‘Armaggedon time’: deixar de ser nen és la fi del món

- Advertisement -

Hi ha un moment a la vida, un moment que no és literalment un moment, en què deixes de ser un nen. Passen coses al teu voltant que et fan adonar que estàs deixant enrere una etapa i n’estàs començant una altra nova. Una que espanta. Encara vols jugar a coets i superherois, però també descobreixes que hi ha coses “de grans” que passen al teu voltant. I les entens. Els teus pares ja no molen. Veus que el món no sempre és just i que la societat és desigual. Si a sobre ets un nen de sisè als Estats Units de principis dels 80 als afores de Nova York tot això (i més) pot provocar un petit gran Big Bang a la teva vida. Doncs tot això és el que explica Armaggedon time, el nou film de James Grey (Ad Astra, Two lovers) que va ser una de les grans sensació del 75è Festival de Cannes i que arriba a les nostres sales aquest 18 de novembre.

- Advertisement -

El centre de la pel·lícula és un nen interpretat magistralment i sorprenent per un jove Banks Repeta que ens transporta perfectament per la muntanya russa d’emocions que és el seu dia a dia. Però els satèl·lits que té al seu voltant omplen la pantalla tant o més que ell. I és que és el seu avi és ni més ni menys que Anthony Hopkins, que ve de guanyar l’Oscar per The Father i li donaries dos més per cada moment que apareix al metratge.

- Advertisement -

Continuant amb la família del protagonista, Anne Hataway i Jeremy Strong (el genial Kendall Roy de la sèrie Succession) completen un càsting en estat de gràcia per mostrar les arestes d’una família típica i tòpica de la classe mitja-alta del segle passat. Pare dur, autoritari i absent que per ser un bon pare sap que és millor treure’s el cinturó que no pas raonar o mostrar emocions. Mare a la cuina, submisa, que delega les decisions “importants” al seu home i que no s’acaba d’atrevir a perseguir els seus somnis. I l’avi… El far. El savi. El que sempre sap com prendre les decisions i que connecta realment amb el seu net. Oh, quina relació més maca ens explica Armaggedon time. Com juga amb els nostres sentiments i com ens emociona.

El guió (també de James Grey) ens planteja un coming of age sense amor. Una pèrdua d’innocència sense els clixés de l’enamorament preadolescent. Un descobriment de la justícia social, del veritable valor de l’amistat, del racisme, d’adonar-se que el món pot ser una merda i arriba un moment a la vida que ni els pares ni els avis t’ho poden amagar. T’hi has d’enfrontar. I no és maco. És cruel. És trist. Perquè en aquest món hi ha gent dolenta. Fins i tot poden estar a casa teva, o ser els teus mestres, o el polític que se suposa que lluita perquè les coses vagin a millor. Però el mateix món que et fot una bufetada amb la mà oberta també t’ofereix l’amor familiar o la connexió inesborrable amb un amic. I també aquell moment en què prens consciència política, personal i camines sol i prens les teves pròpies decisions.

Fer-se gran pot ser una merda, però també pot ser un repte que entomes amb coratge. Fer-se gran pot ser descobrir la teva passió i perseguir-la (i segur que no és la que volien els teus pares per a tu). Fer-se gran és l’Armaggedon. La fi del món. I quan acaba el món… en comença un altre.

Veredicte

El millor: sent un film de trama ben simple arriba al fons de totes les emocions. Bravo.

El pitjor: alguns tòpics (que són reals) sobre les diferències socials als Estats Units.

Nota: 8,5

- Advertisement -

- Advertisement -
JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit una pel·lícula i sis curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents