L’arribada d’una sèrie preqüela de l’aclamada saga d’El Senyor dels Anells va generar grans expectatives l’any 2022. I encara més quan es va saber que seria la més cara de la història. El resultat, però, va ser una decepció. Una primera temporada amb una absoluta falta de ritme i una incapacitat total per crear personatges complexos i memorables. La pregunta ara és: Ha millorat la segona temporada? Només lleugerament.
Els vuit nous episodis d’Els Anells de Poder estrenats a Prime Video —que es poden veure en català— continuen tenint escenes que s’allarguen molt més del que seria necessari, diàlegs excessivament expositius i personatges buits de profunditat, però aquest cop hi ha un element redemptor: el Senyor Obscur, el Nigromant, l’Annatar, el Senyor dels Anells… Sauron.
Sauron al centre de tot
Qui ho havia de dir que el maldestre gir de guió que ens descobria que Halbrand era, en realitat, Sauron al final de la primera temporada acabaria repercutint tan positivament en aquesta segona. Això és perquè ell és al centre de tot perquè la seva capacitat de manipulació es troba darrere de cada una de les decisions que prenen la resta de personatges, com Galàdriel o Adar, a qui se’ls hi dona un captivant aire de tragèdia grega, amb un destí clar al qual es veuen abocats sense poder-lo canviar.
Gran part de l’atractiu de Sauron està en la interpretació de Charlie Vickers, que està esplèndid en el rol d’aquest ésser maquiavèl·lic amagat darrere d’una aparença bondadosa. I la dinàmica que estableix amb Charles Edwards, que dona vida a Celebrimbor, l’elf a qui ha d’enganyar constantment perquè li construeixi els anells, és la relació més estimulant de tota la ficció.
Se li ha de reconèixer, doncs, un mèrit important a Els Anells de Poder. La raó és que, entre tots els seus despropòsits i mediocritats, hagi tingut la capacitat d’engrandir encara més la llegenda d’un dels antagonistes més emblemàtics de la història del cinema i la literatura. La figura del Senyor Obscur continua creixent anys després.
De fet, tot allò relacionat amb el que anomenaríem el lore d’El senyor dels anells i del món creat per J.R.R. Tolkien és el més atractiu de la sèrie: els anells, la foscor, les profecies, les criatures fantàstiques… I ja és habitual en aquest tipus de produccions que els guionistes visquin a remolc de l’obra superlativa de la qual parteixen. Per això patinen més quan s’allunyen del text original i ens fa certa il·lusió quan hi fan referències directes. Bé, sempre que aquestes no arribin a l’absurd, com en el cas de la revelació del nom de cert mag a l’últim capítol…
Ensopides trames secundàries
El gran problema d’Els Anells de Poder és que no es limita a explicar la història de la forja dels anells i l’ascens al poder de Sauron durant la Segona Edat de la Terra Mitjana, sinó que també ens vol parlar dels humans, els nans i els “peupilosos”. Vol fer-ho encabir tot, i tot no hi cap. Ai quina bona sèrie tindríem sense les trames de tots aquests personatges que només fan que trencar el ritme!
La més salvable és la dels nans, potser perquè és la més propera al conflicte principal entre elfs, orcs i Sauron. Un enfrontament entre el rei Durin III i el seu fill, Durin IV, que està construït de forma prou correcta i que es beneficia de tenir l’anell i una poderosa criatura sota les muntanyes com a teló de fons.
Pel que fa als humans, a Númenor tenim un Joc de Trons de pa sucat amb oli, amb el seu propi Eddard Stark en la figura d’Elendil, l’únic personatge mínimament interessant; i a les terres del sud a Isildur, Theo i l’elf Arondir, que no apareixen ni a la meitat dels episodis perquè la sèrie no sap què fer amb ells.
Tres quarts del mateix amb la Nori i la Poppy, les “papupiloses”, un intent fallit de recrear la màgia del Frodo i el Sam; i el seu company d’aventures, l’insofrible “Estrany”. Això és perquè aquí el realment estrany és que aconsegueixis fer escenes tan insípides i tedioses amb uns personatges que, sobre el paper, tenien el potencial per ser fascinants.
Directores encertades
Sauron no és l’únic que fa suportable la llosa de totes aquestes trames, també hi ajuda una mica la direcció, que en aquesta temporada ha anat a càrrec de tres dones: Charlotte Brandstörm (4 episodis), Sanaa Hamri (2) i Louise Hooper (2). Sense grans genialitats, i aprofitant-se d’un pressupost abundant, aconsegueixen que Els Anells de Poder tingui una estètica elegant i s’atreveixen a incorporar interessants moviments de càmera de tant en tant.
On destaquen més aquests moviments és en les escenes d’acció, que fan un clar pas endavant respecte de la primera temporada, tot i que, tornant a comprar amb Joc de Trons, recorda a les seves decebedores últimes temporades en la priorització de l’èpica i l’espectacularitat per davant de mantenir la lògica interna, amb incongruències de temporalitat o personatges que no moren per conveniències del guió (especialment en l’episodi 7).
I això que el setè capítol serveix també d’exemple d’allò en què Els Anells de Poder ha millorat: tenir un focus més clar en el que és més rellevant, amb Sauron al capdavant, i deixar de banda les altres ensopides trames. No crec que sigui la idea que tenen els showrunners J.D. Payne i Patrick McKay per les pròximes tres temporades que tenen previstes després del temps que hi han dedicat. Ens haurem de conformar amb què la següent ens ofereixi una altra lleugera millora, com la que ens ha donat aquesta segona temporada respecte de l’anterior.
Veredicte
Agradarà: als amants de la Terra Mitjana que van considerar que la primera temporada no estava tan malament.
No agradarà: als que vulguin una representació fidel dels textos de Tolkien i als que s’adormin quan el ritme és massa lent.
Enganxòmetre: 6
Nota: 6,5