El 2016 em van convidar a un programa de televisió d’un canal privat, tal com havia passat diverses vegades amb anterioritat, normalment per participar en taules rodones acompanyat per experts de diferents especialitats, encara que sempre al voltant d’un dels temes relacionats amb el meu àmbit d’investigació acadèmica. Aquesta ocasió era peculiar: seria una entrevista al programa de més audiència del canal, amb un periodista estrella. Així que vaig accedir encantat.
L’emissió era en directe després de les notícies de la nit. Vaig arribar amb més d’una hora d’antelació per evitar problemes de trànsit. Em van fer esperar en una petita sala on hi havia una altra persona que no coneixia. La vaig saludar i vam tenir temps d’entaular una conversa cordial. Al cap d’uns minuts, ens vam adonar que tots dos anàvem al mateix programa i a la mateixa hora, així que vaig interpretar que finalment no era una entrevista i que seria una nova taula rodona, però no va arribar cap convidat més. Quan ens estaven maquillant ja parlàvem de forma distesa i, de sobte, va aparèixer una de les redactores del programa, molt exaltada, cridant que deixéssim de parlar immediatament. Davant la nostra sorpresa per la irada reacció (no la coneixíem de res, era la primera vegada que la vèiem), ens va aclarir el següent: «És que el director/presentador del programa no vol que parleu abans de l’entrevista, no vol que us conegueu prèviament perquè així us pugueu barallar en directe davant les càmeres. Si teniu una relació cordial entre vosaltres seria més difícil que pugueu enfrontar-vos de forma vehement». La meva resposta va ser immediata i instintiva, li vaig respondre que no hi era per enfrontar-me a ningú, simplement em dedicaria a exposar amb evidències el meu raonament, i que ho faria de manera respectuosa. El que no m’esperava va ser la resposta del meu futur interlocutor: «Per part meva, no hi ha problema per encarar-me amb ell, compteu amb mi».
Desconec qui va guanyar finalment la batalla aquell dia, encara que crec que sé qui les hauria de guanyar sense dubtar-ho: aquell que presenti evidències contrastades i de manera respectuosa vers les opinions viscerals sense fonament exposades de forma vehement. Aquesta experiència personal la vaig repetir diverses vegades més els anys següents en altres programes, altres periodistes i altres mitjans, públics i privats. Recordo que vaig arribar a la conclusió, a partir de la reiteració, que els mitjans de comunicació que em convocaven com a expert acadèmic estaven més interessats en la forma del que deia, més que no pas en el fons del que deia, i que si la forma era polèmica, agressiva i ofensiva contra algú, molt millor. Desconec en quina assignatura es mostra aquest estil de comunicació, però suposo que té la seva recompensa, altrament seria molt arriscat utilitzar-la amb tanta assiduïtat. Si la recompensa és l’audiència, la polèmica i les interaccions en xarxes, és una estratègia que s’ha seguit els darrers anys en tota mena de programes de ràdio i televisió, siguin esportius, polítics, d’entreteniment o, fins i tot, informatius. L’histrionisme i l’estridència és la tònica general a la majoria dels mitjans de comunicació. El desacatament i la manca d’educació és recompensada amb més invitacions, més seguidors, més popularitat i, probablement, més beneficis econòmics.
Aquesta recompensa social és percebuda pels ciutadans, que imiten aquest comportament, interpretant que és normal actuar d’aquesta manera, al capdavall, ho veuen diàriament i de forma continua. S’ha banalitzat la forma respectuosa d’actuar, i les xarxes socials és el màxim exponent d’aquesta manera, jalonades per l’anonimat en la majoria dels casos. Però aquest comportament també s’expandeix per les aules, carrers, bars, sales de cinema, de teatre, concerts de música, i, és clar, en les converses familiars i entre amics. Es confon la rebel·lia amb el desacatament, l’atreviment amb la insolència, el desvergonyiment amb la manca d’educació. Actuar de forma ofensiva cap al proïsme sembla valuós, perquè ara ja és igual si t’enxampen.
A la sèrie de televisió The Boys (2019-), concebuda per Eric Kripke, basada en el còmic homònim creat per Garth Ennis al guió i per Darick Robertson al dibuix, publicat entre 2006 i 2012 (editat en castellà per Norma Editorial), hi ha un bon exemple d’aquests comportaments. La sèrie està protagonitzada per un grup d’elit de set superherois, la imatge pública dels quals està monetitzada per una gran corporació, la direcció empresarial de la qual està sempre molt ocupada intentant ocultar la personalitat d’aquests ídols de la societat: en realitat són persones narcisistes, arrogants, creguts, egoistes, masclistes i, sobretot, corruptes. El líder del grup, el Patriota, amb els poders més perillosos de tots ells, similars als de Superman, actua habitualment de forma sàdica amb el seu entorn més proper, ocasionant terribles accidents mortals per la seva poca consideració envers les persones que en teoria hauria de rescatar. A més, acabarem sabent que és un violador, un assassí i un dèspota. Tot això en privat. Fins que a l’episodi 8, al final de la tercera temporada, destrossa el cap d’un dels manifestants just davant de l’edifici de l’empresa i de les càmeres de televisió, utilitzant els raigs que llança des dels ulls. El superheroi queda pàl·lid per un instant, com pensant que s’ha equivocat terriblement per no aguantar-se les ganes de matar-lo, però el seu aspecte canviarà a un sinistre somriure quan la resta dels manifestants el victoregen, com a fanàtics descerebrats. A partir d’aquest instant, ja es pot mostrar tal com és, sabent que compta amb l’acceptació de la ciutadania.
Aquest terrible moment, que ens hauria d’atemorir en pensar el perill que pot comportar que la persona més poderosa de la Terra sigui un malvat, en realitat fa riure. De fet, s’ha convertit en un mem, mostrant el somriure cruel del personatge, davant l’evidència que un acte delictiu d’aquesta magnitud és aplaudit per la multitud. Aquesta icònica escena apareix descrita al llibre Malismo. La ostentación del mal como propaganda (2024), de Mauro Entrialgo, publicat per l’editorial Capitán Swing. Entrialgo és un polifacètic artista, guionista de cinema i teatre, músic, il·lustrador i dibuixant d’historietes, col·laborador de diferents mitjans de comunicació des de fa més de tres dècades, i amb més de cinquanta publicacions, moltes recopilatòries de les seves col·laboracions en diferents revistes , com Expertos en jetón (2018), publicat per Diábolo Ediciones, que, al seu torn, recopilava les pàgines de la secció Humor Mongolo que apareixien a la revista Mongolia (2012-). Recentment, ha publicat l’interessant Diccionario ilustrado BOE-español (2021), juntament amb Eva Belmonte, una eina pedagògica per entendre el llenguatge administratiu del Butlletí Oficial de l’Estat. Des de l’any 2000 publica de forma ininterrompuda a la revista El jueves (1977-) una pàgina del personatge Ángel Sefija, un escriptor frustrat que l’autor utilitza com a cronista i crític de la societat contemporània, i els recopilatoris dels quals els publica l’editorial Astiberri.
Entrialgo defineix el concepte malisme com «el mecanisme propagandístic que consisteix en l’ostentació pública d’accions o desitjos tradicionalment reprotxables, amb la finalitat d’aconseguir un benefici social, electoral o comercial». En aquest primer assaig descriu nombrosos exemples de malisme, encara que marca un esdeveniment clau com l’instant en què tot va canviar, en concret, l’11 de juliol de 2012, quan Andrea Fabra, diputada al Congrés dels Diputats pel Partido Popular i filla de l’expresident de la diputació de Castelló, condemnat per delictes de suborn, tràfic d’influències i frau fiscal, al mig del ple i, després d’anunciar Rajoy les retallades socials i laborals més grans de la història d’Espanya, va dirigir un crit als aturats entre aplaudiments dels diputats del seu partit, amb una expressió que es va sentir perfectament: «¡Que se jodan!».
Aquesta expressió sembla una mica ingènua amb el pas dels anys, ara que hem hagut d’avergonyir-nos en escoltar els eslògans menyspreables de l’últim any, com «Que te vote Txapote» o «Me gusta la fruta». Per cert, l’autor analitza com s’ha desactivat l’ús d’aquest darrer, simplement fent-lo servir l’esquerra contra una incrèdula dreta, no tan acostumada a ser blanc dels malismes. Entrialgo presenta com, de mica en mica, el canallisme ha envaït productes i empreses: «Tots els propietaris que van posar noms “canalles” als seus establiments van considerar que associar la seva imatge a un qualificatiu poc modèlic resultava beneficiós comercialment». I ens recorda que no és un tema d’ara, encara que ara és quan n’ha explotat l’ús. Només cal recordar que al seu dia, es va batejar el vaixell del rei Joan Carles I com a Bribón, i el de la Infanta Elena com a Alibaba II. Ja ens feien senyals des de feia dècades.
A Malismo, l’autor reflexiona sobre com presentar-se com a partidari del mal pot donar vots, amb una actitud pertorbadora per a les persones de bé, i que encoratja els seguidors, que es creuen amb el dret de fustigar tant en privat com en públic, en xarxes socials i en viu, i si és de manera amenaçadora, millor. El deliri va portar tots aquests conspiranoics a «exagerar cada recomanació de salut o proposta del ministre de Consum al primer Govern de Pedro Sánchez, caricaturitzar-la com a prohibició absoluta de determinat costum i pujar a les xarxes socials fotos desafiadores d’un mateix incomplint unes presumptes lleis que, en realitat, ningú no havia promulgat». El 2022, el conegut a les xarxes com «el calvo de los Bollycaos» es va fer viral per pujar una foto a les xarxes socials menjant una rajola de xocolata davant d’una taula plena de tota mena de productes de pastisseria. Aquesta acció de malisme estava interpretada a la fotografia pel mateix responsable de comunicació on line del Partido Popular en aquell moment. Un any després, aquest mateix neci aconseguia un escó a l’Assemblea de Madrid, potser perquè, a més a més de la brioixeria, li agradava molt la fruita.
“L’exhibició d’una personalitat negativa provoca la recompensa de la credibilitat de la concurrència” afirma i justifica amb exemples l’autor, Mauro Entrialgo, nascut a Vitòria el 1965 però resident a la ciutat de Madrid des de fa dècades, on ha de conviure amb un alcalde que presumeix aïrament que no farà res per arreglar el problema de l’habitatge pels joves; o veure com la llavors vicealcaldessa, Begoña Villacís, es feia fotos posant davant de les excavadores que destrossaven les barraques ubicades de manera precària en un terraplè de la M-30, el 20 de setembre de 2022, entre d’altres malismes. A l’edició 57a del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, celebrada del 3 al 13 d’octubre, s’ha pogut veure, immediatament després de la seva estrena mundial al Festival Internacional de Cinema de Venècia, el documental 2073 (2024), dirigit per Asif Kapadia, que coescriu el guió juntament amb Tony Grisoni. Kapadia, present a la sala durant la projecció, va explicar als assistents la intenció última de la seva innovadora proposta, en especular sobre com seria l’any 2073, quan Trump fes trenta anys al poder. Tot i que, per a sorpresa dels espectadors, es referia a Ivanka Trump, que, per cert, en aquell instant tindria 92 anys. Kapadia mostra un futur devastador, amb unes terribles conseqüències provocades pel canvi climàtic (superincendis, inundacions, desforestació), una vigilància perenne de la ciutadania, un autoritarisme antidemocràtic, un control ferri dels moviments migratori i una concatenació d’epidèmies mortals. Contemplem imatges de ficció d’un futur amb ciutats sota l’atenta mirada de milers de drons que observen les ruïnes en què s’han convertit, emprant intel·ligència artificial per identificar tots els ciutadans.
Però el 2073 és, en realitat, un documental. A través d’una línia de temps que mostra el passat, es recuperen diferents moments claus de les dues primeres dècades del segle XXI, de notícies reals esdevingudes a diferents països del món, protagonitzades per autoritats que tindrien matrícula d’honor en malisme, com ara Modi, Xi, Maduro, Duterte, Bolsonaro, Orban o Putin, o personatges tan influents com Mark Zuckerberg, Elon Musk, Peter Thiel, Rupert Murdoch, Jeff Bezos, Priti Patel, Nigel Farage o Steve Bannon. Tot i que no tot és per tremolar. Kapadia destaca la feina de la periodista filipina Maria Ressa, perseguida judicialment al seu país per investigar i publicar notícies sobre la controvertida guerra contra les drogues de l’expresident filipí, així com per combatre les notícies falses i la desinformació a l’arxipèlag asiàtic. Ressa va ser guardonada amb el Premi Nobel de la Pau a l’octubre del 2021, oferint-nos una espurna d’esperança entre tanta alerta de malisme.
Mauro Entrialgo va crear el 1987 una historieta per a la revista bimestral TMEO que, al llarg dels anys, s’ha convertit en l’únic personatge que ha aparegut a les seves pàgines de forma ininterrompuda des d’aleshores, amb un sobrenom eloqüent. Herminio Bolaextra és un periodista que sempre vesteix amb un barret i una gavardina, i que té el sobrenom amb què, precisament, l’autor va titular una de les seves recopilacions: El reportero de los tres huevos (2006), publicat per Ezten Kultur Taldea, l’editorial responsable de la publicació de la revista. Bolaextra també és el protagonista, entre d’altres, de Cómo convertirse en un hijo de puta. La enciclopedia del mundo de Herminio Bolaextra (2004), publicat per l’Editorial Astiberri, en què la nota de premsa ho descriu així: «Herminio Bolaextra es, por motivos de supervivencia, redactor de tercera fila del periódico amarillista El Caos. Adicto al Ricard, entusiasta del tequila y amigo de la jarana, dedica la mayor parte de su existencia a su pasatiempo favorito: el gamberrismo prácticamente indiscriminado. Sólo nos queda la locura y Herminio lo sabe cuándo pasea por la calle con el gesto impasible y el miembro empalmado marcando bultaco bajo su eterna gabardina». Amb un currículum com aquest, Entrialgo sorprèn el lector al final del seu assaig Malismo, en afirmar que s’està plantejant matar el seu llegendari personatge: «La incorrecció ja té poca gràcia com a broma, perquè la incorrecció ha estat assimilada pels poderosos i és ja una de les armes recurrents». Si realment és el final del personatge, enyorarem la lucidesa d’Herminio ja que, en certa manera, va ser un visionari avançat al seu temps.
