Fer sèries curtes, intenses i interessants sembla complicat avui en dia, ja que la tendència és a allargar-ho tot tant com sigui possible mantenint els índexs d’audiència elevats i estables cosa que no sol passar habitualment. Són poques les que assoleixen i mantenen l’èxit. En aquesta ocasió se’ns presenta una minisèrie de 8 capítols creada per Stephen Knight (Locke o Peaky Blinders) sota el títol Taboo. Principalment estava preparada per ser una temporada, però recentment se n’ha confirmat una segona que seguiria amb els fets que van tenir lloc a la primera.
La trama se situa l’any 1814, en plena època del colonialisme, on James Keziah Delaney es va donar per mort després d’un viatge a l’Àfrica i estar 10 anys desaparegut. Ara, James, apareix per sorpresa a Londres, la seva ciutat natal, totalment canviat, amb una fortuna en diamants robats i amb una idea de venjança al cap per certs afers personals.
El protagonista l’interpreta Tom Hardy (Mad Max: Fury Road o Inception) i la sèrie és ell en un 90%, amb una actuació impecable, bestial, ja que carrega tot el pes de la història sense immutar-se i mimant cada detall amb sobrietat. Ara bé, a qui no li agradi aquest actor, difícilment li atraurà la sèrie. Però no només la seva interpretació està ben elaborada, tot el que l’envolta és magnètic: la fotografia és brillant i aclaparadora, envoltada de foscor, brutícia i sensació inquietant constant, la introducció té una música i títols misteriosos que deixen entreveure cap a on anirà la història, també el vestuari i ambientació estan perfectament seleccionats per a l’època. Cal afegir que també hi figuren actors de renom com Oona Chaplin (Proyecto Lázaro o Game of Thrones), Jonathan Pryce (The Salvation o Pirates of the Caribbean), Stephen Graham (Pirates of the Caribbean o Boardwalk Empire) que, tot i tenir personatges prou interessants, no acaben de transcendir més enllà i queden en un acusat segon pla.
Tot això seria suficient per catalogar-la d’una temporada de 10, però comet l’error de caure en uns reiterats flashbacks tediosos i un ritme ben marcat però a un compàs poc habitual. Juga amb diverses històries plantejades als primers capítols, que tenen lloc al voltant del personatge principal i de mica en mica es van resolent sense deixar caps sense lligar, encara que sigui d’una manera rocambolesca i finalment deixin afers per a la continuació.
Ara bé, el dramatisme i la violència extrema van de la mà en una història que tot i fer-se a foc lent, crea addicció, gràcies al misteri i dubtes que sorgeixen constantment sobre el que passa, la foscor que envolta els paisatges i personatges i, sobretot, perquè dóna a conèixer el veritable rostre de la humanitat en segons quines situacions. A més, els diàlegs són molt interessants i intel·ligents, demostrant que els anglesos poden seguir creant molt bones sèries a nivell tècnic com argumental.
En definitiva, és un molt bon producte, creat amb seny i amb calers (cal esmentar que el mateix Ridley Scott està darrera de la producció), que juga entre els assumptes dramàtics i esotèrics d’una manera seductora, aclaparadora i que juga amb tot allò prohibit. Però, el seu ritme pot ser angoixós i se’l pot titllar de contingut poc atractiu o petulant.
Veredicte
Agradarà a: a qui li agraden les històries de venjança barrejades de misticisme que es van coent a foc lent. I com no, els fans d’en Hardy estaran fascinats amb ell.
No agradarà a: qui busqui un ritme accelerat i acció constant. Així com a qui no li entusiasmi Tom Hardy com a actor.
Enganxòmetre: 7
Nota: 8