La vida de Carbassó (Ma vie de Courgette) ve avalada per una bona colla de premis i una cirereta del pastís que és la nominació a l’Oscar a la millor pel·lícula d’animació. Però guardons a banda el que ens trobem és una petita joia que commou l’espectador ja sigui petit o gran. I que consti ja d’entrada que aquest film produït entre França i Suïssa i dirigit per Claude Barras no és un llargmetratge innocentot que busca la rialla fàcil dels nens. Al contrari, és una muntanya russa d’emocions i de situacions dures que ens arriba també doblada en català. Tan dures com que en Carbassó, el nen de nou anys protagonista del film, mata a la seva mare alcohòlica per accident i quan aquesta estava a punt de propinar-li una pallissa. Suposo que ja veieu que la cosa no va d’animalons simpàtics i aventuretes infantils.
La veritable història del film, però, té lloc a l’orfenat on envien en Carbassó i la trama gira al voltant dels nens i nenes que hi ha allà i els motius pels quals han acabat convivint sota la tutela de l’estat. Cert, hem dit que no és una pel·lícula “fàcil” però això no vol dir que sigui una drama de plorar a cada minut. Al contrari. La relació entre els nens, els adults i l’entorn infantil en que es desenvolupa la història fan que aquesta pel·lícula sigui un delicat i mil·limetrat viatge cinematogràfic al més profund de les nostres emocions. Amistat, amor (i manca d’amor), enveja, cobdícia, empatia, tristesa… Hi ha una mica de tot i la barreja està feta amb una sensibilitat cinèfila total. Imatges com la de dos nens estirats a la neu compartint les seves “profundes” reflexions, escenes com la del nen que li tira globus d’aigua al policia perquè ha posat els seus pares a la presó i, sens dubte, el vincle que s’estableix entre en Carbassó i la seva nova millor amiga Camille són commovedors.
L’animació stop-motion i els colors llampants dels personatges de ben segur agradaran als més petits i serviran als gran per explicar-los que no tot a la vida són flor i violes. Aquest és un film ideal per començar a fer veure als petits de la casa que al món hi ha qui ho passa malament. Hi ha mares deportades al seu país d’origen, pares drogoaddictes, accidents i persones amb malalties mentals i nens que han de conviure amb tot això de la millor manera possible i sense deixar de ser nens. I tot plegat sense renunciar a belles imatges plenes de color i imaginació i ben acompanyats per una colla de nens entranyables des del primer fins l’últim.
Veredicte
El millor: Els dilemes que planteja i la sensibilitat amb la que els resol
El pitjor: Anar al cine pensant que els nens es trobaran una aventureta innocent.
Nota: 8,5