El documental és un gènere dins l’audiovisual que a partir d’històries i fets reals construeix un relat. A diferència del reportatge, el documental és completament subjectiu, és l’autor qui tria com i què vol explicar. Aquesta setmana s’han pogut veure alguns exemples en el marc del DocsBarcelona. Dins aquest projecte, existeix un de paral·lel que es diu Docs Barcelona del Mes (abans Documental del Mes). Aquesta iniciativa es va iniciar fa 11 anys amb l’objectiu de donar a conèixer el gènere documental més enllà del Festival.
Mirades inquietes
Actualment el Documental del Mes es pot veure a més de 70 sales de tres països diferents (Espanya, Xile i Colòmbia), de les quals 40 es troben a Catalunya. A més, les projeccions que es fan a Catalunya es poden trobar doblades o subtitulades en llengua catalana. En Josep-Oriol Font és el coordinador de les sales del Vallès (Sant Cugat, Sabadell, Terrassa, Rubí i Castellar) i s’encarrega de gestionar-ho tot perquè funcioni correctament, des del contacte amb les sales, fins a la gestió de la comunicació (Facebook i penjar cartells). Font explica que el projecte va sorgir quan Joan González, director del DocsBarcelona, “va apostar pel documental quan ningú hi creia”.
El procés per escollir els materials que es visionaran passa per un procés de selecció a càrrec d’una comissió d’experts en la matèria. Com en el futbol, hi ha diversos “observadors” que van pels festivals i fan una tria. Després s’han de superar una sèrie de tràmits per aconseguir els drets d’explotació i finalment, ja es poden projectar a les diferents poblacions. “Hi ha molta qualitat”, assegura Font, que va passar gran part de la seva vida professional com a càmera de TVE. La majoria dels documentals que es passen són estrenes al nostre país que posteriorment es poden veure per TV3 (Sense ficció) o també per la plataforma Filmin. Per Font, “l’important dels documentals és com es presenta el tema”.
Mirades íntimes
Els projectes que es passen al Documental del Mes normalment són biografies o es tracten temes socials, sempre a partir d’un personatge. “Quan tens un personatge, ja tens mig documental fet”, afirma Font, “el públic s’hi identifica molt més que amb la ficció”. En aquest sentit, per Font un dels grans atractius d’aquest gènere és precisament això, en moltes ocasions per vendre més o per donar més notorietat a un film es remarca que està basat en fets reals, doncs bé, “en el documental tot és real”. Un dels exemples més recents va ser el visionat del documental sobre la fotògrafa Joana Biarnés, que va tenir molt d’èxit. A tall d’anècdota Font explicava que a la projecció de Terrassa la sala estava plena de gom a gom, tot un èxit tenint en compte que es jugava un partit de Champions entre el Barça i l’Atlètic de Madrid.
Mirades optimistes
Tot i que el documental no és un gènere que tingui una gran quantitat de seguidors, segons Font, “està bé de salut”. Projectes com el Docs Barcelona o el Documental del mes, en són una prova. “El públic hi és i el documental funciona”, afirma Font, el problema segons ell és la falta d’ajuda per part del govern i les institucions. “Falta donar-ho a conèixer més”, explica, per això actualment es troben en un moment d’intentar trobar noves poblacions que vulguin afegir-se a la xarxa de sales que projecten el Documental del Mes. Avui dia, ja s’estan movent algunes possibilitats. Font explica que per ells és molt important el traspassament de gent entre ciutats, ja que si una persona de Sabadell s’ha perdut una projecció, tingui la possibilitat d’anar a Terrassa o Sant Cugat i veure-la.
“La gent ha d’anar agafant la dinàmica de veure documentals”, comenta Font, perquè a poc a poc aquest gènere trobi el seu lloc. En aquest sentit, el boca-orella funciona molt bé i també el contacte amb instituts, que segons Font és un públic potencial molt bo. Els instituts són un bon lloc on projectar documentals, ja que no només es passen en cinemes o auditoris, també en biblioteques, centres parroquials, ateneus, centre cívics o fins i tot, en bars (sempre i quan la sala tingui uns requisits mínims com, aforament mínim, un projector i una pantalla). “Cal acostar el producte a les entitats per tal que s’afegeixin al circuit i perquè vegin que és molt més assequible i més popular del que es pensen”.
Mirades reflexives
“El documental sempre porta a la reflexió”, explica Font, per això, a les projeccions que ell gestiona s’organitzen col·loquis després del visionat. Intenta portar a gent vinculada amb la temàtica que s’exposa en el documental, com ara un periodista expert en alpinisme que va participar en la xerrada després de veure K2. Tocant el cel.
Després de més de 30 anys dedicat a aquest gènere, ara Font pot veure’l des d’una altra perspectiva. “Ara gaudeixo molt veient les reaccions del públic, ja no tinc la pressió d’abans”, explica. Encara que pugui veure el mateix documental diverses vegades, li agrada, ja que, “sempre hi veig coses noves”.