Corrupció moral al pensament grupal

- Advertisement -

El director uruguaià, Gustavo Hernández, dirigeix la pel·lícula Lobo Feroz (2023), amb guió de Juan Manuel Foode i Conchi del Río, que adapten al seu torn la pel·lícula israeliana Big bad wolves (2013), escrita i dirigida a quatre mans per Aharon Keshales i Navot Papushado. Aquesta pel·lícula va tenir un recorregut amb èxit per diversos festivals, entre els quals destaca el premi a la Millor Direcció al Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya d’aquell any. Però, si es va convertir en una pel·lícula de culte, va ser perquè, pocs mesos després, el cineasta Quentin Tarantino la va catalogar com la millor pel·lícula que havia vist el 2013… i n’havia vist unes quantes.

L’argument gira al voltant de l’eterna pregunta filosòfica sobre si el fi justifica els mitjans. Perquè la resposta no sigui tan fàcil, els successos tenen a veure amb la tortura, violació, assassinat i mutilació de nenes, i la possibilitat de trobar els caps tallats desapareguts, ja que, com una forma macabra d’aprofundir encara més en el patiment de les famílies, el pedòfil amaga els caps i abandona la resta del cos martiritzat. També apareix la possibilitat de trobar la darrera nena raptada, que podria estar encara viva.

La condició de dilema moral portada a l’extrem

- Advertisement -

Si bé a la pel·lícula original apareixia de forma subjacent el conflicte armat (els protagonistes eren exmilitars), amb una pàtina d’humor negre al llarg del metratge que resultava sorprenent per a l’espectador, a Lobo Feroz es fan canvis importants en la definició dels personatges i en la inclusió d’algunes subtrames que doten de més complexitat argumental la història narrada que, de manera molt resumida, sense esbudellar gaire la pel·lícula, consisteix que una mare segresta en un soterrani el possible assassí de la seva filla amb la complicitat d’un policia que, justament, està expedientat, sense placa, per haver-ho agredit dies abans, en suposar, també, que era el culpable (de fet, era l’únic sospitós), i voler que fes una confessió com fos.

- Advertisement -

L’objectiu del segrest és, inicialment, doble: recuperar el cap de la seva filla, d’una banda, i venjar-se del seu assassí, de l’altra, un pedòfil interpretat de manera continguda per Rubén Ochandiano. Bé, en realitat és un presumpte assassí/pedòfil, ja que a la pel·lícula no se’ns donen les pistes suficients per valorar com a espectadors si realment és l’assassí o no, per això la condició de dilema moral portada a l’extrem, en estar presenciant la tortura d’un possible home innocent perquè reveli una informació que podria desconèixer.

Lobo Feroz
Lobo Feroz

A la involuntària parella interpretada per Adriana Ugarte i Javier Gutiérrez, mare i policia, respectivament, se’ls uneix el pare d’ella (avi de la nena assassinada), encarnat per Antonio Dechent, formant un inusual grup que actuarà fora de la llei malgrat que cada un sap que el que estan fent no és correcte. És precisament el que el psicòleg Irving Janis va definir el 1972 com a “pensament grupal”, en què cada membre intenta adequar la seva opinió a la qual creu que és la consensuada pel grup, encara que individualment cadascú estigui en contra de la decisió presa.

La tríada creada tindrà motivacions molt diferents. En el cas del policia és doblement preocupant i té a veure amb el que es coneix com la “Síndrome de Harry el Brut”, per cert, personatge d’una pel·lícula on passa una trama molt semblant, amb una adolescent enterrada viva i un compte enrere que farà que el policia interpretat per Clint Eastwood sigui capaç de fer qualsevol cosa per saber el parador de l’amagatall on és la jove. En aquesta mítica pel·lícula, Harry el Brut (Dirty Harry, 1971), dirigida per Don Siegel, el policia protagonista se salta totes les normes amb la pretensió d’aconseguir el final desitjat, encara que tampoc en aquella ocasió no quedava clar que les accions tindrien el resultat esperat i amb la sensació de no saber del cert si les accions il·legals realitzades quedarien impunes o tindrien conseqüències (ja us avanço que sí que les va tenir).

Jutges i botxins

A Lobo Feroz ens plantegem tres preguntes, algunes coincidents amb les quals ens fèiem a Harry el Brut: És aquest sospitós realment l’assassí (a la pel·lícula nord-americana l’espectador sí que sabia que ho era, ara no)? Només es poden utilitzar mitjans «bruts» per obtenir les respostes, encara que tampoc tinguem la certesa que ni així les obtinguem? Suposant que es cregui que l’assassí només confessarà amb la tortura, al final realment confessarà tenint en compte que l’amenaça és que igualment el mataràs?

Lobo Feroz
Lobo Feroz

El bé a aconseguir, la confessió d’un assassí, és tan extraordinàriament bo per a la societat que la mínima probabilitat que sigui realment el culpable justifica l’actuació dels implicats, almenys això és el que pensen els protagonistes. Encara que la premissa que persones “normals” actuïn de forma excepcional davant d’una situació absolutament extraordinària i emocionalment tan traumàtica és forçada a la pel·lícula, en dotar la mare i l’avi d’un passat conflictiu, tots dos exconvictes, i amb un incident al seu passat que els marcarà de per vida, en sentir-se perjudicats per la justícia per un terrible succés esdevingut a la infantesa de l’ara mare. En certa manera, interpretem que pare i filla construeixen una nova moral, amb les seves pròpies lleis i regles, sentint-se jutges i botxins alhora, convertint la història en una venjança. A diferència del policia, que es corromp tot sol a través de les seves accions, ells es consideren víctimes del sistema i que estan autoritzats a fer el que fan sense pensar en les conseqüències.

I és així on, segurament, Hernández pretén aprofundir en les pors de la societat contemporània, on el temor més gran és el mal que puguin fer a la nostra família: El que no té cura dels seus acaba buit”, diu l’avi, gairebé al final del desenllaç. En aquest sentit, la simbologia del llop es fa servir en diferents moments del llargmetratge (i en el mateix títol), en visualitzar un exemplar mirant la protagonista. Cal recordar que el llop és un animal social i un dels mamífers amb més sentit paternal, tant envers les cries com en la manada. Aquesta característica contrasta amb el perfil coincident del possible assassí i del mateix policia: tots dos separats, tots dos amb una filla petita, i tots dos destil·lant, aparentment, una masculinitat tòxica amb les seves exparelles (als dos els veiem, breument, parlant per telèfon amb elles, però n’hi ha prou per associar-los a un estereotip determinat). Un és professor d’institut, l’altre policia.

- Advertisement -

Lobo Feroz
Lobo Feroz

El fet que un sigui policia és clau, ja que el dilema moral plantejat se sustenta sempre sobre uns fonaments contundents (que seria la resposta a la primera de les tres preguntes plantejades): que el sospitós sigui culpable sens dubte. Una situació similar la podem veure a la pel·lícula Presoners (Prisoners, 2013), protagonitzada per Hugh Jackman, Jake Gyllenhaal i Paul Dano, en què tampoc se sap realment si el sospitós raptat i torturat és realment culpable, i si podrà dir on són les dues nenes raptades.

De totes maneres, hi ha una premissa important en tots els casos i que apareix a la pel·lícula Lobo Feroz en boca del comandant de la Guàrdia Civil, quan li deixa anar a l’agent que emula Clint Eastwood: Facis el que facis, que no t’enxampin”. És la clau del pensament grupal, pensar que quedarà impune sigui el que sigui el que es faci. Independentment de si el sospitós era culpable o si realment no ho era, què prefereixes… Què els enxampin o què no? I si fos la teva filla?

Lobo_Feroz_POSTER OFICIAL

- Advertisement -
Jordi Ojedahttps://comiccienciatecnologia.blogspot.com/
Jordi Ojeda és professor del Tecnocampus (Universitat Pompeu Fabra) on dirigeix un projecte de divulgació de la ciència i la tecnologia emprant els còmics, el cinema fantàstic i la literatura de ciència ficció. És autor de diferents conferències, llibres, capítols de llibre, articles i exposicions, entre les que es pot destacar l’exposició 'Robots en la seva tinta' organitzada pel Saló Internacional del Còmic de Barcelona. També ha estat jurat del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i és un habitual entre el públic (o els conferenciants) en altres festivals i salons dedicats al cinema o els còmics. És autor del llibre 'Robots de Cine. De María a Alita', publicat per Diábolo Ediciones.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents