Una vista aèria d’un petit poblet de Nord-amèrica. D’aquells poblets del nord-est, aliens a la conquesta de l’Oest, que en lloc de construir llegendes les importa. Fantasmes, monstres i bruixes del Vell Continent. Flaire de tardor. Unes lletres de tipografia desfasada i música de l’inconfusible Danny Elfman. Encreues els dits, perquè tens por del que sents. No és nostàlgia, ni l’explotació d’un record llunyà. És casa i recer al costat d’un vell conegut.
El Burton de sempre
Quan jo era un adolescent (no recordo si en tenia setze o disset) a la Biblioteca Pública de Ca’n Sales, a Palma, hi van fer un cicle de projeccions de Tim Burton. Amb el serrell llarg tapant-me un ull, una cadena penjant dels pantalons i unes vambes Vans amb quadrets blancs i negres, el nom de Burton no m’era aliè, però tret de Sweeney Tood (que s’havia estrenat feia poc), Charlie i la fàbrica de xocolata i Malson abans de Nadal, tampoc m’havia endinsat mai gaire a la seva filmografia. Va ser en aquest cicle on vaig descobrir Big Fish, Eduard mans-tisores, Beetlejuice o Sleepy Hollow (la meva preferida, sense cap dubte).
No em posaré maximalista, perquè tampoc em canvià la vida. Però per a un adolescent emo com era, l’imaginari de Burton s’afegí immediatament al que sentia com si fos casa, com els llibres de fantasia obscura o les cançons de Green Day i My Chemical Romance.
A mesura que han passat els anys i el serrell ha desaparegut juntament amb les vambes d’escacs, he vist com la carrera de Tim Burton acumulava un fracàs rere un altre i la sensació de casa que em proporcionava desapareixia. Es convertia així en un record llunyà, com aquell al que, quan hi tornes, t’hi enfrontes amb tendresa i un xic de vergonya.
Però aquest divendres, amb més quilos i diòptries de les que tocaria, quan vaig veure Beetlejuice Beetlejuice, amb la introducció que comentava al principi precedint un desplegament d’un imaginari esbojarrat i fantàstic, vaig sentir com de sobte em fugien de sobre quinze anys. Tornava a ser aquell noi de serrell llarg, tornava a ser a casa. El Tim Burton de sempre ha tornat, i els freaks hem de celebrar-ho.
Més enllà de l’explotació nostàlgica
Potser a tu, lector/a que cerques una crítica, t’importi un rave i mig la nostàlgia d’un adolescent de mitjans dels 2000. Però no puc amagar que aquesta relació personal amb el cinema de Burton és crucial per entendre la fascinació que em va provocar Beetlejuice Beetlejuice.
Al llarg dels darrers anys, com molts de vosaltres, he anat assistint a reboots, seqüeles i adaptacions de títols que també foren, en qualque moment, casa meva. L’explotació de la nostàlgia he estat força rendible per als estudis de cinema. Però sempre que sortia d’una d’aquestes pel·lícules em sentia una mica estafat. No es tracta només de posar els mateixos personatges i rendir constant tribut al títol original. Això és una solució barata i ‘cutre’. Això no és el que ha fet Burton.
Amb la seqüela de Beetlejuice, Burton fa un exercici d’autoconeixença. No només de Beetlejuice, sinó de tota la seva filmografia. Ell agafa les idees que ha desenvolupat al llarg de quasi quaranta anys de carrera per retrobar-se amb la seva primera pel·lícula. Beetlejuice Beetlejuice és una pel·lícula dels 90 rodada el 2024. I alhora és també una pel·lícula de 2024 conscient de tot el camí recorregut des de 1988. Burton es retroba amb la seva primera pel·lícula i s’hi encara amb les mateixes ganes d’un director novell però amb els coneixements adquirits amb una llarga trajectòria.
La màgia de l’artesania analògica
Passant a qüestions una mica més tècniques, si la pel·lícula funciona com funciona és, sobretot, per la seva aposta per l’artesania. Tim Burton firma amb un desplegament impressionant d’animatrònics, maquillatge, decorats amb perspectives impossibles, stop-motion una pel·lícula acolorida i original, marca de la casa. El món dels morts és una successió d’efectes pràctics encantadors, que recupera elements de l’original sense caure en l’homenatge i en proposa de nous que sorprenen i enlluernen, com un tren de les ànimes convertit en l’Studio 54. Quan em toqui anar al Més enllà, si us plau, vull fer-ho ballant a ritme de funky.
Al mateix temps, tot el desplegament tècnic s’alimenta d’un repartiment, gairebé tots vells coneguts del director, que es nota des del minut u que s’ho estan passant pipa. Michael Keaton està meravellós recuperant un dels seus papers més icònics. És malcarat, groller, esperpèntic i divertidíssim. I com ell, Catherine O’Hara, qui destaca molt més que a la primera cinta. Winona Ryder, icona dels 90 per si mateixa, també va més enllà d’enfundar-se altre cop en el paper de gòtica i construeix una Lydia Deetz madura però encara desarrelada, que enfrontant-se (literalment) als fantasmes del passat tampoc acabarà de trobar el seu lloc al món.
I més enllà del retrobament amb cares conegudes de la primera cinta, s’hi afegeixen una Monica Bellucci que recorda molt a la Sally de Malson abans de Nadal, un Willem Dafoe també divertidíssim com un famós actor derivat en policía dels morts i una Jenna Ortega, icona de la generació Z, que sap emocionar-te a les escenes dramàtiques i al mateix temps gaudir de la festa que és el Més Enllà d’aquesta pel·lícula.
No voldria posar ni un “però”, però…
Un repartiment meravellós que s’ho passa pipa i una estètica impactant sostinguda en els efectes pràctics són els principals ingredients de Beetlejuice Beetlejuice. I només per això, ja val la pena apropar-se al cinema. Tot i això, hem de ser francs i saber quan toca fer punta. I la nota discordant en aquest cas és el guió.
Primer de tot cal dir que no és dolent, ans al contrari. La seqüela es percep força orgànica, lluny dels homenatges fallits per apel·lar a la nostàlgia dels que parlava abans. Però descuida que una de les característiques més importants de la primera cinta era la seva senzillesa. Una història simple, però ben contada que vessava la seva originalitat en l’apartat visual. En aquest cas, la pel·lícula obre massa fronts que no sempre acaben de resoldre’s com tocaria, fent que tendeixi a semblar més ambiciosa del que necessita.
Tret d’això, la pel·lícula és un gaudi absolut que atraparà a gòtics amb calbes i canes i joves que, com també passava amb els espectadors del 1988, també cerquen un recer on sentir-se a casa.
Veredicte
Agradarà: Als fans de Burton d’ahir i d’avui. Els freaks de sempre.
No agradarà: A persones que desconcertin les coses fora de la norma.
Nota: 7,5
