“Cal situar la cultura com a sector estratègic de país”

Aquesta setmana ha arribat als cines l’òpera prima de Pol Rodríguez Quatretondeta i ha triomfat al Festival de Málaga La propera pell. Totes dues tenen un parell de coses en comú: segell català i un actor amb barba de Vilanova i la Geltrú, en Sergi López.

Quatretondeta és una aposta arriscada sobre la identitat i la cultura popular. Et van seduir per aquesta via per participar-hi?

Al cine es nota molt quan algú vol explicar alguna cosa de veritat o no. En Pol Rodríguez parla del poble de la sa mare i de realitats que ell coneix molt bé. Són coses que a mi em semblen molt marcianes com per exemple jugar a pilota valenciana o la tradició dels moros i cristians però a la vegada també parla del meu poble. Explica la relació amb els veïns, de rituals col·lectius. La pel·lícula és una carta d’amor i a la vegada una presentació de credencials. Una manera que té en Pol de dir “jo sóc aquest i vinc d’aquí”.

Proposta valenta la d’en Pol Rodríguez…

És molt arriscat i diu molt d’ell. És un film complex amb personatges que es creuen amb un format proper a la road movie… És un tio agosarat. Fotre’s parlar de cultura popular… Has de tenir-ho molt clar!

El teu és un personatge molt histriònic. Veient la pel·lícula es nota que l’has gaudit.

És un personatge molt divertit. Jo tinc una relació una mica rara amb els personatges perquè no aconsegueixo extreure’ls de la història. El que importa és la història i si el meu paper és més vistós o arriscat millor però sinó, si tinc un rol de perfil més baix també em va bé. No em plantejo els papers tant en funció del personatge com de la història. En el cas de Quatretondeta és especialment rellevant. Forma part del decorat rural. Ho posa tot al mateix sac: la mort, l’alcohol… És entranyable però segons com et fa por. No saps si et convidarà a un gintònic o et fotrà un cop de puny.
lopez

Una mica com la pel·lícula que no saps ben bé si és un drama familiar o una comèdia costumista. Creus que això hi juga a favor o en contra?

Depèn… Si li preguntes a un economista liberal et dirà que no. Que el que ven són coses que s’entenguin ràpid i de fàcil digestió. Però jo prefereixo veure pel·lícules que no s’assemblen a res i arriscades. La idea de no tenir un pla de mercat o etiqueta estricte està molt bé. Els formats precuinats no m’agraden. Si les coses se surten del motllo a mi m’agraden. És una reivindicació fins i tot política.

Ja que ho menciones… Ets una persona que no amaga les teves tendències polítiques (independentistes)? Creus que això t’ha tancat alguna porta a l’altra banda de la Península Ibèrica?

Ni m’ho plantejo. Els mercats dels collons no tenen ideologia. Hi haurà gent que potser sí que li molesta però si algú et dona l’esquena per una cosa tan superficial com una opinió personal més val que pleguin. Malgrat tot, jo no sóc un bon exemple. A mi les coses em van molt bé. Faig teatre també i treballo mig a França i mig aquí. A més, significar-me políticament també pot provocar que s’obrin altres portes.

Parlant de França… Què podem aprendre del veïns del nord?

Com a mínim una cosa segur: situar la cultura com un sector estratègic de país. Com a una indústria què és només una indústria. Que és un error parlar d’indústria perquè parlar de cine no és com parlar de mitjons. No podem deixar una cosa com la cultura en mans de determinades marques ja que si ho fem acabarem només tenint un tipus de productes d’uns colors determinats.

Això no és Hollywood diuen…

Ah, Hollywood. Parlem molt de Hollywood però ells són els més proteccionistes amb el seu cine. Allà tot és versió original. Imagina’t que aquí només féssim el mateix? Les pel·lícules catalanes i espanyoles augmentarien un munt el seu públic perquè serien les que entendríem amb més facilitat.

A Hollywood hi has treballat amb pel·lícules amb Oscars com El laberinto del Fauno. Hi ha molta diferència? 

Hòstia… molta. Quatretondeta és una pel·lícula amb molta vocació de portes en fora però Guillermo del Toro és un tio interplanetari. El punt de sortida no té res a veure. Hollywood és capdavanter però perquè allà hi ha molts diners i fer cine no és precisament barat. Però no hi ha cap fórmula secreta. Hi ha pel·lícules que poden estar aconsellades per 50 gurus i fracassen i d’altres que sense pensar-ho arrasen. Al final tot es redueix a qui t’explica què. L’honestedat també es premia.

“Guillermo del Toro és un geni boig que té l’ambició no només d’Oscars sinó de fer la pel·lícula més vista de la història dels Estats units”

fauno

Per què ens costa tant fer pel·lícules en català?

Perquè ens fem un embolic. Ens sembla que els discursos industrials seran els adequats i com que som un país petit tenim complexos. Ens falta educació i cultura cinematogràfica. Hem d’insistir. Per canviar una tendència cal temps. Tenim molt a dins el fet que parlant en castellà la gent ja t’entén. A més, molts cops qui paga mana i també li has de fes cas si posen els diners i volen una pel·lícula en suec o en castellà. Entenc però la por. Hi ha gent que s’hi juga diners i costen molt de recuperar.

“Podríem ser més valents i anar pel món fent pel·lícules en català. Però ens pensem que som petits. Per sort, però, hi ha gent que roda en català…”

Hem vist al Festival de Málaga que La propera pell ha deixat bon sabor de boca… Què ens pots dir d’aquest film?

Que no té res a veure amb Quatretondeta però també porto barba i faig un personatge bastant rural (riu). La veritat és que els ha quedat una pel·lí moltmolt guapa. Els directors són molt sensibles i la història està plena de coses que no es diuen… És un thriller emocionant i estrany. Notes que passa alguna cosa i ho notes amb escenes que respiren molt de cine com la d’una estació d’esquí buida, personatges que no saps qui són o què fan… Ja veureu, aneu a veure-la que us agradarà. És un film hipnòtic.

JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit una pel·lícula i sis curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents