Amb Ironheart, Marvel continua la seva cursa per renovar l’univers superheroic amb nous rostres, nous discursos i nous conflictes generacionals. Però rere aquesta aposta aparentment valenta, la sèrie de Disney+ es queda a mig camí entre el manifest i el manual d’estil, entre el potencial i la repetició.
Riri Williams, interpretada per Dominique Thorne, és una adolescent brillant de Chicago, amb un talent extraordinari per la ciència i la tecnologia. Després de la seva introducció a Black Panther: Wakanda Forever, Ironheart intenta construir el seu propi relat de superació, empoderament i lluita comunitària. Però el resultat final sembla més un encàrrec que una sèrie amb veu pròpia.
De la idea a la fórmula
Ironheart
La idea de base és potent: una jove afroamericana que, sense recursos ni reconeixement institucional, crea una armadura d’alta tecnologia comparable a la de Tony Stark. Però allò que podria ser un relat inspirador sobre la intel·ligència, la resiliència i la creativitat en entorns marginals es veu diluït per una narrativa encotillada, plena de tòpics de gènere i girs previsibles.
La sèrie vol ser moltes coses alhora: un coming-of-age tecnològic, un drama social sobre la violència estructural als barris afroamericans, un relat d’herència superheroica i, al mateix temps, una peça més del gran trencaclosques del MCU. I, en voler abraçar-ho tot, acaba no aprofundint en res.
Una protagonista amb llum pròpia… però mal il·luminada
Dominique Thorne fa una feina digna amb un personatge que mereixeria més matisos. Té presència, té actitud, però li manca espai per respirar, per dubtar, per créixer de debò. La Riri que coneixem aquí és massa sovint una peça funcional de la trama, un canal perquè passin coses, més que no pas un subjecte viu amb dilemes i contradiccions.
Els personatges secundaris, que haurien de donar-li contrapunt i profunditat emocional —la família, els amics, els antagonistes— són esbossos que no acaben de funcionar. Algunes subtrames intenten tocar temes rellevants com la gentrificació, la vigilància policial o la desigualtat educativa, però es resolen amb una rapidesa que trenca el to i debilita qualsevol lectura crítica.
El cor del ferro
Ironheart
Un dels grans problemes de Ironheart és la seva estètica i ritme. L’acció és funcional, però repetitiva. Els efectes visuals són correctes, però gens memorables. I, sobretot, el to de la sèrie oscil·la entre el discurs progressista i l’obligació de connectar amb les grans sagues Marvel, sense aconseguir una cohesió interna.
En aquest sentit, Ironheart repeteix l’error de moltes sèries recents de la franquícia: voler ser plataforma de llançament de nous personatges sense dedicar prou temps a fer-los reals. A diferència d’Ms. Marvel, que malgrat les seves irregularitats trobava un to juganer i una mirada pròpia, Ironheart sembla escrita des del despatx d’un executiu, no des del cor d’un creador.
Riri Williams mereixia molt més: una sèrie que la definís per allò que és, no només pel que representa. El personatge té potencial per ser icònic, però necessita guions amb ànima, trames amb risc i una mirada autèntica sobre la joventut racialitzada en un món hipertecnificat.
Marvel, en la seva cursa per ampliar el catàleg de superherois post-Endgame, hauria de recordar que el més important no és qui porta l’armadura, sinó com se la posa i per què. I aquí, malauradament, el ferro no arriba a forjar res que duri.
Veredicte
Agradarà: al públic més fidel del MCU que vulgui completar el mapa de personatges nous, i a qui busqui representació jove i afroamericana dins del gènere superheroic.
No agradarà: als qui esperin una successora carismàtica de Tony Stark o un drama juvenil amb profunditat.
Enganxòmetre: 5
Nota: 5
