Si fa unes setmanes tractàvem el tema d’aquelles bèsties gegantines i ferotges anomenades dinosaures i una mica després vam comentar aquells altres dimoniets més petits anomenats Gremlins, atenció perquè avui parlarem d’unes criatures molt més petites però, cuidado, molt més letals que totes les ja esmentades: les papallones a l’estómac! Sí, amics cinèfils, perquè avui us explicaré una història d’amort, d’amort del maco, del de veritat, no del que fa avui el jovent a les discoteques que això no és amort ni és res, que és una marranada. Avui us parlaré de la penícula Pretty woman!
Pretty woman és un film de l’any 1990 protagonitzat per Richard Gere, l’home dels ulls petits, i Julia Roberts, la dona de la boca gran. Són dos actors que m’agraden molt, sobretot ell, que és tot guapot. Corre el rumor que Richard Gere ja va néixer amb algun cabell blanc a la closca, però no ho he pogut corroborar. El que sí que podem assegurar és que Pretty woman és una de les penícules que més cops han passat a les teles, així que és molt probable que tothom l’hagi vista –a no ser que hagueu passat els últims vint-i-cinc anys aïllats en un refugi antizombis.
La penícula que tractem avui va sobre un home de Nova York que passa uns dies a Los Ángeles per motius de feina. Compra empreses i les escapça per vendre-les a millor preu. El xicot es perd –perquè en aquella època encara no hi havia GPS– i demana ajuda a una noia del carrer. Una mendengüela, vaja! I la puja al cotxe, i se l’emporta a l’hotel, i… i es posen a xerrar! Que aquestes coses van més bé de fer tenint coneixença de l’altre individu, ja us ho dic jo.
M’agrada perquè ell li pregunta «¿Cómo te llamas?» i ella li respon «Cómo tu quieras», com volent dir… Eh, que m’enteneu de quin tipus de dona estem parlant? I clar, ja es nota que tenen moltes diferències, l’un i l’altra. Ell és un pijo, parlant clar, i ella una choni que podria sortir de tronista al pograma aquell de los Hombre y las mujeres y no sé què. Bé, també podem dir, per ser més delicats, que ens trobem davant una nova versió de La dama y el vagabundo, però amb persones en lloc de gossos. Bueno… ella, una mica perra si que és…
Total, que ell s’encapritxa de la mossa i la contracta per tota la setmana. Tal i com està la feina, i veient els quartos, ella accepta i, tatxan… Aquí comença la transformació de la mendengüela. El primer que ha de fer és comprar vestits bonics i més llargs, perquè amb els draps que ens porta la nena al principi ensenya massa petxuga. I els vestits són per anar a sopar a bons restaurants, a fer còctels, a l’òpera… I vulguis o no, sempre s’ha dit, el roze hace el cariño, i tots dos es van enamorant. Ep, ja us ho dic ara! Jo ja ho veia a venir des d’abans que sortís el títol a pantalla i tot!
Una escena molt maca de la penícula i que me fa molta gràcia és quan van a un partit de polo. El polo, per als que no ho sapigueu, és un esport com l’hoquei però per als maldestres que no saben patinar, i en lloc de posar-se patins amb rodes, munten a cavall, que així, de passada, es cansa la bèstia i no pas l’estaquirot que hi va al damunt. Diuen que és un esport d’alt standing, però en realitat és un esport dalt de cavall… Sí, és un acudit!
Però en totes les històries d’amort hi ha d’haver algun follonero que posi merder al romanticisme de la situació, i aquest és l’advocat del protagonista, que veu alguna cosa rara en la noia i va a picar-li el crostó al noi, qui acaba reconeixent que ella és una dona pública. Nois que esteu llegint, preneu nota del que us diré perquè us pot salvar la pell en més d’una ocasió! Vergonyes de les novietes als amigotes, ni una! Davant de la colla, la vostra conquesta és sempre genial i perfecta! …i una bèstia al llit, si voleu per quedar bé.
Però tot acaba en un mal entès, i els nostres enamorats fan les paus. I ja sabeu com són les reconciliacions sentimentals, que moltes vegades fan augmentar la natalitat del país i aquestes coses, oi? No, no. A la penícula no. Només faltaria… Però també acaben abraçadets al llit, enamorant-se una mica més l’un de l’altre.
Com ja he dit al principi, ell és foraster, i ha de tornar a la seva ciutat. Així que paga els serveis prestats per la noia i s’acomiaden. És un moment molt trist. Quin fart de plorar me faig cada tres mesos quan la posen per la tele! I precisament perquè la fan tants cops, i tothom la deu haver vist, si explico el final no ho podrem considerar un espoilert. Però precisament perquè tothom l’ha vist, no fa falta que gasti paraules explicant-vos que ell, tot enamorat, la va a buscar a casa al galop de la seva limusina, i amb un ram de flors a les mans. Tot un cavaller, aquest Richard Gere.
De Pretty woman hem après que l’amort, si és de veritat, no entén de classes socials. I si no, mireu el príncep de Mònaco, que es va casar amb una nedadora… després d’haver estat embolicat amb no sé quantes noies de la plebs! També hem après que Poderoso caballero es don Dinero, que si tens quartos se t’obren moltes portes… i també es tanquen rere teu, per reservar, per exemple, el piano bar per tenir un concert privat amb la mendengüela de torn… i no tocar les tecles, precisament!
I com passa a la penícula… Petó i fi!
