La flamant guanyadora de l’Oscar al millor film Internacional, la reivindicativa i brasilera Aún estoy aquí de Walter Salles, venç amb simplicitat i rotunda honestedat el desfasament musical de les denúncies d’Emilia Pérez. Després de 20 anys sense un projecte cinematogràfic (o amb diversos projectes frustrats, per ser més exactes), Salles reprèn la història del seu país un cop més. En aquesta ocasió ens parla de la vida al Brasil dictadura als anys 70. Una família viu a Rio, ignorant que estan a punt de patir una gran tragèdia: la desaparició del pare de la família. A partir d’aquí, assistim a les darreres i desesperades hores per saber què ha passat amb ell. Notícies d’interrogatoris, tortures aniran arribant a la família que, cada any que passa, entén que el paterfamilias no tornarà. Cal reconstruir la vida, retornar a les feines i, sobretot, impedir que es perdi la seva memòria.
Aún estoy aquí destaca per la seva subtilesa i contenció fugint de l’estereotip (que no dic que no sigui vàlid) de mostrar els fets d’una manera èpica com feia el cinema marcadament polític de Costa-Gavras a cintes com Desaparecido o Z. Tampoc es tracta de denunciar les aparicions d’una manera frívola com el musical Emilia Pérez.
Aún estoy aquí: política i repressió
Salles opta fer realitzar un film costumista i lluminós (l’inici a la platja de Copacabana, els nens divertint-se…) que, progressivament, resta opac per retratar un dels moments més foscos del darrer segle al Brasil. Cal destacar, en aquest aspecte, el gran treball de fotografia que treballa amb diferents formats (video, super8…) combinats amb una brillant selecció musical per tal de fer el viatge més nostàlgic. La jugada final del director, però, consisteix a tornar a la llum per mostrar la capacitat d’homes i dones de sobreviure a les tragèdies i, si cal, d’enfrontar-se contra elles. En aquest cas, és ben cert l’adagi, de què el temps posa les coses al seu lloc.
L’enfocament humanista del film dona protagonisme absolut a Eunice Paiva, però evita tractar-la com una mare coratge a les que Hollywood i altres cinematografies ens tenen acostumats. És, més aviat, un emotiu retrat de resiliència (i supervivència) d’una dona i els seus fills als qui la dictadura ha canviat la vida. La senzilla i subtil interpretació de Fernanda Torres és qui carrega tot el pes emocional del film. En un exercici de contenció i resiliència, l’actriu encarna una dona que ha perdut el seu marit i ha de refer la seva vida, malgrat el dolor i la ràbia.
Fent història
El cinema de Walter Salles sempre posa els individus en punt de mira de la seva càmera. Sigui basat en fets històrics o en històries de ficció, el brasiler no perd mai de vista una certa perspectiva humanista. A Diarios de Motocicleta es dedicava a narrar el viatge iniciàtic (igual que va fer a El camino adaptant Kerouac) d’un jove Che Guevara abans que la ideologia i cert comunisme desvirtuessin la seva revolució. A altres films amb rerefons carioca com Estación central de Brasil o Detrás del sol. Salles parla de fets històrics, de pobres i empatia a partir d’històries mínimes com la de la mestra que ajuda un pare i un fill a retrobar-se, o dues famílies enfrontades en l’època del caciquisme.
Veredicte
El millor: Tot el repartiment està a l’altura de la gran interpretació de Fernanda Torres.
El pitjor: Que si no coneixem la història real ens podem perdre en els detalls.
Nota: 8
