L’any 1995 el cinema espanyol i català de gènere fantàstic i de terror no era ni molt menys el que és ara. Avui en dia noms com J.A. Bayona, Alejandro Amenábar, Jaume Balagueró o Paco Plaza són coneguts, no només a casa nostra, sinó arreu del món. Està clar que si l’Spanish horror té una molt bona reputació a nivell internacional és per mèrits propis però a ningú se li escapa que hi ha un abans i un després d’El dia de la bestia. El que va fer Álex de la Iglesia, i que explica fantàsticament el documental Herederos de la bestia, és revolucionar un gènere que semblava relegat eternament a la sèrie B i, per tant, a no ser mai comercialment reconegut i socialment prestigiat.
Diego López i David Pizarro, directors d’aquest documental fet amb ulls cinèfil per a un públic cinèfil, parlen d’això i força més a la pel·lícula. Per un costat es mostren els testimonis d’alguns d’aquests directors de cine que van veure en De la Iglesia algú en qui emmirallar-se i per altra costat crítics i experts que ens ajuden a comprendre fins quin punt un sol film pot canviar el rumb de la indústria cinematogràfica (de gènere) d’un país. Herederos de la bestia, però, no es queda aquí i aprofita per parlar amb els protagonistes del film (director, actors, músics…) per fer un homenatge i narrar el procés creatiu de l’obra.
És en aquestes paraules on es veu com Álex de la Iglesia anava de debò. La seva gosadia encomanadissa va provocar que una pel·lícula sobre el diable ambientada en un nadalenc Madrid ho petés molt fort abans que existissin els fenòmens virals. En resum, un documental molt necessari per entendre per què aquí fem tant (i tan bo) cine de gènere. I Balagueró, Bayona i Plaza són només la primera formada… Hi ha encara molts més hereus d’aquesta bèstia que tot just surten de l’ou. Aquest és un documental tan inusual com valent. Necessari per entendre com el gènere fantàstic en general i el terror en particular han fet un salt de gegant en aquest país.
Veredicte
El millor: descobrir la influència real de Àlex de la Iglesia explicada pels propis “hereus”.
El pitjor: és un documental molt (massa) cinèfil que segurament (i lamentablement) no interessarà gaire a persones alienes al gènere.
Nota: 7
