Ridley Scott, amb els seus gairebé 87 anys, i notòriament amb millor aspecte físic que Clint Eastwood (94), al qual sembla voler emular com a director de cinema longeu, s’ha embrancat de nou en el que a partir d’ara es configura com una més de les seves múltiples sagues, la de romans, que en diríem. Vint-i-quatre anys després de Gladiator, que comptava amb un atlètic Russell Crowe, torna a produir i dirigir el que podria entendre’s com una continuació puig que alguns serrells de la trama i algun personatge es recupera aquí. Gladiator II, però, ja era un projecte un any després del primer film, i probablement com a conseqüència de l’enorme èxit d’aquest: cent-tres mil milions de dòlars de pressupost van donar un guany de prop de cinc-cents mil milions.
Segons sembla, el 2001, un dels guionistes de Gladiator, David Fanzoni hauria estat l’encarregat de fer el nou guió, que en una primera fase no estava clar si seria una seqüel·la o una preqüel·la. El 2002, John Logan, coguionista del primer film, va constar finalment com l’encarregat del que anava a ser una seqüel·la. S’ambientaria uns disset anys després, en el període batejat com «l’any dels cinc emperadors», (193-194 d.C), un temps convuls en què la guàrdia pretoriana o el senat posaven i eliminaven emperadors segons que recolzessin o no llurs interessos, i al qual va posar fi Septimi Sever, senador, cònsol i general de les legions a Pannònia; home auster, fou pare dels germans emperadors que apareixen a Gladiator II: Caracalla i Geta, que, com al film es recull, esdevingueren uns tirans capriciosos. En aquest guió ja hi era el protagonista principal del film, Luci Ver (l’irlandés Paul Mescal), que més endavant descobrirem com a fill de Lucil·la, la filla de l’emperador Marc Aureli i germana gran de l’hereu al càrrec, Còmmode. És a dir, les llibertats amb la història ja hi eren a l’inici d’aquest segon projecte com de fet eren evidents al film amb Russell Crowe.
El retorn del gladiador
Es va informar que en aquest nou guió hi hauria elements preternaturals, ja que Maximus (Russell Crowe) ressuscitaria en base a les creences religioses dels romans. El 2003, Scott deia que el guió ja estava acabat. El 2006 va transcendir que DremWorks Pictures, productora principal de Gladiator, volia fer el film però no veia clar certs aspectes de la història. Aquell mateix any, consta que Nick Cave s’encarregava de reescriure el guió, el qual evolucionava cap al deliri: Maximus apareix al purgatori; els deus l’envien a la Terra per occir Jesús, que amenaça amb acabar amb ells. Un engany fa que posi fi a la vida de Luci Ver, son fill amb Lucil·la. Això el condemna, i al film es veuria com erra per l’eternitat tot passant per les Croades, les Guerres Mundials, Vietnam, fins acabar al Pentàgon. No cal argumentar per què aquest guió es va oblidar ràpidament.
Al 2006, DreamWorks Pictures té seriosos problemes financers, i els drets de Gladiator van passar a Paramount Pictures, que fins al 2018 no va anunciar que es reprenia el projecte d’una seqüel·la el guió del qual escrivia Peter Craig. Scott confirmava el 2021 que s’estava treballant en el guió encara. Va assegurar que després del seu «Napoleó» faria Gladiator II. En aquest moment, s’incorporava a l’escriptura del guió David Scarpa, precisament guionista del film sobre l’emperador francès, i que ja havia signat per a Scott «Tots els diners del món». El guió final consta de Scarpa, amb Peter Craig només com a corresponsable junt amb ell de la història. Scott va informar que Luci Ver seguia essent el protagonista, però que el punt de partida de la nova història era els germans emperadors: Caracalla i Geta.
El rodatge s’inicià el juny de 2023 al Marroc. Posteriorment es va seguir a Malta, on es va recrear l’Antiga Roma. Malta dóna importants incentius en forma de reembossaments, un cop les produccions internacionals presenten la relació de despeses fetes per al film a l’illa. El pressupost inicial del projecte va ser de cent seixanta-cinc milions de dòlars, coberts per Paramount, Scott Free Productions i la independent Red Wagon Films, igualment amb un historial de produccions d’alt nivell (Sèrie Divergent; Spy Game; Innocència Interrompuda; El Gran Gastby). El cost final de Gladiator II està entorn dels tres-cents deu milions.
Mites i realitat de les lluites al coliseu
Abans d’entrar en una ràpida anàlisi del film en sí, hi ha un aspecte que sovint no es recull en els comentaris sobre un film històric i que potser mereix un moment de reflexió. És el fet que no sembla molestar ningú les sonores inexactituds històriques que aquests metratges sovint connoten. Trobem que aquestes, en una mesura petita potser es poden deixar passar, però quan esdevenen de l’alçada d’un campanar, com és el cas, llavors la cosa ja pica més. Seria preferible que s’apliqués el criteri que va seguir Jerzy Kawalerowicz per a la seva magnífica obra mestra, Faraon (1966): es va inventar un faraó, Ramsés XIII. La conjuntura podia recordar l’època de l’Imperi Nou, però el relat és pura ficció. Llavors, s’accepta la llibertat creativa i que es faci venir bé tot en funció d’aconseguir l’atenció de l’espectador i de fer una història rica i interessant, a banda d’abordar profunds temes entorn del poder i la religió. No s’enganya ningú. I cal dir que es tracta d’un film absolutament documentat i respectuós amb el que fou la civilització egípcia. Però en un film històric, que ens retrata una època i uns personatges que van ser reals, no podem evitar la sensació d’estafa quan el que es narra acaba per no correspondre’s en absolut amb els fets que s’esdevingueren, perquè es corre el perill que el public no coneixedor d’aquests fets pensi assolir uns coneixements que en realitat estan falsejats. Es podrà adduir, com de fet s’addueix, que només és un film, que es entreteniment i no una classe d’història, però sempre ens ha semblat que, quan parlem de fets històrics, caldria tenir sentit de la responsabilitat cap al públic. I això no obstant, per tal que el relat funcioni, i tot tenint en compte llacunes en el registre històric, fins i tot s’acceptaria la intervenció de personatges ficticis que mai, però, hauria de tergiversar els fets.
Lucil·la (Connie Nielsen tot tornant a encarnar el personatge del primer film) segueix viva en època dels germans de la dinastia severa, quan va ser eliminada pel seu propi germà Còmmode quan es va assabentar que era a un complot per occir-lo. El seu segon fill, Luci Ver, amb el mateix nom del primer marit de Lucil·la i coemperador amb Marc Aureli, va morir de petit en circumstàncies ignotes. Aquí, per tal de garantir-se una estructura d’èxit massa, el tenim fugit a Numídia (sa mare el fa fora quan Maximus mora) com a gran guerrer (Mescal), capturat pel general fictici Marcus Acacius (Pedro Pascal) a un setge que mai no va ser a aquella ciutat africana, i obligat a ser gladiador per fer bullir l’olla, ple d’odi cap als romans –a la batalla li han matat l’estimada esposa (Yuval Gonen)–, abans de retrobar-se amb la mare.
Macrinus (Denzel Washington, que repeteix amb Scott després d’American Gangster) sí va existir, però no com a antic esclau berber, ara tornat un intrigant a la cort i home de negocis que, com Oliver Reed a Gladiator o Peter Ustinov a Espartac –aquest darrer també un home que trampeja amb el poder–, regenta una escola de gladiadors on rep ensinistrament el Luci Ver fictici. El film recull, però, un aspecte cert: l’ambició de Macrinus per ser emperador. L’autèntic Macrinus fou un prefecte pretorià que occí Caracalla i el 217 esdevingué emperador per un curt any.
La complexitat del poder romà
D’acord amb historiadors del moment com ara Herodià, sembla, però, cert que els germans Caracalla (Fred Hechinger) i Geta (Joseph Quinn) es barallaven sovint, i el fet és que, després d’un any de coregnat, el primer occí el segon el 212 i va seguir en solitari fins al 217. Ara bé, costa d’encaixar l’aspecte d’Hechinger amb el bust de Caracalla conservat al Museu arqueològic de Nàpols, molt més viril que l’aspecte d’efeb degenerat que té al film. Quinn, per bé que gens sant, transmet més equilibri al seu Geta.
Altrament, fa una mica de pena veure un actor de l’alçada de Derek Jacobi encarnar el fictici senador Gracchus per segon cop, ara, junt amb Lucil·la i el general Acacius, involucrat en un complot per enderrocar els germans Severs, corruptes i tirans. I això perquè les seves aparicions són tan poques i breus que gairebé semblen pròpies d’un figurant.
Amb tot, el film, tota una gegantina superproducció acuradament ambientada, funciona com a relat gairebé de ficció, amb un timing dinàmic i absorbent. En la línia de sempre de Ridley Scott, espectacular, épatant i hiperrealista, fàcilment es posarà el públic a la butxaca. És cinema de crispetes, emocionant i entretingut, i Scott el fa molt bé. La batalla a Numídia ja clava a la cadira. Els combats de gladiadors, malgrat l’hiperrealisme, segueixen la pauta clàssica de no esdevenir gore. El Colosseu, un cop més és protagonista, i aquí les llicències, però, són monumentals.
No consta que s’enfrontessin gladiadors amb babuïns que semblen vinguts d’un altre planeta d’agressius i fora de sí que es mostren; i per bé que al Colosseu, com es sabut, s’empraren lleons, tigres –els de Gladiator, però, més semblants a tigres de dents de sabre–, panteres, lleopards, elefants, ossos, braus, estruços, i fins i tot cocodrils, no consta, probablement per impossible, que un gladiador pogués muntar un rinoceront –exageradament gran, d’altra banda–, al qual manega com si d’un cavall es tractés. Quant a les batalles navals (naumachiae), és cert que n’hi va haver al Colosseu, però per un període molt curt de temps. El Colosseu, iniciat per Vespasià el 72, fou inaugurat pel seu fill Tit el 80, però sota el seu germà Domicià –que probablement occí Tit el 81–, a partir del 85-86 va començar la construcció d’un hipogeu sota l’arena per donar cabuda a més gladiadors i animals, que va impossibilitar del tot per sempre més omplir-la d’aigua. S’ha de tenir en compte, a més, que els vaixells d’aquestes batalles navals havien de ser a escala perquè l’espai no donava per més i perquè la fondària era minsa, amb la qual cosa, que a Gladiator II surtin taurons, tot deixant de banda que som al 211, era absolutament impossible fins i tot al 80. Consta que Ridley Scott ja volia una batalla naval al Colosseum quan va fer Gladiator, i no se n’ha sabut estar d’incloure-la aquí: una naumàquia de la Batalla de Salamina entre grecs i perses.
Gladiator II repeteix esquemes. No hi ha sorpreses: la corrupció dels emperadors i l’administració; l’assalt a Numídia com un transsumpte de l’assalt a la propietat de Maximus al primer film; soldats que no mereixen esdevenir gladiadors (Maximus i el seu fill Luci Ver); l’enfrontament a l’arena de gladiadors que es tenen afecte i respecte tot imposant-se la supervivència; venjances, traïcions… en fi, el de sempre, llarga l’ombra de l’«Espartac», de Kubrick, molt més respectuós amb la història, per cert, tot i les llicències. Però ens empassarem distrets aquest nou film de Scott, no hi ha dubte d’això.
Veredicte
El millor: el profund sentit cinemàtic i la natura espectacular d’una gran superproducció abassegadora, amb una acurada posada en escena.
El pitjor: l’inexistent respecte per la història. S’hauria d’acceptar el repte de ser fidel a aquesta i aconseguir igualment un relat atractiu. Per descomptat, més difícil.
Nota: 8,5
