Hi ha pel·lícules que t’agraden, d’altres que t’impressionen i algunes que, sense saber explicar exactament per què, et deixen alguna cosa a dins. Mother Mary és una d’aquestes últimes. No sabria dir exactament d’on surt aquesta emoció: potser de la relació entre les dues protagonistes, de la música, de la posada en escena o de la suma de tot. Però quan vaig sortir del cinema em vaig quedar pensant en què acabava de veure i en com estava construïda la pel·lícula.
Mother Mary és del director de A Ghost Story
La pel·lícula, dirigida i escrita per David Lowery, segueix Mother Mary (Anne Hathaway), una icònica estrella del pop que està a punt de tornar als escenaris i que necessita un vestit per al seu gran concert. Per aconseguir-lo, recorre a Sam Anselm (Michaela Coel), la seva antiga amiga i dissenyadora de vestuari, amb qui fa temps que està distanciada. El que podria semblar simplement la història d’una cantant que necessita un vestit acaba convertint-se en una pel·lícula sobre les relacions entre dues persones, les distàncies, els vincles i la manera com intentem recuperar allò que s’ha trencat.
I és aquí on el vestit adquireix tota la seva importància. És una excusa per tornar-se a trobar, però també una metàfora. Sam no vol limitar-se a fer-li un vestit espectacular a Mother Mary: vol crear el vestit que sigui realment per a ella, entendre què necessita i, en certa manera, descobrir qui és aquesta persona que ja no és exactament la mateixa que coneixia. És una idea que podria semblar molt senzilla o fins i tot tòpica, però Lowery aconsegueix portar-la molt més enllà.
La relació entre Hathaway i Coel és un dels punts forts del film. Les dues interpreten personatges molt diferents: Sam és més continguda, seriosa i directa, mentre que Mother Mary es mostra molt més fràgil i emocional. Aquesta diferència fa que la química entre elles funcioni especialment bé i que la relació trencada que hi ha entre les dues tingui pes durant tota la pel·lícula.
Anne Hathawa es una estrella del pop
I després hi ha Anne Hathaway. El canvi de registre és notable. Venim de veure-la a Odissea, de Christopher Nolan, en un paper molt més seriós, i aquí la trobem convertida en una estrella del pop capaç de cantar, ballar i sostenir escenes molt més emocionals. Hathaway aconsegueix fer que Mother Mary sigui creïble com a artista i, sobretot, transmetre aquesta fragilitat que necessita el personatge. Les seves actuacions musicals són alguns dels grans moments de la pel·lícula.
També és interessant pensar en Mother Mary dins del cinema de David Lowery. La comparació més evident és A Ghost Story, però no perquè les dues pel·lícules s’assemblin narrativament. Són films molt diferents. El que comparteixen és una certa idea de màgia (fantasmes), de construir una història que no vol quedar-se simplement en el drama convencional i que introdueix elements que fan que la realitat sembli una mica diferent. Lowery continua parlant de les emocions, de les relacions i del que queda de les persones, però aquí ho fa amb un ritme molt més ràpid i amb una energia completament diferent.
De fet, jo diria que Mother Mary és una evolució d’algunes de les inquietuds que ja apareixien a A Ghost Story, però traslladades a un terreny molt més espectacular.
Amb el segell i l’estètica d’A24
Visualment, la pel·lícula és espectacular. Hi ha una aposta molt clara pel minimalisme, especialment en l’espai principal on es desenvolupa bona part de la història, però al mateix temps tenim vestits, concerts i imatges molt més grans que contrasten amb aquests espais més tancats. La fotografia canvia també segons el moment: les escenes més íntimes entre les dues protagonistes tenen una foscor molt marcada, mentre que els moments vinculats a l’espectacle tenen una dimensió molt més expansiva.
En aquest sentit, m’ha recordat molt The Drama, sobretot per l’estètica A24 i per la fotografia. No tant per la història o la temàtica (tot i que totes dues parlen, d’una manera o altra, de les relacions) sinó per aquesta manera de construir una pel·lícula amb poques localitzacions, molt text i una aposta visual molt definida.
Però si hi ha una cosa que m’ha cridat especialment l’atenció són les transicions entre les escenes de la mansió i els concerts. Hi ha moments en què sembla que ja saps què passarà, que ara vindrà una actuació, però la manera d’arribar-hi és molt més imaginativa del que esperes. Recordo especialment el moment en què s’obren les portes de la mansió i, de cop, entrem en el concert. És una transició espectacular, però no està posada simplement per fer bonic: també serveix per explicar la història i introduir-nos en records i moments del passat des d’un punt de vista diferent.
I la música, evidentment, també hi té un paper important. Les cançons estan ben construïdes i funcionen dins del conjunt de la pel·lícula. No és només una banda sonora que acompanya les imatges: aquí les protagonistes canten, ballen i formen part de l’espectacle, i això fa que la música sigui un component essencial de la identitat de Mother Mary.
Ara bé, no tot funciona igual de bé.
El principal problema que li trobo és que la història es pot arribar a perdre. No perquè sigui especialment complicada en un sentit convencional, sinó perquè està construïda d’una manera que no segueix el fil narratiu al qual estem acostumats. Les metàfores apareixen constantment i la pel·lícula sembla voler explicar petites coses a través d’elles, però arriba un moment en què n’hi ha tantes que costa saber exactament què ens vol explicar.
I això pot ser frustrant.
Al mateix temps, crec que és important dir que no entendre-ho tot no m’ha impedit connectar amb la pel·lícula. De fet, aquesta és una de les coses curioses de Mother Mary: potser no acabes de comprendre completament la història, però sí que t’arriba. I això explica una mica aquesta sensació estranya que comentava al principi. No vaig sortir del cinema pensant que havia entès perfectament què m’havien volgut explicar. Vaig sortir pensant que aquella pel·lícula m’havia provocat alguna cosa.
Potser perquè, al final, el que queda és molt més senzill del que sembla tota l’estructura del film: una relació entre dues persones i la manera com aquestes relacions poden trencar-se, transformar-se i intentar reconstruir-se. Tot això explicat a través d’un vestit, de la música, de la fama, de la fantasia i d’un munt de metàfores.
I potser aquesta és la gràcia de Mother Mary.
S’ha de veure?
No és una pel·lícula perfecta. Si busques una història perfectament explicada i fàcil de seguir, probablement no és la teva pel·lícula. Però si estàs disposat a deixar-te portar per les imatges, les actuacions, la música i aquesta manera tan particular de David Lowery d’explicar les emocions, crec que hi ha molt per descobrir.
Mother Mary m’ha semblat una pel·lícula especial, diferent i, sobretot, una pel·lícula que m’ha arribat. Potser no he acabat d’entendre tot el que m’ha volgut explicar, però tampoc crec que això sigui necessàriament un problema. Hi ha pel·lícules que busquen que entenguis cada peça i d’altres que volen que sentis alguna cosa. Aquesta és de les segones.
I després de veure-la encara em quedo amb aquella sensació de: uau, què és exactament el que acabo de veure?
El millor:
La capacitat de David Lowery per convertir una història sobre una relació en una experiència visual i emocional, les transicions entre la mansió i els concerts i, sobretot, Anne Hathaway. La seva transformació en estrella del pop, les actuacions musicals i la fragilitat que transmet fan que sigui un dels grans punts de la pel·lícula.
El pitjor:
La història es pot arribar a perdre entre tantes metàfores. Hi ha moments en què costa entendre exactament què vol explicar la pel·lícula i quin és el fil que connecta totes les idees. És una aposta interessant i diferent, però pot fer que l’espectador es desorienti més del compte.
Nota: 7,5/10.
