Una de les sorpreses del Festival de Sitges 2019 va ser aquesta producció basca amb participació catalana El hoyo. Des del seu pas pel Festival de Toronto, l’òpera prima de Galder Gaztelu-Urrutia no ha parat de rebre elogis i Sitges no ha estat una excepció. I és que aquesta claustrofòbica distopia ha estat com un xorro d’originalitat que, a banda de l’element fantàstic de la premissa, també toca (i mot bé) aspectes ben profunds de la maldat (i la bondat) humana.
Anem per parts… Al film hi trobem l’actor català Ivan Massagué que es desperta al costat de Zorion Eguileor en el que sembla una presó. Ell hi ha entrat per voluntat pròpia. L’estranya parella està al nivell 48 en un “forat” que té un número desconegut de nivells. Una plataforma amb menjar baixa de tant en tant per a tots ells. El que passa és que quan va pel nivell 1 està plena i quan arriba al 48 ja no queda massa teca… Imagina’t què passa si et despertes al nivell 12o i saps que cada mes et toc un canvi aleatori de planta. Però quants nivells hi ha? Hi ha una sortida? La història és sens dubte una muntanya russa d’emocions entre supervivència, empatia i economia col·laborativa. El rerefons, a més, qüestiona el que ens fa humans i la capacitat que tenim per autodestruir-nos. Tot plegat salpebrat amb les necessàries dosis de violència i paranoia per sobreviure en un lloc com El hoyo.
La genialitat de la proposta té diversos ingredients. El primer, sens dubte, és la idea (i el guió). El segon i no menys important són les interpretacions de tots i cadascun dels actors començant per un Ivan Massagué que passa per totes les paletes de colors i estats d’ànim i acabant per cadascun dels secundaris que donen sabors diferents a la recepta (Antonia Sanjuan, Alexandra Masangkay…). Ara bé, el que segurament més toca la fibra a l’espectador és la vessant humanitària i optimista que encarna el protagonista. I si enlloc de menjar-nos-ho tot els dels nivells superiors repartim l’àpat perquè arribi a tothom? I si la humanitat fos menys egoista? I si mirem pel conjunt i no només per nosaltres. El poder de les preguntes i l’estoneta que passes pensant en tot plegat quan surts de la sala són sens dubte els elements que més bon gust de boca deixen. Val la pena entrar a mirar el forat i deixar-se sorprendre per una història que darrere una proposta i una posada en escena ben simple aconsegueix commoure i enlluernar.
Veredicte
El millor: la capacitat de treure petroli d’un guió que passa entre quatre parets i un forat molt profund.
El pitjor: alguns moments poc “creïbles” (malgrat estar en un film que pateix d’una idea “increïble”).
Nota: 8,5
