Quan va rodar JFK, Oliver Stone va declarar: “No deixis que la realitat malbarati un bon thriller”. Dit i fet. Al seu film hi ha equivocacions —intencionades o no— que fan que no sigui un prodigi de fidelitat històrica. Invalida això la pel·lícula com a document històric? Jo penso que no. Un film no deixa de ser una interpretació personal.
Això de la fidelitat a la realitat de les pel·lícules suposadament històriques (parlo de films de ficció, no de documentals) és un tema que sempre ha estat controvertit. Entre les diferents infidelitats n’hi ha tres com a mínim que són les més opinables: els errors, els anacronismes i l’adulteració dels fets considerats com a vertaders. Segur que n’hi ha moltes més.
Infidelitat número 1. Els errors involuntaris
En una escena de Gladiator apareix de sobte una bombona de gas i es pot veure una espectadora que porta ulleres de sol; en una altra de Ben-Hur, un gladiador porta un rellotge de polsera; a Troia, Cleopatra o Maria Antoinette passa un jet per darrere dels protagonistes; a Braveheart es veuen furgonetes del rodatge; en una de la saga de Piratas del Caribe, es cola en una escena un tècnic del rodatge, a Bad Boy es veuen càmeres… En fi! Ha passat de tot durant tanta història de cinema. I mira que els pressupostos dels blockbusters són generosos per evitar-ho!
Anacronismes
Són els que més abunden. A Titanic, Leonardo DiCaprio llença al mar una cigarreta amb filtre; a Hace un millón de años, Raquel Welch porta un biquini molt modern; a Gladiator, gran part dels edificis són medievals i no de l’època romana; a Lo que el viento se llevó surten bombetes elèctriques; a Ben-Hur es llegeixen llibre i no papirs!… Sembla mentida, això és més greu que els errors no buscats. S’ha pagat a gent per buscar la màxima fidelitat.
La interpretació personal dels fets
Qualsevol film o llibre amb pretensions històriques és subjectiu. L’autor (director, productor, guionista, intèrpret…) li dona un toc personal que moltes vegades no té res a veure amb la realitat. No oblidem que són ficcions. Els autors aprofiten per aportar els seus punts de vista i si no mireu les diferents pel·lícules sobre el mateix personatge o el mateix fet. Clint Eastwood ho va deixar molt clar amb les seves dues pel·lícules sobre el mateix fet, Iwo Jima, des del punt de vista japonès i nord-americà. Us creieu els personatges i les situacions de Gladiator, Lawrence de Arabia o Marie Antoniette (la de Sofia Coppola), 10.000, Braveheart, Pearl Harbour, Amadeus, Pocahontas, Apocalypto i milers de pel·lícules històriques.
Un director català em va dir una vegada que ell voldria haver viscut als anys 20, però quins anys 20? El del cinema, és clar, com si aquests fossin els reals. El cinema (i ara les sèries) ha quedat com el gran referent de la història, molt més que la literatura. Els estereotips van a missa, encara que els historiadors literaris ho neguin. Jo em pregunto si la reina d’Anglaterra es dirà que és negra a partir de la sèrie Els Bridgerton (una de les més vistes del món) de la mateixa manera que s’han assentat propostes d’anys i anys de cinema, on l’espectacle i l’star system s’imposa a la fidelitat. El cinema condiciona la memòria personal i col·lectiva.
I qui soc jo per opinar sobre les fidelitats històriques si no en sé prou? Com a màxim, puc opinar sobre les que conec i, encara, amb prou feines. Una reflexió final: segur que aquest article estarà ple d’errors. És humà equivocar-se, o no?
