llarg de la història amb el contundent títol Women Make Film ([Les dones fan cinema] Women Make Film: A New Road Movie Through Cinema, 2018), l’aproximació a icones com La mirada de Orson Welles (The Eyes of Orson Welles, 2018), o les converses amb el mític productor a Jeremy Thomas, una vida de cine (The Storms of Jeremy Thomas, 2021), en un estil més proper en tenir l’oportunitat de fer un viatge junts mentre reflexionava sobre el seu treball i les pel·lícules que el van enlairar, en què destaca l’arxipremiada L’últim emperador (The Last Emperor, 1987), dirigida per Bernardo Bertolucci. Aquest darrer documental el va presentar el mateix director a l’edició del 2022 del BCN Film Fest, mostrant-se afable amb tots i contagiant-nos el seu amor pel setè art.
Un instrument pedagògic
Al documental Mi nombre es Alfred Hitchcock (My Name Is Alfred Hitchcock, 2022), Cousins emula el que podríem considerar una lliçó magistral de Hitchcock en desenvolupar un monòleg en sis actes (o sis “unitats didàctiques”), amb la veu de l’actor Alistair McGowan que, a la versió original, ens fa dubtar de vegades si estem escoltant realment l’original. Però no, la veu és d’un actor i el text és de Cousins, però la resta, la resta és d’Alfred Hitchcock: quin instrument pedagògic millor que escollir fragments de les seves pel·lícules. Escenes de les més desconegudes i de les més populars, de la seva etapa muda fins als grans èxits de taquilla.
El 2022 es va celebrar el centenari del primer llargmetratge de Hitchcock (1899-1980), que va estar en actiu fins a mitjan dècada dels setanta. Al seu documental, Cousins ens mostra, indirectament, el llegat del cineasta, fins a quin punt la seva filmografia ha influït en altres directors i en la manera com els espectadors veiem el cinema o sobre allò que esperem d’una pel·lícula. A l’inici, el mateix Hitchcock ja ens avisa que la seva intenció última és enganyar-nos (de fet, recordeu, no és la seva veu real), i l’engany ho fa a través de la tècnica cinematogràfica: la fotografia, la il·luminació, el muntatge o el moviment de càmera. I una petita part d’aquesta saviesa és allò que podem contemplar al llarg de les dues hores, que es fan curtes gràcies al guió i les escenes seleccionades.
Classe magistral de l’art de Hitchcock
L’elecció que la narració fos en primera persona dota el documental d’un caràcter divulgatiu notable, tant per a professionals com per a aficionats. Sense imatges d’arxiu d’entrevistes, sinó fent servir escenes de les seves pel·lícules, es converteix en un instrument d’aprenentatge per a l’espectador, d’un text redactat per un director que es posa a la pell de Hitchcock. És, justament, una evidència del llegat de Hitchcock en diverses generacions de directors en general, i la dels nascuts als seixanta en particular (Mark Cousins va néixer el 1965 a Irlanda del Nord). En el fons, és una classe magistral de l’art de Hitchcock, però escrita per un altre cineasta.
El primer que percep l’espectador de My Name Is Alfred Hitchcock, és que Cousins s’ha vist tota la filmografia del cineasta. Reconeix a les entrevistes que va decidir veure-la completa i de forma cronològica, i va descobrir sis ítems en què dividir l’aparent lliçó magistral, centrant-se en les emocions: del desig, de la necessitat d’escapar, de la soledat o de la importància del pas del temps en tots els sentits (quan és un compte enrere, quan es barreja passat i present, quan la càmera segueix els actors pujant una escala o caminant a un passadís). I, sobretot, quines van ser les decisions cinematogràfiques del director per mostrar-les.
“…Sobre les meves pel·lícules s’han escrit rius de tinta. Han analitzat les meves trames. Com filmava la moralitat i la culpa catòlica. Les meves fantasies visuals. La manera com espiava les persones. A la bellesa. I, per descomptat, aquella anglicitat que em caracteritzava i que va rebre alguna burla. Però, se’ls ha escapat coses, es pot dir molt més sobre mi. Observeu les meves pel·lícules amb atenció i veureu altres coses… jo les veig. Vull explicar-ne algunes. No en parlaré de suspens, ni de misteri, ni d’estrelles de cinema, d’això se n’ha parlat fins a l’avorriment. I, si observem les meves pel·lícules des d’angles més inusitats, angles que potser poden relacionar amb la seva vida actual o amb la família?”. No us perdeu aquesta invitació… a una lliçó de cinema.
