Fa un temps que Catalunya viu un “boom” de ficcions que narren esdeveniments i biografies clau de la memòria col·lectiva del nostre país. Des del Parenostre sobre Jordi Pujol a la història de Manolo Vital i El 47, passant per l’atemptat de Cronos i la tragèdia del Balandrau, aquestes obres col·laboren, amb més o menys fortuna, a reivindicar la nostra història i cultura tal com ho fan altres potents indústries audiovisuals com la britànica o la nord-americana.
En aquest context, apareix una sèrie amb vocació internacional (és a 3Cat, però també estarà a Netflix) anomenada Gènesi, que s’endinsa en una de les personalitats més importants del país, Ferran Adrià, per explicar la revolució culinària que es va atrevir a dur a terme en un restaurant de la Costa Brava que acabaria sent reconegut durant força temps com el millor del món: El Bulli.
Els protagonistes de la història d’El Bulli
Per construir la història de Ferran Adrià, des que va entrar a la cuina del Bulli com un xaval amb poca experiència fins a convertir-se en el millor cuiner del món, la sèrie ha comptat amb l’ajuda del mateix Adrià. I es nota. Els detalls estan cuidats, els plats (reals) llueixen espectaculars i les escenes a la cuina, per molt que se li’n vagi l’olla al xef, resulten sempre versemblants.
Ara bé, Gènesi descuida una norma bàsica de l’alta cuina: que val més la pena fer un plat amb pocs ingredients ben cuinats, que no pas que n’hi hagi més del compte. I és que la sèrie presenta una segona línia temporal més a prop de l’actualitat que gairebé tothom amb qui he parlat opina que li sobra una mica. Es tracta de la història fictícia d’una crítica gastronòmica (Mònica López) que reobre un restaurant de cuina casolana amb la seva neboda cuinera, interpretada per una Joana Vilapuig que és la baula més feble del bon nivell interpretatiu que trobem a la sèrie.
L’altra cara de la moneda és l’encert absolut en l’elecció de Miquel Fernández en el paper de Ferran Adrià, que troba l’equilibri perfecte entre retratar tota la seva genialitat gairebé neuròtica sense caure en cap moment en la paròdia. També destacaria un inspirat Ivan Massagué fent de Juli Soler, l’altre gran artífex de l’èxit d’El Bulli, i Alberto Díaz interpretant el també enyorat Santi Santamaria.
De fet, la desfilada de personatges icònics de la gastronomia catalana que apareixen és gairebé interminable (no se’n volien deixar cap!), però el que ha aixecat més polseguera és el del mateix Santamaria, perquè s’utilitza com a figura antagonista. Hi ha qui diu que això embruta la seva memòria, però la realitat és que la ficció necessitava un antagonista per generar conflicte, i que en cap moment se’l presenta com una persona perversa o poc intel·ligent, sinó com un xef també brillant amb idees diferents de les de Ferran Adrià que ajuden a crear un contrapunt molt interessant.
Bona presentació, no tanta creativitat
Gènesi, a més, també funciona (o almenys, la seva trama principal), gràcies a l’embolcall amb què es presenta la història. D’una banda, per la magnífica banda sonora, tant amb la música composta per Lucas Peire, que llueix especialment en la introducció de cada un dels sis capítols, com en l’elecció de les cançons per tancar-los, que van des de La Iaia fins a Johnny Cash.
De l’altra, per la direcció de David Pujol, expert ja en El Bulli després de la seva sèrie documental sobre el restaurant, El Bulli: història d’un somni. És una direcció sense escarafalls que aprofita la bellesa del paisatge mediterrani on s’ubicava el restaurant i la dels plats que s’hi cuinaven per alimentar el plaer visual de l’espectador. Potser hi he trobat a faltar una mica més de tensió en algunes escenes culinàries, però això deu ser culpa de l’estàndard altíssim que ens va deixar The Bear.
En aquest sentit, si d’alguna altra cosa peca la sèrie és de quedar-se una mica encorsetada, potser per voler ser massa fidel al que va passar. Està feta amb molta cura, però també amb una certa contenció. Li falta la creativitat desfermada que li corre per les venes a Ferran Adrià, i que l’hagués apropat més a ser “la millor sèrie culinària de la història” que el mateix cuiner pretenia que fos. No ho és, però sí que és un bon homenatge a la seva revolució gastronòmica i una deliciosa incorporació al puzle audiovisual que conforma la història del nostre país.
Veredicte
Agradarà a: qui senti curiositat per la figura de Ferran Adrià i la història d’El Bulli.
No agradarà a: qui busqui una gran complexitat psicològica dels personatges.
Enganxòmetre: 7
Nota: 7,5
