El reconegut divulgador Dr. Román Gubern, catedràtic emèrit de comunicació audiovisual de la Universitat Autònoma de Barcelona, exposava al seu cèlebre llibre Historia del cine (1969, edició revisada i actualitzada en 2016), que «amb Nanuk l’esquimal el cinema documental transcendeix de mera aparença de les coses per convertir-se en drama, en drama veraç, sense gat amagat». Nanuk, l’esquimal (Nanook of the North, 1922) és la primera obra dirigida per Robert J. Flaherty (1884-1951), considerat un pioner de l’etnografia i del cinema documental, on mostra la vida quotidiana dels inuit, després de passar dos anys convivint amb ells a l’Àrtic i després de gravar-lo per segona vegada, en perdre tot el material en un incendi, sense contrariar-se, en pensar que era una oportunitat per fer-ho millor.
L’etnografia és una branca de l’antropologia que es dedica a l’estudi descriptiu dels costums i les tradicions dels pobles. La investigació requereix d’una gran sensibilitat i d’una robusta documentació i té el perill que la informació recollida sigui subjectiva. A les albors del cinema, alguns dels primers directors de cinema plantejaven que, al cinema documental, devien filmar la realitat tal com la troba i ha de, posteriorment, organitzar-la en la fase de muntatge. Els principals detractors de Flaherty l’acusaven, precisament, d’alterar aquest principi, ja que el cineasta va reconèixer que allò que mostrava el seu documental era ficcionat, les seqüències tenien un guió previ i estaven preparades d’antuvi, ni tan sols la parella del protagonista ho era en realitat, de de fet, era l’amant del mateix director. Però, a la seva manera, Flaherty va mostrar els costums dels esquimals, uns costums ancestrals que, literalment, estaven desapareixent. D’aquí ve l’encertat comentari del mestre Gubern.
«En aquella època estava de moda retratar cinematogràficament els pobles “exòtics” com si fossin monstres de fira, recorrent al sensacionalisme, l’escabrositat, la compassió i la moralitat per tal de satisfer els gustos morbosos del públic occidental. Tot i això, Flaherty va comprendre que, per captar l’essència del seu objecte d’estudi, calia fer-se a un costat, escoltar i observar des de la distància per no perdre l’autenticitat dels gestos i comportaments de l’orgullós poble inuit», exclama el professor d’antropologia cultural, Renato Giraldi, un personatge de ficció, secundari però transcendental, de la novel·la gràfica Cuerpecito (Corpicino, 2013), de Tuono Pettinato, que publica en castellà per primera vegada el segell Dibbuks, amb traducció de Manuel Manzano, a l’octubre de 2024, un any després que es reedités en italià, amb un emotiu pròleg de Silvana Ghersetti, fundadora de l’editorial GRRRzetuic, on es va publicar per primera vegada aquesta obra mestra.
Tuono Pettinato és el nom artístic del enyorat autor italià Andrea Paggiaro (1975-2021), que moria als quaranta-quatre anys després d’una llarga malaltia. Polifacètic i prolífic creador, considerat un erudit a través de les seves tires de premsa, les publicacions còmiques i les biografies. El 2014 va obtenir el Premi al Millor Autor Individual al certamen Lucca Comics & Games, el més important a Itàlia, un reconeixement explícit a la seva contribució al sector i, especialment, per la novel·la gràfica publicada l’any anterior, Corpicino, un treball que va reconèixer el va portar més de dos anys de preparació, en paral·lel a dos treballs destacats, publicats just abans i després, com són Enigma. La extraña vida de Alan Turing (Enigma. La strana vita di Alan Turing, 2012), amb guió de Francesca Riccioni (única obra publicada fins ara en castellà de l’autor, en concret, per Norma Editorial el 2015), i Nevermind, la biografia a fumetti di Kurt Cobain (2014).
«Tuono Pettinato» és el nom del «millor volum dels molts hexàgons que administro», tal com exclama el narrador al cèlebre relat curt La biblioteca de Babel (1941), de Jorge Luis Borges (1889-1986), i és el pseudònim que va adoptar Paggiaro per signar la seva obra, molt influenciada per les seves lectures i visionats, i Corpicino n’és un bon exemple. L’esmentat personatge fictici, Renato Giraldi, està inspirat en el Dr. René Girard (1923-2015), un dels antropòlegs i filòsofs més importants del segle XX, especialment per les seves publicacions sobre la violència, considerant-la com una dada social essencial per a analitzar el comportament humà. Amb una dilatada i extensa producció científica, destaca especialment el primer assaig, Mentira romántica y verdad novelesca (Mensonge romantique et vérité romanesque, 1961), on presenta per primera vegada la seva teoria mimètica del desig, i ho fa a partir de l’anàlisi de diferents novel·les històriques.
Tuono Pettinato utilitza el fictici Giraldi per explicar la teoria del Dr. Girard que, de manera resumida, identifica que l’home és incapaç de desitjar per si sol, necessita que l’objecte del seu desig sigui designat per un tercer. D’aquesta manera, Girard escrivia al seu assaig que «Don Quixot configura el seu desig imitant el model cavalleresc representat per Amadís de Gaula; no només desitja allò que desitja, sinó perquè ell, Amadís, ho desitja», i afegia, a més, que una dimensió essencial del desig triangular és el seu caràcter contagiós. A Corpicino, entre d’altres, observem què passa quan el nostre model és algú famós, i tots volem aspirar a aquesta glòria, competint amb la resta dels ciutadans que, previsiblement, aspiren a la mateixa fama. Per això la novel·la gràfica mostra, de manera feridora, el comportament de les masses davant d’una tragèdia, amb unes dinàmiques hipòcrites i morboses i, el que és pitjor, explotades pels mitjans de comunicació, coneixedors d’aquests desitjos, un públic més interessat a aparèixer davant les càmeres i tenir un protagonisme a la seva manera, encara que sigui opinant sobre possibles culpables segons el seu criteri i sense cap fonament. Com ho fan la majoria d’opinadors. Com ho fan els turistes del macabre. Demolidor resulta l’esquemàtica presentació a la web d’una influencer que es defineix de la manera següent: «M’agraden els gatets i les víctimes dels abusos».
«Què faria Flaherty davant la pregunta que em fas?» és la resposta habitual del personatge fictici del professor Renato Giraldi davant les preguntes del seu antic alumne, el periodista Gianni Martinelli, responsable de les seccions de política interior i exterior del diari El Gavilán del Norte. Martinelli, el veritable protagonista de la novel·la gràfica, acudeix a demanar consell al seu professor, davant les queixes del redactor en cap del mitjà de comunicació en què treballa, quan li recrimina la manera com està escrivint els articles relacionats amb el succés de l’assassinat de Marcellino Diotisalv de vuit anys, estudiant de tercer de primària, trobat al bosc sense pistes sobre el seu possible assassí. Tant el redactor en cap com, posteriorment, el director del diari, li retreuen que no sigui prou descarnat als seus articles, com anhela el públic.
Aquests directius estan clarament inspirats pels seus homòlegs de la pel·lícula italiana Noticias de una violación en primera página (Sbatti il mostro in prima pagina, 1972), dirigida per Marco Bellocchio i protagonitzada per Gian Maria Volontè, Fabio Garriba i Carla Tatò, que a la seva es basava en una notícia real, de l’assassinat d’una jove estudiant, Milena Sutter. La pel·lícula tracta sobre la manipulació mediàtica dels propietaris del diari, quan decideixen incriminar de l’assassinat d’una jove un militant d’esquerres, per obtenir rèdit polític, a causa de la proximitat de les eleccions. El jove periodista descobreix el veritable assassí, però el director retarda la publicació de la nova notícia fins després de conèixer els resultats electorals. L’opinió pública s’exaspera i exigeix un culpable, i la premsa n’ofereix un, com passa també a la pel·lícula coetània de l’anterior, Girolimoni, il mostro di Roma (1972), dirigida per Damiano Damiani i protagonitzada per Nino Manfredi, Gabriele Lavia i Guido Leontini, en què Mussolini, que havia promès ordre i disciplina, es troba amb la necessitat de trobar un culpable, un boc expiatori, per encobrir el veritable assassí, protegit per la seva família.
Quan truquen a Martinelli a la matinada per avisar-lo que han trobat el cos d’un nen al bosc, el to que sona al mòbil és el de la cançó Shiny Happy People (1991) de R.E.M., inclòs al seu disc Out of Time. La lletra principal va ser escrita amb una doble intenció, com un himne polític encobert de protesta. La cançó va ser llançada just dos anys després de l’aixecament de la Plaça de Tiananmen, quan el govern xinès va reprimir els manifestants estudiantils, matant milers de persones i deixant un gran clima de tensió a la zona a causa de la repressió realitzada. La lletra era una paròdia d’un pòster xinès de l’època en què no apareixien ni els tancs, ni els militars, ni els ferits, ni els morts de la plaça de Tiananmen, sinó un grup de gent feliç amb somriures brillants, agafats de les mans. Amb aquesta cançó, el grup volia posar de manifest aquesta farsa que la propaganda del govern xinès estava compartint. Una positivitat fictícia que servia per amagar la realitat incòmoda. Michael Stipe, un dels integrants del grup, va dir en una entrevista que el tema era «una mena de cançó de xiclet afruitat», i va admetre que se sentia una mica avergonyit quan es va convertir en un gran èxit a causa del seu so alegre i superficial, l’antítesi del veritable missatge que volien denunciar.
Aquest comentari explica el color xiclet, literalment, amb què és dibuixat el títol i la cara del nen a la portada de la novel·la gràfica, sobre fons completament negre. I és el color també d’una franja informativa que apareix en algunes vinyetes, com si fossin imatges d’un programa de televisió, on mentre es parla dels detalls escabrosos o s’entrevista el pare de la víctima per preguntar-li què se sent en perdre al seu fill així apareix una franja de color xiclet amb textos aleatoris, introduint un toc d’humor en compaginar notícies parlades i escrites amb un contrast brutal, dotant d’una pàtina frívola una notícia tràgica. Per cert, una cosa habitual als programes d’avui dia. A més, amb la participació de pseudoperiodistes com a presentadors proclius a l’emfatització, per això, precisament, el títol de la novel·la gràfica: «cuerpecito», o corpicino en italià, «fa referència als termes utilitzats en aquests casos per reporters cínics per impactar emocionalment els espectadors, com a angelet i similars», com explicava Tuono Pettinato en una de les seves entrevistes promocionals.
«Oh, pobre cosset! T’han matat! ¡A tu, que ets un sant!… I, precisament, és a través del botxí que has estat santificat» sentencia el professor en antropologia en ser consultat, mostrant el que el Dr. Girard proposava com la paradoxa del ritu del sacrifici: és un crim matar la víctima, perquè és sagrada, però la víctima no seria sagrada si no fos assassinada. Tots dos, víctima i botxí, es converteixen en objectes simbòlics, oferint en cada cas, de manera molt diferent, consol a la societat: un convertit en sant involuntari, idolatrat per la comunitat, l’altre, jutjat sumàriament i menyspreat col·lectivament, ja no és un dels nostres. L’elecció del boc expiatori és important, cal que sigui algú amb un tret diferencial que la gent pugui veure com la causa de tots els mals. La novel·la gràfica evoca a les seves pàgines les escenes de la pel·lícula Fury (1936), dirigida per Fritz Lang i protagonitzada per Sylvia Sidney, Spencer Tracy i Walter Abel, quan el protagonista és falsament acusat de segrestar una nena a partir d’una sèrie de rumors falsos dels veïns, en una bola de neu imparable fins a un desenllaç inesperat.
«Odiar un assassí és el més fàcil del món, sobretot si ha matat un nen, símbol de la puresa». A Corpicino, l’autor representa aquest símbol de la puresa amb el mític protagonista de Les aventures de Pinotxo (Le avventure di Pinocchio, 1882), de Carlo Collodi (1826-1890), la marioneta tallada per Geppetto que aspira a convertir-se en nen gràcies a l’ajuda duna fada de cabell blavós. El relat es converteix en un viatge ple de penúries en què Pinotxo haurà d’aprendre a partir de l’infortuni i les males companyies, en una construcció del caràcter inusual per a la seva època, per la representació de l’extrema violència soferta (només cal recordar que a una de les trobades acaba penjat). El seu temperament i perseverança li permeten sobreviure i aprendre de totes aquestes experiències escabroses.
Avui dia, el protagonista d’aquesta novel·la no seria Pinotxo. A la novel·la gràfica Corpicino de Tuono Pettinato es mostra com un jove es fa famós després d’autoinculpar-se de l’assassinat sense cap motiu, convertint-se en una gran estrella mediàtica una vegada es demostra la mentida, i enriquint-se després d’aparèixer per tots els platós de televisió i escrivint un llibre «explicant la terrible veritat: que no tenia res a dir sobre aquest crim». I sí, és rècord de vendes, és clar. Aquest llibre, no la novel·la gràfica. Això és també terrorífic.
