A finals del 2020 HBO Espanya va estrenar 30 Monedas, la nova sèrie de ficció d’Álex de la Iglesia, que ens ha anat arribant a la plataforma setmanalment. La narració té lloc a Pedraza, un petit poble de Segovia, on comencen a succeir un seguit d’esdeveniments sobrenaturals arran de l’aparició d’una moneda maleïda. En capítols autoconcluents es va teixint un entramat teològic i demoníac que, en cap moment, arribes a imaginar les magnituds que acabarà adquirint, i no parlo només en sentit figurat. Els encarregats d’intentar entendre els successos primer, i d’afrontar-los després, són el mossèn del poble, el pare Vergara (Eduard Fernàndez), l’alcalde (Miguel Ángel Silvestre) i la veterinària local (Megan Montaner).
Álex de la Iglesia ha aconseguit fer un retrat molt precís sobre un àmbit espanyol cada cop més oblidat: el camp, les províncies rurals, l’Espanya buidada. Si la seva pretensió és ensenyar-nos la realitat rural del segle XXI ho aconsegueix a la perfecció. Les escenes al supermercat local són un exemple gens exagerat dels centres neuràlgics de les xafarderies de poble que són a províncies. Un altre bon exemple és el bar. Si la botiga és el CNI rural, el bar és l’àgora on el poble es reuneix, discuteix, jutja i s’informa, el que vindria a ser avui dia Twitter. Però el director no ho redueix a ensenyar en forma de prejudicis la figura dels pagesos ignorants. La ficció està ambientada en l’actualitat, i la barreja entre aquests elements tradicionals, fins i tot seculars, de poble, amb tota la voràgine de la contemporaneïtat està tan ben cosida que no se’n troba la costura. És per això que, ja des del primer esdeveniment clarament sobrenatural, el primer impuls de l’alcalde sigui prohibir que se’n publiqui res a Instagram.
Un dels altres motius pels quals 30 Monedas és d’obligat visionat és per l’amor al setè art. El director espanyol ha construït una verdadera oda als seus referents cinematogràfics, tant de gènere, com nacionals; tant estètics com tonals. El format serial li permet a de la Iglesia confeccionar i estendre la seva peculiar cosmogonia fantàstica on tenen cabuda tant els clàssics del cinema de terror dels anys 70 i 80, com les seves pròpies obres anteriors. Hi ha desenes de cites i al·lusions a cada capítol i poden prendre formes figuratives, monstruoses, temàtiques i, fins i tot, sonores. Fa homenatge a atmosferes i dimensions terrorífiques com el folk horror o films de John Crapenter, William Friedkin o Mario Bava. De la mateixa manera, fa gala d’un llegat nacional que va de la recent Verónica (2017) fins a les pel·lícules de Berlanga. Si alguna cosa és evident a 30 Monedas, però, és que el director espanyol ha volgut donar profunditat i molts més minuts de metratge als universos amb què fa anys que treballa al llarg de la seva carrera, començant per El día de la bestia (1995) de la qual en rescata tot l’entramat i imaginari religiós. Tranquils, la resta de tòtems del director segueixen tenint-hi el seu protagonisme, des de la bruixeria, els outsiders, els freaks, fins a la crítica sociopolítica i institucional, i tot això sense deixar escapar en cap moment el tren de la fantasia irònica que sosté el seu relat.
Una òptica molt femenina
És molt interessant quelcom més implícit de la sèrie, ja present en altres obres de de la Iglesia, i són les radiografies que fa de les dimensions femenines i les seves estigmatitzacions socials. Sempre des de l’absurd i a través de recursos terrorífics se’ns mostra un retrat gens allunyat de la realitat de les dones d’aquest país.
Al primer capítol apareix Carmen Machi, que ens regala una interpretació en majúscules. Sense haver de rascar gaire en el personatge, de seguida es veu quin prototip femení representa. És la dona adulta incompresa, menopàusica, histèrica i amb la síndrome del niu buit, i en conseqüència adquireix una força descomunal per defensar el que és seu, la seva cria. Però no ho oblidem, és de poble i, per tant, domina tan bé les agulles de teixir com els ganivets per esquarterar pollastres.
A l’altre costat de la balança hi ha el jovent del poble, del qual rescatem dues adolescents radicalment diferents. El primer cas que ens trobem és el de la tímida i reprimida Sole. Podríem dir que, en forma de possessió infernal, la noia serà el centre de totes les mirades malintencionades i rumors de Pedraza. El seu pecat és haver travessat accidentalment un llindar que l’ha dut a un altre estadi i, arran d’aquest viatge, tenir el do de la veritat. Ens vol sonar a totes les adolescents sinistres del terror, i tenim clar que la por subliminar que se’ls projecta és la mateixa: la Sole està creixent, s’està fent adulta, s’està fent dona, i quin calvari! El segon cas, totalment oposat a la Sole, és la Isabel, la cambrera del bar. Amb una aparença gòtica, la Isabel és la noia més ferma i contestatària de la sèrie. Sempre és allà per discutir amb les opinions misògines, retrògrades i fins i tot troglodites dels clients del bar, generalment homes. Álex de la Iglesia parla de les dones a través d’elles, però a més demostra que entén i domina totes les seves vessants de manera intergeneracional.
Ara bé, el protagonisme femení se l’endú Elena, la veterinària del poble. És la primera a constatar els esdeveniments sobrenaturals, però ningú la creu. Ella, dona adulta, racional, autosuficient i independent, és qüestionada i rebaixada tantes vegades que acaba dubtant, fins i tot, d’ella mateixa. No és el que ens passa a totes diàriament? Per si això fos poc té una gran rival, la Merche, interpretada magistralment per Macarena Gómez i la seva suggerent i embogida fisonomia. Lluny de tota la trama taumatúrgica de la sèrie, la seva rivalitat i enfrontament no es deu a cap qüestió sobrenatural, sinó a una de ben normalitzada: l’atenció d’un home. I no ho oblidem, encara està més normalitzada la competència entre dones que l’agermanament entre nosaltres. Tampoc se’ns ofereix, als espectadors, la possibilitat d’empatitzar amb Merche, ja que porta a l’extrem el model de dona frustrada que compensa les seves derrotes personals amb una implacable, i fins i tot cruel, vida laboral. Això només demostra un fet: encara ens fan por les dones professionalment exitoses, encara les veiem com dones sense escrúpols, fredes, manipuladores i maquiavèl·liques. Quin regal que de la Iglesia hagi pogut comptar amb Macarena Gómez per aquest paper.
30 Monedas ens constata l’evidència que s’apuntava des de El dia de la bestia, i és que Álex de la Iglesia és dels pocs, o l’únic, director espanyol que aconsegueix (o té la llibertat per) criticar la societat espanyola allà on fa més mal, als estigmes més arrelats i als traumes més recents. Entre referents populars i rurals, trash i marginals, Álex de la Iglesia fa el que Tarantino als EUA, memòria històrica a través de l’absurd.