Si ens expliquessin per primer cop la història dels Rajneeshee de principi a fi, de ben segur que el primer que pensaríem és: quan s’estrena la pel·lícula? Netflix ha sabut copsar la importància d’explicar els fets a través de la realitat, de donar veu als protagonistes d’aquest rocambolesc relat, viu retrat de les contradiccions del país de la llibertat. La cruesa i el surrealisme de les gestes del grup de fidels d’un guru anomenat Bhagwan Shree Ranjeesh se’ns explica a partir d’una docu-sèrie de sis episodis, cadascun d’ells més increïble que l’anterior.
El documental documentat
Si bé sabem quelcom sobre la família Manson o els Branch Davidians, moviments sorgits durant els 60s i 70s, és d’estranyar que a Europa aquesta història ens vingui totalment de nou. No, segurament no hi podrem trobar gore ni rituals satànics en el pensament dels seguidors de Bhagwan, però realment sorprèn que no n’haguéssim sentit a parlar fins ara, quan fins i tot les televisions britàniques de l’època es feien ressò dels últims moviments dels Rajneesh. La minuciositat amb la qual s’ha pogut copsar en imatges la vida d’aquesta grup nascut a l’Índia és espectacular: des dels seus inicis en el paradís de l’ashram de Pune, fins a la bogeria arquitectònica i logística que va arribar a ser la ciutat de Rajnapuram, en ple estat d’Oregon. Els homes de taronja captaven cadascuna de les passes que feia l’home que adoraven, no tenien pudor de mostrar davant la càmera els seus particulars rituals que després es mostraven en alguns cinemes, ni de propagar als quatre vents la idea que la pau al món era possible en aquesta societat i que ells en tenien la clau.
Wild Wild Country no només es recolza en l’ampli recull d’imatges que els sannyassin i els telenotícies de l’època ens han deixat per la posteritat sinó que també s’ajuda d’enginyoses animacions en algun moment, fent d’aquesta peça de sis capítols un d’aquells documentals que val la pena veure, i no només escoltar.
Dues cares de la mateixa moneda
El relat de la docu-sèrie no el porta una persona sinó tots aquells protagonistes que encara estan vius. Veureu: com us podeu imaginar, a la petita població de Antelope no li va semblar gaire bé que un bon grapat de gent vestida de taronja i proclamant l’amor lliure s’instal·lessin en un gran ranxo abandonat a les afores del seu poble. Wild Wild Country exposa dues cares de la mateixa moneda, amb una narrativa que et té atrapat a la cadira però sense que això influeixi en el teu parer sobre l’assumpte, la visió tant dels habitants del poble d’Antelope com el de les persones que formaven part de la comuna de Rajneeshpuram.
Sí, potser els renten el cervell perquè s’uneixin al moviment taronja; sí, potser la gent del poble adopta una actitud bastant racista i violenta des del moment en què els estrangers arriben a les seves terres però, qui té la raó en aquest assumpte? Tot està en els ulls del que mira tot i que, al final, el que en realitat s’està posant contínuament en evidència és els Estats Units. La suposada terra de la llibertat treu totes les armes (literal i metafòricament) que té al seu abast, per impedir que aquest grup de persones guanyi adeptes i es vagi fent amb el poble d’Antelope i, segons ells, fins i tot amb l’estat d’Oregon sencer. Els tripijocs mediàtics, polítics i socials que tots dos bàndols duen a terme, faran plantejar a l’espectador la legitimitat d’un sistema que a priori semblava perfecte, tot jugant amb les balances de la llei perquè es decantin al seu favor.
Objectivitat, ombres i dubtes
En aquesta remolí de descalcificacions, acusacions i suposades manipulacions (ep! No us comencen a sonar algunes estratègies?), tot i la quantitat de material gràfic que s’ha pogut recopilar la sèrie té una quantitat de preguntes sense resoldre enormes. Això no és pas quelcom dolent, ja que a cada capítol vas cercant la resposta a aquella pregunta que t’has fet en l’episodi anterior, et veus posicionat en un costat però, en descobrir un altra cosa et veus més en l’altre o fins i tot en cap dels dos. La història sap jugar molt bé amb l’espectador i el fa sentir com si estigués en un partit de tennis, expectant per veure què fa el jugador quan la pilota és al seu costat de xarxa.
Diuen que en la vellesa la gent es torna més sincera. No se del cert si és veritat, però, veient tots els capítols del documental, et fa l’efecte que cap de les persones que hi surt no hi té res a perdre, que estan parlant amb honestedat. Ho diuen els ulls aigualits amb els quals parlen tant d’amor con d’odi, sempre amb passió. Segurament la grandesa de Wild Wild Country és precisament el dubte, el que et plantegis quelcom un cop acabat, el que fins i tot et qüestionis a tu mateix, els teus valors i els teus prejudicis.
Veredicte
Agradarà a: aficionats de les històries tèrboles d’ocultisme i als que hagin gaudit amb documentals com The Impostor.
No agradarà a: aquells que estiguin buscant una història de bons contra dolents, de vencedors contra vençuts.
Enganxòmetre: 9
Nota: 8
