Pot algú guanyar-se la vida amb el cinema? En aquest país i ara, rotundament no. En el programa televisiu del futbolista Joaquín, El novato, Antonio Resines va dir coses com que els ingressos mitjans d’un actor o d’una actriu per any, són 6.000 euros i que a l’estat espanyol hi ha 14.000 professionals de la interpretació, que no tothom és una primera figura i que la majoria no treballen sempre.
Viure del cinema, una utopia
Com poden viure actors i actrius fent només el seu ofici? Fent altres coses. Aquest plantejament es podria aplicar amb matisos a directors i guionistes que encara ho tenen més cru perquè aixecar un projecte és cosa de titans. Els que treballen més són els tècnics que amb una mica de sort i estar sempre al dia encadenen feina darrera feina.
Però, en general, és molt difícil viure del cinema i només ho aconsegueixen quatre privilegiats mal comptats. I que et guanyis la vida o no, no té res a veure amb el talent sinó amb la tenacitat o la sort. Talent sense tenacitat ni sort igual a zero, de fet com a totes les activitats de la vida. A cada país la situació és diferent, encara que a Europa sigui molt semblant a la de l’estat espanyol i als Estats Units tot canvia perquè hi ha una indústria de veritat i potent.
La feina dels crítics i la dels professionals
A vegades els que escrivim sobre cinema som injustos perquè no valorem els esforços que hi ha darrere una pel·lícula. Despatxem els nostres comentaris sense pensar que hi ha un grup de gent que ha sacrificat un fotimer de coses perquè un film s’estreni. Molts han hipotecat fins i tot béns personals o de la seva família o d’amics i que segons vagi el film no recuperaran mai. I que hem de fer els comentaristes davant d’aquesta situació?
És el sistema el que mana i com gairebé totes les coses de la vida és injust, no podem elogiar films que, malgrat les seves intencions, no hi ha per on agafar-los. El cinema està ple de bones intencions i hi ha gent que mai no sabrà narrar una història per moltes acadèmies on vagi.
Per això, si a les dificultats d’aixecar un projecte afegim els comentaris dels crítics, veurem que fer un film és una missió gairebé impossible. I que els que escrivim o parlem sobre cinema som injustos, a vegades sense voler-ho. També cal afegir la recerca del finançament. Heu anat mai a una televisió o a algun organisme oficial? Ja, ja.
Amb aquest panorama, és quasi impossible viure del cinema, sobretot si no tens un ofici tècnic o el xec d’un pare o una mare milionaris, com passava a la famosa i sobrevalorada Escola de Barcelona, un moviment impossible sense el suport familiar, com s’ha demostrat amb el temps i el que ens ha llegat.
En Resines va afegir el toc, o l’estocada, definitiu. A sobre de cobrar una misèria, t’has d’aixecar molt d’hora, ell diu a les 6, i no és cert que lligui. És un tòpic. Certament, es necessita molta vocació, però de veritat, per fer cinema a aquest país.
