Aquest 12 d’abril de 2024 celebrem el 45è aniversari de Mad Max. Posem-nos en situació… Finals dels 70. El jove cineasta australià George Miller vol rodar la que serà la seva primera pel·lícula. És un western postapocalíptic, inspirat en els ‘spaghetti western’ de Sergio Leone. Al film un policia de poques paraules, a l’estil Clint Eastwood, és encarregat de la seguretat a les carreteres pateix la pèrdua de la seva família a mans d’una banda de motoristes i el seu únic objectiu a la vida serà la venjança. El títol de la cinta: Mad Max.
No amb poques dificultats econòmiques, Miller va aconseguir aixecar el projecte dins d’una indústria cinematogràfica inexistent al seu país d’origen amb un equip novell, tant artístic com tècnic, començant per ell mateix i el protagonista absolut del film, l’encara per aquelles dates un desconegut Mel Gibson (Lethal Weapon).
La cinta, tot i les seves limitacions pressupostàries, sobradament compensades amb solucions creatives més que enginyoses i innovadores per a l’època, es va convertir, automàticament, en un èxit sense precedents a Austràlia. Però, encara més als EUA.
Mad Max, un èxit inesperat
Després de ser convenientment doblada a l’anglès americà per evitar la possible incomprensió dels diàlegs per part del públic autòcton, va desfermar una onada de ‘madmaxistes’. Els espectadors nord-americans que anaven en massa a veure les desventures de Max Rockatansky se sentien totalment identificats amb la història. I és que connectava directament amb la por irracional a una futura guerra nuclear que vivia el país a causa de la tensió creixent amb l’antiga Unió Soviètica.
Gràcies a l’èxit descomunal de l’opera prima de Miller, només van haver de passar dos anys perquè veiés la llum una segona part. I ja va ser amb la producció de Warner Bros darrera. I el pressupost molt més elevat. El director dels antípodes va poder rodar la pel·lícula que volia: més escenaris, més persecucions, més explosions, i més Gibson, més estrella que mai. Com era d’esperar, la cinta va triomfar a escala mundial. El fenomen social del ‘madmaxisme’ encara va créixer més.
I quatre anys més tard, arribaria la tercera i, en principi, última part de la saga postapocalíptica, convertint-se en una trilogia per a la història. Malauradament, aquest tercer lliurament no va estar a l’altura de les seves predecessores, ja que va fer massa concessions al públic familiar amb una trama infantilitzada que no ajudava a completar el camí de l’heroi i el seu arc argumental quedava estroncat. Malgrat comptar amb un Mel Gibson en estat de gràcia i una ‘partener’ de luxe com la cantant Tina Turner en el seu únic paper en el cinema, a part del ‘cameo’ a Last Action Hero (1993) amb Arnold Schwarzenegger.
El nou llegat de Mad Max
Miller es va quedar amb una espina clavada. No va poder acabar la trilogia com havia desitjat. I després li va costar 30 anys treure-se-la amb una impressionant quarta part. El nou film conciliaria a públic i crítica de forma unànime. Amb un convincent Tom Hardy com el nou Mad Max i una electritzant Charlize Theron com Imperator Furiosa, la cinta va guanyar 6 Oscars. Ja és considerada una obra de culte. Va demostrar el bon ofici dins el gènere d’acció d’un cineasta que, malgrat la seva edat, està en plena forma.
Tan en forma està el pare de Babe (1995) que ja està a punt el film Furiosa, una preqüela de Fury Road amb Anya Taylor-Joy com a protagonista. La veurem aquest 2024. S’estrena el 24 de maig.
On veure-les
Mad Max (1979): Movistar+, Apple TV, Amazon Prime Video, HBO Max
Mad Max 2: The Road Warrior (1981): Movistar+, Apple TV, Amazon Prime Video
Mad Max Beyond Thunderdome (1985): Movistar+, Amazon Prime Video, Apple TV, HBO Max
Mad Max: Fury Road (2015): Movistar+, Amazon Prime Video, Apple TV, HBO Max.
