L’octubre del 2018 es feia viral a França un vídeo en què s’apreciava perfectament com un estudiant de secundària amenaçava la seva professora amb una pistola, apuntant-la directament al cap. L’incident va esdevenir en un institut de la ciutat de Créteil, situada a la regió de l’Illa de França, al sud-est de París, a uns onze quilòmetres de la capital. L’escena va ser enregistrada per un alumne de la classe i pujada posteriorment a les seves xarxes socials. Allò que en principi es va indicar que corresponia a una pistola de joguina, va resultar ser una pistola d’aire comprimit. També es va aclarir que el succés va esdevenir perquè la professora ja havia passat llista quan l’alumne va aparèixer amb la classe ja començada, i demanar aquest que se’l considerés la seva assistència. «M’hi has posat falta. Posa’m present», se’l sent dir al vídeo mentre apunta amb la pistola. Curiosament, la professora segueix atenta al seu ordinador, no s’entén gaire bé el que contesta, i sorprèn la seva actitud, ja que el vídeo mostra aquesta professora reaccionant amb indiferència i tranquil·litat, com si estigués acostumada a amenaces d’aquest tipus.
Aquest succés va causar una onada d’indignació entre el professorat, mentre que l’Estat, representat pel mateix President de la República, Emmanuel Macron, qualificava d’inacceptable el que havia passat. Al seu torn, el ministre de l’Interior del moment, Christophe Castaner, recordava en una entrevista que «l’escola és el bressol de la República i és on aprenem a respectar-la», i el ministre d’Educació, Jean-Michel Blanquer, declarava al diari francès Le Parisien que es prendrien «una sèrie de mesures educatives i sancions», i afegia: «He dit als consells escolars que s’han de fer audiències disciplinàries sempre que sigui necessari». Implícitament en aquesta afirmació s’estava reconeixent allò que realment estava succeint: que els consells escolars se saltaven les audiències disciplinàries, bàsicament per evitar els expedients disciplinaris, ja que els inspectors escolars no sempre estaven disposats a buscar nous centres per als alumnes expulsats, per la qual cosa, al final, tot quedava igual… o pitjor, si havies arribat a denunciar.
L’incident va desencadenar el moviment conegut amb l’etiqueta «pas de vagues» (#pasdevagues), la traducció del qual seria una cosa així com «sense onades». La denúncia es va viralitzar amb aquesta etiqueta a les xarxes socials, on es van reconèixer milers de situacions més o menys similars i més o menys greus, però totes amb el mateix denominador comú: la impotència del professor davant l’atac sense fonament per part d’alguns alumnes o familiars, mentre l’administració i la societat miraven cap a una altra banda. Els relats feien referència a situacions de violència, assetjament i/o amenaces per part d’alumnes i pares, encara que molts d’aquests missatges també anaven acompanyats del reconeixement d’una pressió institucional per silenciar aquests incidents i evitar que transcendissin, seguint la consigna implícita o explícita de «no provocar onades».
La professora amenaçada amb una pistola va posar l’endemà una denúncia a comissaria, un cop viralitzat el vídeo amb l’agressió. Tot seguit, el presumpte portador de l’arma es va presentar davant de la policia acompanyat del seu pare, i va ser posat en mans d’un jutge instructor per enfrontar càrrecs de violència agreujada. Va reconèixer que la seva intenció era que no es comptés com a falta el retard en arribar a l’aula, i la seva disculpa davant els fets va ser que simplement es tractava d’una broma i que no era conscient que se li estava gravant, com si això fos un atenuant. No hi ha informació pública disponible de què ha passat finalment amb aquesta denúncia, tot i haver transcorregut més de set anys de l’esdeveniment en qüestió, al cap i a la fi, estem parlant d’un menor. A tot això, cal afegir que algunes notícies apuntaven que l’arma en realitat el va portar un altre alumne i la va cedir molt gustosament al seu company ofès amb la falta d’assistència, i va ser interrogat per la policia i posat en llibertat sense càrrecs. Tampoc no hi ha més notícies relacionades amb aquesta persona, que va pensar que era bona idea portar una pistola d’aire comprimida a l’institut i deixar-la al seu amic, que s’acabava d’incorporar amb retard a l’aula.
A finals d’octubre del 2025, després del seu pas per les sales de cinema, la plataforma Filmin estrena en exclusiva la pel·lícula francesa La acusación (Pas de vagues, 2024), dirigida per Teddy Lussi-Modeste, que també escriu el guió amb Audrey Diwan. La història s’inspira en una situació que li va passar al mateix director de la pel·lícula en els seus primers anys com a docent en un institut com a professor de literatura. A les notes promocionals de la pel·lícula, apareix el comentari següent: «A l’escola on treballava, la consellera d’educació em va entregar una carta escrita per una de les meves alumnes. Una jove de 13 anys m’acusava de mirar-la mentre em tocava el cinturó. A partir d’aquí tot es va desbordar. Un dels seus germans grans em va amenaçar de mort; un altre la va acompanyar a presentar una denúncia contra mi. Em vaig negar a agafar la baixa mèdica, ja que la veia com una confessió de culpabilitat. Vaig viure amb por, amb vergonya… i també amb culpa», relata Lussi-Modeste.
Nascut el 1978, va començar els seus estudis de cinema al segle XXI, dirigint diversos curts i tres llargs fins ara. Aquest tercer llargmetratge ha esdevingut el més mediàtic per diferents polèmiques que seran interessants analitzar des de diversos punts de vista. La pel·lícula mostra el que li havia passat a ell en el seu moment, i vam contemplar algunes escenes que ajuden a comprendre com avança la crisi desencadenada. L’alumna presenta una queixa a la direcció, denunciant que no se sent bé per la manera com el professor la tracta, sustentant l’acusació en mirades, gestos i comentaris del professor, tots realitzats durant la classe (com tocar-se el cinturó o frases llançades a tota la classe), a excepció d’una decisió que, a la llarga podia resultar que no fos una bona idea: una tarda, en sortir de classe, el professor va convidar a berenar els sis millors estudiants del curs, com a mostra de reconeixement de que estaven fent una bona feina. La invitació i alguns dels comentaris que va fer el professor en un context lúdic com és una taula de bar també són retrets arran de la denúncia.
A la pel·lícula s’aprecia també la influència que tenen a l’alumna que denuncia dues alumnes que semblen conflictives. Ho observem a partir de l’actitud de totes dues, amb comentaris inapropiats durant la classe, i per les notes que obtenen a les diferents proves, cosa que les enfronta sovint al professor que, recordem, és de literatura. Finalment, cal indicar que l’alumna que realitza la denúncia és òrfena de pare, i és el germà gran el que assisteix a la reunió, tenint sempre una actitud molt agressiva i amenaçant cap a l’institut i cap al professor, que espera a la sortida de classe cada dia per encarar-s’hi. Fins i tot el veiem amenaçar-lo de tallar-li el coll davant de tothom. Pel rocambolesc del cas, cal dir que des del primer moment l’espectador veu el que realment ha passat i, a més, l’espectador sap que el professor, interpretat per l’actor François Civil, és homosexual, encara que els seus companys i la direcció de l’institut ho desconeixien en un primer moment. Ell prefereix no dir-ho per preservar la seva intimitat, encara que podria ser una dada a favor seu. Aquest retard en comunicar-ho, s’acaba tornant en contra.
Pas de Vagues s’emmarca en un gènere que ha destacat els darrers anys amb pel·lícules molt interessants en què una part del metratge esdevé a l’interior de l’aula i que denuncien algun aspecte determinat. Dos exemples són la pel·lícula a alemanya Sala de profesores (Das Lehrerzimmer, 2023) (vegeu l’article Valors en el perfil laboral del professor) i l’hongaresa La profesora de literatura (Elfogy a levego, 2023) (vegeu l’article Quan la intolerància irromp a l’aula), els dos casos inspirats inicialment en casos reals, i en tots dos casos analitzant la manera com es gestiona la crisi després de la denúncia pertinent. En aquestes tres pel·lícules es destaquen les conseqüències que tenen les denúncies a la salut mental del professor, tenint un impacte notable en la professió i en la seva vida privada, per afectar la relació de parella i la família en general.
La pel·lícula de Teddy Lussi-Modeste porta per títol en francès Pas de vagues, és a dir, no amaga les seves intencions des del primer moment. Però va sorgir una polèmica inesperada molt abans de l’estrena, només quan s’havia anunciat la sinopsi de la pel·lícula, i té relació amb el conflicte entre la presumpció d’innocència de l’acusat i la possible indefensió de la víctima que denuncia un assetjament, com en aquest cas, amb connotacions sexuals, aparentment. A les xarxes socials s’acusava directament al director que la pel·lícula afavoria l’opinió que les dones menteixen a les seves denúncies per assetjament, canviant de bàndol la víctima, sent assumit aquest paper pel professor, i sent, per a més inri, un home. Un cop visionada la pel·lícula, la ficció produïda és molt més complexa i, en aquest cas concret ficcionat, no es pot parlar de denúncia falsa, potser de malinterpretació de les paraules i gestos, o de provocar una confusió involuntària en afavorir accions que van generar una competència entre els alumnes, a la qual cosa calia afegir una nova dimensió amb una realitat familiar, que feia irrompre el tema de les amenaces d’un familiar directe. És a dir, tal com va passar en la realitat.
Però també és interessant veure com reacciona la institució. El corporativisme inicial dels professors es va desintegrant a poc a poc davant les dades que van apareixent (si te’ls vas emportar a berenar, és culpa teva el que et passa, per exemple), o davant les possibles conseqüències legals que poden acabar afectant tot el col·lectiu. La pròpia institució actua amb cautela davant la manca de proves irrefutables en un sentit o altre, inclòs amb el testimoni confús i no concloent dels alumnes que estaven presents en el moment de produir-se els fets (professor i alumna mai no van estar sols en privat), posant en evidència la manca de pensament crític per part dels menors, i, també, dels grans, a tots els estaments.
La pel·lícula reflecteix un clima social contemporani on, davant d’acusacions d’aquest tipus, sovint s’assumeix la culpabilitat de l’acusat de manera immediata: el director i alguns col·legues no estan disposats a desafiar aquesta narrativa per por de ser percebuts com a insensibles o poc solidaris amb la presumpta víctima. De fet, a la pel·lícula, el director indica al professor que no pot fer res, i es descobreix més tard que sí que podia haver realitzat alguna acció, com denunciar les amenaces físiques per part del familiar, per exemple, paralitzat per por a conseqüències legals que poguessin sorgir en el futur. El professor té por de trobar-se amb la indiferència o fins i tot la recriminació per part dels seus superiors, que tenen por de les conseqüències administratives i mediàtiques d’un escàndol, perjudicant les carreres professionals de tots els implicats, independentment de si ets culpable o no. Això, en realitat, és igual. Un cop més, pas de vagues.
Aquesta actitud per part de la direcció de la institució pot induir accions que freguen l’assetjament laboral. L’assetjament laboral en l’àmbit acadèmic és molt subtil, no cal que t’insultin o et cridin o et ratllin el cotxe, n’hi ha prou que t’assignin unes assignatures determinades, o un horari que et perjudiqui especialment, o que es freni la possibilitat d’estabilitzar-te, o de poder accedir a un concurs, per exemple. Si ets conflictiu, tinguis raó o no, passes a una llista negra invisible i et converteix en «infectat», en l’argot emprat a la sala de professors. Ningú vol sortir a la foto al costat d’un infectat. I les armes en contra teu poden ser, perfectament, crítiques anònimes dels mateixos alumnes.
A l’àmbit universitari, és habitual que durant una època determinada del curs (normalment, fins just abans de l’inici dels exàmens finals) els estudiants tinguin l’opció d’emplenar una enquesta virtual de cada assignatura, on valoren quantitativament algunes preguntes associats a la qualitat del curs, i on tenen l’opció de comentar qualitativament qualsevol cosa, sigui en positiu, en negatiu o una recomanació. L’enquesta és virtual per minimitzar el cost (de paper, de gestió de la informació, d’inductors si és el cas, etc.), cosa que ha provocat amb el temps que el percentatge d’alumnes que l’emplenen és habitualment molt baix, inferior al 25% en la majoria dels casos, donant a entendre alguna cosa habitual al sector serveis: que els que no l’omplen, normalment és perquè estan contents amb el servei rebut.
Això és molt suposar, però pot tenir certa raó. Però, si és així, vol dir que la majoria dels que l’omplen són, precisament, els més crítics. I fins i tot poden emplenar-la els que mai assisteixen a classe, ja que l’enquesta és virtual, o, directament, poden denunciar escrivint mentides de tota mena. O els repetidors, que no l’emplenen segons aquest curs, sinó pel suspens de l’any anterior. A més, aquests crítics acostumen a puntuar directament amb un zero, per la qual cosa optar a una nota mitjana d’aprovat es converteix en tota una odissea (es necessiten almenys quatre set per cada zero per poder aprovar la mitjana aritmètica). Que no es faci durant la classe sinó en qualsevol instant que vulgui l’estudiant, tampoc no és recomanable.
Aquest sense sentit no tindria importància si no fos perquè el resultat de les enquestes s’utilitza en els processos d’acreditació dels professors, per la qual cosa la manera com les institucions gestionen un procés fonamental en la promoció del professor està completament fora de control, amb dades estadístiques que en qualsevol aplicació industrial serien del tot insuficients. Els pitjors estudiants són els que saben utilitzar el sistema a favor seu, com s’intueix a la pel·lícula també, donant a entendre la manipulació de dues alumnes perquè quedi retratada en la denúncia una altra persona. És el que té la submissió institucional, que contribueix a fer que es produeixin uns usos indesitjats de quelcom tan potent com el control de la qualitat. Unes enquestes realitzades de forma anònima per, recordem-ho, evitar represàlies del professor a l’estudiant. Un estudiant que pot dir el que vulgui protegit per l’anonimat, o, directament, utilitzar les xarxes socials per opinar i intercanviar tota mena de missatges o vídeos, per influir en temps real a l’esdevenir de la classe o a l’escriptura de les enquestes. Precisament, a la pel·lícula s’observa una situació en què es perd completament l’autoritat i el respecte al professor, mentre els alumnes miren què els acaba d’arribar al mòbil, que, segurament, no serà aquest article.
