El creixent retard en l’edat en què les dones són mares, la voluntat de ser mare soltera o els mateixos avenços tecnològics són alguns dels factors que provoquen que a la nostra societat hi hagi cada vegada més casos de reproducció assistida. De fet, a Catalunya, el percentatge de nadons que neixen a través d’aquestes tècniques està al voltant del 10%. És per això que és tot un encert que la televisió pública dediqui una sèrie a aquest tema encara força tabú i en faci pedagogia. Ara bé, com a crític em toca valorar si aquest encert ve acompanyat de tots els altres encerts necessaris per a una gran ficció: el del guió, el de la direcció, el del repartiment i el del to.
El conflicte al laboratori
In vitro és una tragicomèdia de 3Cat i HBO sobre una clínica privada de reproducció assistida on entra a treballar la Blanca com a embriòloga, una professional empàtica, impulsiva i emocional que contrasta amb el seu company de laboratori, l’Hèctor, que és brillant, però fred, cínic i distant. Als dos protagonistes els interpreten Bruna Cusí i David Verdaguer en el que és un dels grans encerts de la sèrie, perquè tornen a demostrar que són dos dels actors més en forma del panorama català. Els acompanyen en el repartiment Diana Gómez, María Pujalte, Alain Hernández, Francesc Ferrer, Peter Vives i Anna Bertran, entre altres.
La tensió entre la sang calenta de la Blanca i la freda de l’Hèctor, encara que sigui una dinàmica que hàgim vist infinitat de cops, funciona pel contrast i els conflictes que genera, i és especialment interessant quan els fa aprendre l’un de l’altre, apropant-se cada vegada més en els seus caràcters. Malauradament, el guió no posa el seu principal focus aquí, sinó en abordar el tema de la fecundació in vitro i derivats des de tots els angles possibles i en crear el màxim nombre possible de gags divertits.
I aquí apareix el que em sembla el primer desencert d’In vitro: no tenir un focus clar en el cor de la sèrie. Potser els seus creadors, Marc Crehuet i Alejandra Guimerà, no s’haurien hagut de preguntar “com podem tractar la reproducció assistida des de tantes perspectives com puguem?” sinó “com podem tractar el tema i fer-lo interessant i estimulant per a l’espectador?”. Perquè sí, pel que fa a representació no hi ha ni un però; a la clínica hi apareix la mare soltera, la viuda, la parella lesbiana, la religiosa, l’estrangera… Com a mostra dels diferents casos, és un encert total, però hi he trobat a faltar alguna trama que t’enganxés i no et deixés anar, un fil conductor més treballat.
Entre el drama i la comèdia
L’altre problema d’In vitro és el del to. La decisió de portar un tema complex com aquest a la comèdia és encertat per poder parlar-ne sense tabús i estripar-ho al màxim. Ara bé, l’humor no acaba de funcionar perquè els personatges reaccionen a les situacions de forma inversemblant, i si no te’ls creus, difícilment et faran gràcia: la millor comèdia neix de la realitat. Sí que té alguns gags divertits, com la investigadora apareixent sempre del no-res al laboratori de l’Hèctor i la Blanca, però puc comptar amb una mà les vegades que he rigut al llarg dels sis episodis.
A més, aquesta voluntat còmica arrossega el drama cap a baix. Com que la sèrie no es pren seriosament a ella mateixa i és tot molt teatralitzat, es fa difícil per l’espectador prendre’s seriosament les tragèdies que viuen els personatges, com el drama de no poder tenir infants. Per moments, In vitro frivolitza un punt massa amb els temes que tracta: dilemes morals que podrien donar molt més de joc si no s’haguessin explorat des d’un punt de vista tan lleuger. Però en voler fer equilibris entre ser una sitcom d’oficina i un retrat de les realitats que viuen moltes persones al voltant de la reproducció assistida, el to es queda a mig camí i la sèrie acaba sent distreta i entretinguda, però ni punyent ni hilarant.
Finalment, tampoc li ha jugat a favor l’estratègia de llançament de 3Cat, que ja ens està acostumant a les decisions erràtiques, com treure la segona temporada del concurs Soc i seré al mateix moment que La Travessa VIP, quan clarament tenen públics similars i tindria molta més audiència si s’estrenés unes setmanes més tard. En el cas d’In vitro, la sèrie es va estrenar quan encara no havíem acabat d’assaborir el final de Gènesi, i l’endemà de publicar-se els dos episodis finals ja hi havia disponible a la plataforma la nova ficció, LIA, sencera. I no és que el 3Cat vagi tan sobrat de sèries pròpies com per apretar-les així totes sense deixar-les respirar… Tant de bo el problema fos que anem sobrats de produccions en català!
Veredicte
Agradarà: a qui busqui conèixer el món de la reproducció assistida amb una sèrie lleugera.
No agradarà: a qui esperi grans reflexions morals, o una comèdia divertidíssima.
Enganxòmetre: 6
Nota: 6,5
