Tema interessant els dels cinemes públics… Pensa en la teva ciutat o poble. Ara fes memòria i identifica el teatre o casino de tota la vida. Aquell lloc on fan els pastorets o les obres del grup de teatre local i els concerts i balls de Festa Major. Ja que ho mencionem, pensa en la Festa Major. Diables, gegants, castells, ball de bastons, música per a grans i petits, potser circ o, fins i tot, titelles.
Molt bé, què tenen en comú aquests concerts, cultura popular i activitats organitzades pensant en l’oci? Vinga dona-hi una volta… Efectivament! Són activitats que ha pagat el teu ajuntament. Amb els teus diners. Amb els de tots. I posats a buscar una característica més que les unifiqui, són activitats en les quals (la majoria de cops) no hi ha retorn econòmic. És a dir, són diners invertits per l’administració pública en cultura.
El cinema no mereix diners públics?
Perfecte. Ja hem fet la introducció. Ara pensa què fas a casa cada dia quan has acabat de sopar. Segurament estàs espatarrat al sofà mirant la TV. Possiblement, alguna de les últimes sèries de la plataforma a la qual estàs subscrit. En altres paraules, consumeixes audiovisual quasi diàriament (i molt poques vegades en català perquè l’oferta és paupèrrima).
Seguim però tornem enrere. Quan el consistori del teu poble es gasta diners en tot això (sigui els caparrots o un concert d’Obeses) ho fa amb un doble objectiu: entretenir i fer cultura. O sigui, ens estan “educant” o fent servir els diners de tots en productes i activitats que se suposa que tenen una utilitat pública.
Empresa o sector públic?
Ara ve la part central d’aquest article. Quan el teu municipi inverteix en cultura no hi trobes a faltar alguna cosa? Oh, sorpresa! On és el cinema? On queda la manifestació cultural que més consumim totes les famílies? Ja us ho dic jo… Queda en mans de les empreses. De Cinesa, de Yelmo, de Grup Balaña, Ocine i un gran conglomerat de petites empreses que tenen un cinema aquí o allà. En altres paraules, hem deixat el cinema en mans del mercat i això té una sèrie de perills si ho pensem amb ulls de servei públic. Anem a veure’ls.
L’amenaça més evident quan deixes que el mercat determini què passa és que el peix gros es menja el petit. Quan parlem de cinema el peix gros és Hollywood i el petit és el cinema europeu. I si busquem un peixet més petitó i indefens hi trobem el cinema català. Sabeu quin peix és també molt gros i es menja el petit? El castellà.
Aquests dies hem vist centenars de tuits queixant-se que Avatar 2 que s’ha doblat al català (també amb els teus diners) es programa a les 3 de la tarda, a les 10 de la nit. O directament no hi ha cap còpia en català al cine del teu poble. Per què passa això? Perquè hi ha dos peixos grossos actuant a la vegada: Hollywood i el castellà. I la percepció és que, si la poses en català la pel·lícula farà menys diners.
Conclusions i reflexions
I per fi ve “la lliçó” de l’article… Com podem evitar que això passi? Fàcil: amb cinemes públics. Si el teu ajuntament tingués un cinema en propietat, podria fer dues coses que marcarien la diferència. La primera posar-hi funcionaris propis del departament de cultura a treballa-hi i establir així una programació que combinés peixos grossos i petits. Hollywood i cinema més quilòmetre zero.
I sí, ja sé que hi haurà més públic a la nova estrena de Marvel que a la nova pel·lícula d’Isaki Lacuesta o Anna Maria Bofarull. Però un ajuntament no ha de patir per això perquè tampoc no espera un retorn econòmic quan programa el concert d’Oques Grasses o organitza una trobada gegantera. Ho fa per una causa major.
Saps què més podria fer el teu ajuntament al seu cinema públic el gestioni ell mateix o una empresa concessionària? Discriminació positiva del català. O sigui, totes les pel·lícules que es doblin i se subtitulin en català (amb els diners de tots perquè això ho paga la Generalitat) no només tindran preferència als cinemes públics quan s’elabori la programació sinó que tindran els horaris més atractius per l’audiència. Fins i tot podria programar festivals específics de temàtiques tradicionalment marginades pel mercat com els documentals, els drets humans o els films dirigits per dones per posar alguns exemples.
I el castellà? Què passarà amb el castellà us estareu preguntant? Doncs el mateix que passa al Teatre Nacional o a TV3. El castellà, com deien a Jurassic Park, s’obre camí. És un peix gros que no necessita protecció perquè està a tot arreu. Pensa en qualsevol plataforma o el cine que tinguis més a la vora i mira quina és la situació del castellà. El català, lamentablement, necessita ajuda. Si no té aquesta empenta pública, quedarà relegat a anecdòtic o directament inexistent.
Epíleg
Ja hi ha municipis que tenen cinemes públics i potser tens la sort de viure en un d’aquests llocs. Ara bé, la gran majoria de pobles ni tan sols tenen un cinema i quan vas al de la capital de comarca et trobes que està dominat pels dos peixos grossos que comentàvem abans.
Quina és la solució a tot això: Que els ajuntaments comprin o facin cinemes públics. I només us vull recordar una cosa… L’any que ve hi ha eleccions municipals.
