Ha mort a 91 anys. Poques hores abans que l’Academia espanyola li donés oficialment el Goya d’Honor per la seva carrera en una cerimònia gairebé monogràfica al voltant seu. No era el primer premi que guanyava, era un col·leccionista de guardons: Goyas, San Sebastián, Berlín, Cinema Europeu, Sant Jordi, CEC, Globus d’Or, Cannes, Osca, Montreal… i un llarg etcètera, molts d’ells moltes vegades.
A part de premis, Saura ha estat una peça fonamental del cinema espanyol de postguerra, i especialment del cinema espanyol que lluitava contra el franquisme. Després, en democràcia va canviar d’estil diverses vegades, especialitzant-se sobretot en musicals. No feia massa que havia estrenat dos llargmetratges, Las paredes hablan (2022) i El rey de todo el mundo (2021). Ha treballat fins al darrer moment amb una increïble lucidesa
Em vaig creuar amb en Saura en diferents festivals i recordo molt especialment el d’Osca (la ciutat on va néixer) on va protagonitzar una gala extraordinària, igual que en la Seminci, on és un ídol. Personalment, és el director que més m’ha impressionat. Alt com un Sant Pau, seriós, mesurant cada paraula, intel·ligent… després m’he assabentat que en els rodatges tenia un gran sentit de l’humor i era molt humà amb tothom. No era gens cregut malgrat la seva importància. Sempre m’ha causat una gran impressió.
El seu cinema antifranquista va ser impressionant, Cria cuervos (1976), La prima angèlica (1974),El jardín de las delicias (1970), Anna y los lobos (1973)… i naturalment La caza (1966) són alguns dels títols que van passar la censura franquista, potser perquè els censors no entenien què volien dir i potser perquè el règim volia obrir-se a l’exterior. Dos homes, com a mínim van ser fonamentals en aquesta etapa, el productor Elías Querejeta i el guionista Rafel Azcona.
Amb la caiguda del franquisme, el seu cinema metafòric no tenia sentit, ara es podia parlar de tot directament i Saura va buscar nous camins, alguns d’ells equivocats, però d’altres molt exitosos, com Ay Carmela (1990) o La noche más oscura (1989), aportant els seus musicals, plens d’imaginació i noves formes estètiques ajudat per la fotografia del genial Vittorio Storaro, i a vegades la coreografia el no menys genial Antonio Gades. Carmen (1983), Bodas de sangre (1981), Iberia (2005), Tango (1998), són alguns dels títols amb què va canviar el concepte pejoratiu de l’espanyolada.
És impossible resumir la seva obra en un article. Només cal dir que sense Carlos Saura el nostre cinema no seria el mateix.
