Fa unes setmanes, vaig decidir tornar-me a llegir la novel·la de Gabriel García Márquez Cien años de soledad. D’una banda, perquè sempre ve de gust revisitar una de les millors obres de la història de la literatura. De l’altra, per preparar-me per l’esperada arribada de la seva adaptació en forma de sèrie a Netflix. I mentre llegia, una idea va fer niu al meu cap: és impossible que aconsegueixin traslladar amb èxit aquest text a la pantalla.
García Márquez pensava el mateix, i per això mai va voler vendre’n els drets. Creia que la complexitat i la màgia de la seva obra estava millor confinada en la imaginació de cada un dels seus lectors. I defensava que Macondo era un espai atemporal, mentre que el cinema i la televisió estan sempre marcats pel context temporal en què s’emmarquen. Però després de la seva mort l’any 2014, Rodrigo i Gonzalo García van contradir la voluntat del seu pare i van negociar un acord amb Netflix sota la condició de gravar la sèrie a Colòmbia i amb actors llatins. El resultat ens ha tret la raó, tant a mi com al gran García Márquez: Cien años de soledad és una sèrie fantàstica.
Una sèrie adaptada a la novel·la
Formada per setze episodis, vuit dels quals ja s’han estrenat i vuit més que arribaran el juny de 2025, la ficció segueix la història de la família Buendía des que José Arcadio i Úrsula s’escapen per fundar el poble de Macondo i inicien una dinastia de generacions plenes de vida i mort, d’amors i guerres i, irremeiablement, de molta soledat. I ho fa de forma radicalment fidel al text original. De fet, conscients de la magnitud de la novel·la, podríem dir que en lloc d’adaptar-la al mitjà audiovisual com ho farien la majoria d’adaptacions, el que es fa aquí és adaptar el mitjà audiovisual en funció de la novel·la.
És per això que la veu en off adquireix un paper protagonista que cita extractes literals del text de García Márquez que aporten poesia, context i el punt just de veneració cap a la seva obra. I tot i el pes d’aquest narrador, el guió no s’oblida en cap moment d’aplicar la seva regla més fonamental: que sempre és millor narrar amb imatges que no pas fer-ho amb paraules.
Així, cada gest, cada mirada de cada personatge ens dona infinitat d’informació sobre el seu estat i cada acció, cada composició de cada pla amaga un lirisme que aconsegueix apropar-se al de la literatura de l’autor colombià. Perquè, visualment, Cien años de soledad és una obra d’art. La cuidada fotografia ens ofereix imatges d’una bellesa incommensurable i la direcció, a càrrec de Laura Mora i Alex García López, s’esforça contínuament per construir moviments i seqüències captivants a través d’uns escenaris curosament elaborats.
Traslladar Macondo i els Buendía a la pantalla
Gran part de la dificultat d’adaptar una novel·la tan estimada i aclamada era estar a l’altura de com cada u s’imagina que ha de ser Macondo i els Buendía. Per resoldre el primer, l’enorme pressupost destinat en el disseny de producció del poble ha convertit la sèrie en una de les ficcions més ambicioses de la història de Llatinoamèrica. I la inversió ha valgut la pena, perquè la capital del realisme màgic manté allò que la fa tan especial en cada plaça, balcó i fanal construïts a mida per la sèrie.
Pel que fa als Buendía, el primer encert és haver comptat amb actors poc coneguts i no utilitzar cap figura de renom per atraure espectadors. El segon, que aquests actors han respost amb compromís i talent. Marleyda Soto i Susana Morales presenten tota la força i rancors d’Úrsula Iguarán, Marco Antonio González i Diego Vásquez encarnen perfectament l’ambició boja de José Arcadio Buendía i en els ulls de Claudio Cataño s’hi reflecteix tota la tristesa d’Aureliano Buendía. Si bé és cert que no tots els personatges són com un els té al cap (personalment, imaginava una Úrsula jove menys agraciada o un Melquíades més semblant a Dumbledore i no tant a ‘El Cigala’), la veritat és que en una adaptació això és inevitable i que el repartiment és brillant.
El miracle de ‘Cien años de soledad’
En definitiva, que per aconseguir traduir amb èxit la novel·la de Gabriel García Márquez a la pantalla es requeria gairebé un miracle com els que només es veuen a Macondo, on l’insomni pot envair la població durant setmanes o una nit poden ploure flors grogues del cel. I aquí, el miracle consistia a encertar en totes les decisions: el repartiment, la direcció, el disseny de producció, el guió i també la preciosa banda sonora.
Però darrere de tots aquests tangibles, igual que a Cien años de soledad, s’hi amaga alguna cosa més: un amor i una tendresa. En aquest cas, l’amor i tendresa cap a l’obra original que es transmet en cada detall i que és el motiu que he permès, al cap i a la fi, que la sèrie hagi funcionat. Deixaré de ser escèptic amb l’excés d’adaptacions que omplen les plataformes actualment quan totes demostrin la mateixa passió que l’equip que ha obrat el miracle d’adaptar amb èxit Cien años de soledad.
Veredicte
El millor: el respecte cap a l’obra de García Márquez que transmet l’adaptació.
El pitjor: que Macondo i els seus habitants han deixat de viure només a la nostra imaginació.
Nota: 9