En la memorable escena final de The Fabelmans, Steven Spielberg mostrava com el seu joveníssim alter ego coneixia al mític John Ford (interpretat per un meravellós David Lynch) a l’oficina que aquest últim tenia als Estudis de la Universal. Tot i que pel que sembla The Fabelmans és una representació bastant acurada de la vida de Spielberg, no sabem amb exactitud si la trobada entre aquests dos genis del setè art va resultar com a la pantalla, però a jutjar pel caràcter del personatge de Ford i la seva obsessió pel cel i els espais oberts (si heu vist la pel·lícula, ja sabeu a què em refereixo) podríem apostar que se li acosta bastant. El Ford de Spielberg s’endevina un home difícil de tractar igual que la persona real en una sèrie d’entrevistes gravades per Peter Bogdanovich als anys setanta.
John Ford: Mestre del western i pioner del setè art

Bevedor, irlandès i amb un mal caràcter llegendari, John Ford va ser un dels mestres i pioners del cinema quan aquest va experimentar la seva primera metamorfosis traumàtica amb l’arribada del sonor i els diàlegs. Va tocar molts gèneres, entre ells el documental de guerra (la seva visió de la batalla de les Midway és extraordinària) i és més reconegut pel retrat de les seves arrels irlandeses i sobretot com a emblema del western clàssic amb John Wayne com a protagonista, alter ego i col·lega etern de whisky. Ford representava l’home blanc expansionista i conservador, de valors tradicionals, honorable, familiar i masclista amb un amor a la terra que va definir tota una carrera. La terra dels seus avantpassats a The quiet man o How green was my valley o la dels colonitzadors a Stagecoach, My darling Clementine o The searchers. Ford no va deixar de ser mai un senyor de mal caràcter i conservador, però la seva filmografia va evolucionar i posar paraules on segurament l’orgull i la vellesa no van poder. Els seus últims films són prova d’una espècie de penediment del tracte que havia donat als indis o fins i tot, i encara que de manera molt simbòlica o d’alguna manera vergonyosa, del retrat que havia fet de les minories oprimides, les dones o el d’un racisme gens dissimulat. Si hi ha una cosa que destaca al final de la carrera de molts directors és la narrativa crepuscular i l’obvietat del final d’una era. En el cas de John Ford la definició pren una altra dimensió.
The Man Who Shot Liberty Valance: Una obra mestra crepuscular
El western, el gènere que parlava de la fundació, lluita i expansió dels Estats Units, fou el més representat a Hollywood durant la primera meitat del segle vint i, abans que els europeus encapçalats per Leone el readaptessin a noves realitats, els cineastes americans el van erigir en un dels pilars del setè art. El western va intrínsecament lligat a l’ADN americà. En un país relativament jove, les històries de cowboys, indis i bandits van esdevenir el vehicle ideal per construir llegendes sobre heroïcitats i conquestes, però també sobre sang, suor i llàgrimes, les arrels a la terra, els llocs inhòspits que el van acollir i com l’home blanc s’hi adaptava o perdia la batalla. John Ford va ser mestre en la lírica de la terra definint les arrels i el caràcter de l’ésser humà, dels grans espais oberts i de deserts eixuts i àrids com els homes que els habitaven.

Per això les últimes pel·lícules que va filmar accentuen la seva grandesa. Rodada l’any 1962, The man who shot Liberty Valance és un western que s’allunya dels espais Oberts que Ford tant estimava per explicar-nos una història de personatges complexos, infeliços i assotats per la tragèdia. Utilitza el conflicte dels prats americans (igual que Kevin Costner a la magnífica Open Range) i l’enfrontament entre ramaders (o cowboys que transportaven el bestiar) i els grangers que reclamaven la terra com a seva dibuixant un retrat de la fundació dels Estats, la política i molt especialment la fi del vell oest i el naixement d’una nova era. Interpretada per John Wayne, James Stewart i Vera Miles i amb secundaris tan poderosos com Lee Marvin, Lee van Cleef, Edmond O’Brien o John Carradine la pel·lícula té moltes capes i algunes meravellosament complexes. Narrada quasi tota en un flashback antològic, articula una història emotiva i crua sobre com les llegendes passen al davant de la realitat (en una memorable frase que ens remet a les fake news de l’actualitat) i defineixen el destí dels personatges i les persones que les habiten. És un film molt trist, on tots els ideals, somnis i expectatives queden truncats o traïts i on John Ford encapsula als seus peons en ambients tancats i opressius i en un blanc i negre que rememora èpoques passades sense la glòria del Tecnicolor o cap fotografia ostentosa. Però també és una pel·lícula sobre persones sense glòria, plenes de dolor i nostàlgia.
El western com a reflex de l’ADN americà
En molts sentits és molt atípica dins de la carrera de Ford, però resulta una obra mestra incomparable, per a mi la millor del director (i, per consegüent, el seu millor western) encara que molts reclamin The searchers o Stagecoach (de les que soc un autèntic devot, que quedi clar) com la culminació màxima de la seva filmografia. Hi ha quelcom assossegat i fins a cert punt intel·lectual dins de Liberty Valance. És una obra que capgira molts esquemes que Ford havia dibuixat dins del gènere i els accentua i manipula d’una manera trista i violenta. La caricaturització de Lee Marvin com a Liberty Valance, un malvat quasi caricaturesc que encarna la part més negligible del vell Oest o el Tom Doniphon de John Wayne, antítesi de Valance, heroi clàssic del western, però que perd a l’amor de la seva vida gràcies a una heroïcitat en l’anonimat i la penombra. Hi ha metges bevedors i periodistes alcohòlics que defensen la llibertat de premsa i que demanen whisky assegurant que ingerir cervesa no és beure, hi ha polítics populistes i teatrals que amaguen la buidor de les seves propostes en surrealistes números teatrals protagonitzats per cowboys i cavalls dalt d’un escenari i hi ha representants de la llei covards, ineptes però bones persones.

The man who shot Liberty Valance guarda més semblances amb l’Amèrica del segle XX que en l’old way of life retratat sempre pel western. És ferotgement trista i melancòlica, atemporal i poètica. Interpel·la a moments i sentiments que se’ns esmunyen de les mans i com el temps n’és testimoni. Un film tan necessari com impossible d’obviar com a forma d’art i de la vida mateixa.
This is the west, sir. When the legend becomes fact, print the legend.