Els dinosaures tenien mala baba Els dinosaures tenien mala baba
Si Déu Nostru Senyor els va tirar als dinosaures un roc pel damunt seria per alguna cosa... Els dinosaures tenien mala baba

Si l’any 92 tots vam estimar o odiar una simpàtica criatura que va ser la mascota dels jocs olímpics de Barcelona, el Cobi, l’any següent va passar una cosa semblant amb una espècie sencera d’animals: els dinosaures! Efectivament, l’any 1993 es va estrenar una penícula que va marcar una abans i un després al món del setè art. Estic parlant de Jurassic Park, o com diríem en català, Parc Juràssic. Al revés. Aquest coi d’inglesos sempre fan les coses al revés… Condueixen per l’altra banda, per exemple! La penícula en qüestió va ser tot un èxit, un taquillasso i va aconseguir recaptar no sé quants milions de dòlars que van anar a engrandir les arques del seu director, Steven Spielberg. I aquestes arques no les deu tenir perdidas, eh? Ara, no va ser idea seva, aquesta història. La penícula està basada en una novel·la de Michael Crichton titulada, sorpresa, Parc Juràssic. Òbviament, molta gent es va esperar a la penícula…

Jurassic_Park_logo

Mític pòster de la penícula

 

I de què va la penícula, us estareu preguntant? Bueno, com si no ho sabéssiu… No  conec ningú que no hagi vist Parc Juràssic, que a més a més de ser distreta, és d’aquelles que han passat un fotimer de cops per la tele. No arriba al nivell de Pretty woman, però Déu n’hi do! Els protagonistes són dos paleontòlegs, uns científics que es veu que estudien tota aquesta camama dels dinosaures. Que mira que hi ha criatures maques a la terra, el oso panda, per exemple, i t’has de posar a buscar els ossos d’aquests que es van morir fa anys i panys. Es tracta d’un xicot  tots formós i una noia bufona que fa servir uns pantalonets massa curts pel meu gust, Sam Neill i Laura Dern, que reben una invitació molt especial. Si a nosaltres ens poden tocar dues entrades al Tibidabo, a ells els toquen dues entrades per anar al parque en qüestió, on en lloc de muntanyes russes hi ha, atenció… dinosaures! Així doncs, cap a l’illa Nublar a veure bèsties grosses que van. I en helicòpter!

La idea de muntar tot aquest tinglado és d’una empresa, americana evidentment, que ha ressuscitat algunes espècies de dinosaures a partir de la sang d’un pobre mosquit que va picar  un dinosaure i després, amb la panxa plena, va i es posa a fer la migdiada en mal lloc i queda enganxat a una gota de resina. Unes coses més rares… I la funció de la parella protagonista quina és, en tal muntatge? No ho diríeu mai! Fer de canguros dels dos néts del propietari, que també volten per allà com si d’una excursió amb l’esplai es tractés. També hi ha un altre personatge, un filòsof que ho troba tot malament i sempre està de mal humor, protagonitzat per aquell home alt de La mosca, en Jeff Goldblum.

Però, ah, amigo! Quina gràcia té la penícula si no hi passen desgràcies? Que de moment tot va sobre rodes i sembla un documental de lleons i zebres de La 2, oi? Resulta que hi ha un treballador dolent, l’informàtic grassonet per ser més exactes, que roba unes mostres i fa saltar els ploms del parc i… tururut violes! Després acaba malament, aquest beneit, ja us ho dic ara, que Nostru Senyor castiga a aquells que no obren de bona fe!

nedry

Ai que prendràs mal grassonet dolent!

 

Llavors, com era d’esperar, les coses es compliquen, les màquines fallen i… allò es converteix en un sálvese quien pueda! El científic protagonista es perd amb els nens per la selva de l’illa i són atacats per un tiranosaure que riu-te’n tu del monstre de Banyoles! La feinada que tenen per arribar sans i estalvis al centro de control o com se digui l’edifici aquell. I això que a ell no li agraden els nens! Des de luego… Adult que no suporta els nens es veu obligat a fer-se càrrec de la canalla en una situació complicada. Aquí l’Spielberg va tirar de tòpics i avall. Com era d’esperar, el tema acaba amb un altre tòpic: adult s’encarinya dels nens!

Al mateix temps, la noia, juntament amb un caçador professional que fa les feines brutes del parc, com ara vigilar que els dinosaures s’acabin tota la vaca del dinar, són els encarregats de fer tornar la llum al parc. I a que no sabeu contra qui han de lluitar per aconseguir el seu propòsit? Exacte! Contra dinosaures! Velociraptors! Es tracta d’una espècie més petita que el tiranosaure, però amb una mala baba similar. I unes ungles… La Mare de Déu! Com se nota que al cretàcic superior encara no s’havien inventat els tallaungles! Però clar, la justícia i el bé, com a mínim a les penícules, sempre guanya! I bueno… no diré gaire cosa més per no fer espoilerts, que sinó encara s’enfadarà algú!

La música de la penícula és preciosa, composta pel gran mestre de bandes sonores John Williams. Un home que col·lecciona nominacions als Oscars per les seves músiques… però que ben poques vegades guanya. De ben segur que hi ha alguna mà negra de fondo! Fa així, la banda sonora: TXAN TXAN, TXAN TXAN, TXARARA TXA RARARAN! Una cosa… maca perquè sí!

I els efectes especials, us preguntareu? Bons, bons! Fets per ordinador. No repararon en gastos, a l’hora de fer la penícula. Els dinosaures que surten a pantalla són digitals. No són hòmens amb una disfressa i la cremallera a la vista com les primeres vegades que vam veure Godzilla. No, no! I això me fa gràcia, perquè vol dir que quan graven l’escena, els actors criden i corren davant de no res, i això els ha de trastocar vulguis o no. Així està el gremi, oi?

Què més podem dir, de Parc Juràssic? Doncs que té una base científica que poc o molt tots ens vam creure i ens va fer pensar… I si fos veritat? Jo, per si de cas, cada cop que veig un mosquit per casa, l’esclafo no fos cas que em piqués i d’aquí uns anys se’m plantés una altra Toneta a casa. Ah, no! Prou feina tinc amb mi mateixa!

Jurassic.Park_.1993.1080p.BRrip_.x264.YIFY2_

De mosquits a casa… Ni un!

 

I és que mira que en vam aprendre, de coses, mirant Parc Juràssic, oi? Fins i tot hi surten uns vídeos explicatius la mart de bufons, a la penícula. Primer de tot, allò dels 65 milions d’anys! Una aventura que comenzó hace 65 millones de años, deien! No, no hi era jo. No sóc tan vella! Des de luego… Quines coses de pensar, també vosaltres! Després vam descobrir tot allò de l’ADN! Complicat, això sí. No ho proveu a casa, això d’injectar ADN de dinosaure a una granota, no fos cas que us denunciés la protectora d’animals, que estan a la que salten! Sí, sí, tots dos. Les granotes i els animalistes! Salten que semblen bojos! I què em dieu de la teoria del caos, que diu que si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament! Ara enteneu molts matrimonis, oi?

I també vam aprendre, i això sí que va ser de vital importància perquè et pot salvar la vida el dia menys pensat, que si et trobes amb un tiranosaure enmig del bosc, el més habitual quan vas a buscar bolets pel Berguedà, t’has de quedar quiet! Quiet com una estàtua, que es veu que aquestes bèsties no hi guipaven prou. Llavors passen de tu i salvat. Així els va anar, que no van veure la que els venia al damunt! I aquí volia anar a parar jo! Una cosa és ben certa: si Déu Nostru Senyor els va tirar un roc pel damunt com una plaça de toros, un meteorito em sembla que se’n diu, i els va enviar tots de pet a l’altre barri és perquè ja havien voltat prou per la terra. Aixins que no vulguem jugar a ser déus i deixem-los descansar en pau i ben tranquils. Només ens faltaria, amb lo grillada que està la gent d’avui dia, que ens toqués un veí que com a mascota tingués un brachiosaure al jardí de casa.

Iaia Toneta

Iaia Toneta Penícules

  • Avatar

    Marga

    18 de Gener de 2018 #1 Author

    De bromes, ni mitja, iaia. Dormir em costa més, des que sortir la notícia de la paparra espanyola, aquella tan i tan antiga, diuen. No clucu els ulls, tots els que tinc, no sigui cas, que una gran ment ‘normal’ recordi la penicula, faci quatre números, si sap sumar, reculli productes de ‘infectar’ i investiguin si cal, o no cal, agafar la placa, aqueixa del Petri, sí, ara com el Petri del Super3; llavonces, em desperto d’aquest mal son de no dormir, i torne-m’hi! Doncs, veus que no en van tenir prou i vàrem tenir seqüeles. I diuen que les volen cosir, i que no sabem si no estaran massa trencades. Jo, per si de cas, no oblido res. Ves q Park Jurassic, sempre em fa recordar l’Escorçó Negre i les calces d’en Baldrich.

    Respon

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*